Desconeixem
els mecanismes mentals que porten a fer certes associacions sense, almenys
aparentment, cap sentit. Un dia podem fer una associació
simplement per una coincidència temporal, però d’altres semblen fer-se d’una
manera aleatòria, com si busquessin simplement un lloc on mantenir-se en la memòria.
Vegem-ne
algunes:
Els interiors de l'eixample (ens) sonen així:
Una certa plenitud,
quan torno, d'horabaixa,
girant-me adesiara.
assegut al cap del carrer,
mirant al sud, les valls i Montserrat al fons,
Un...
DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M'allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l'antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar.
I els cels encapotats i plujosos, aneu a saber per què, ens són com un mantell protector de D"u i un estat habitual de l'ànima.
Una nova associació:
CONCERT DE BACH
Mai no he dormit fins molt tard al matí,
em despertaven els primers tramvies
i sovint els propis versos i tot.
Em treien del llit pels cabells,
m'arrossegaven fins a la cadira
i a penes m'havia refregat els ulls
ja m'obligaven a escriure.
Unit amb dolça saliva
als llavis del moment singular,
no pensava
en la salvació de la meva ànima
i, en comptes de l'eterna felicitat,
desitjava l'instant fulgurant
del plaer efímer.
En va les campanes m'alçaven de la terra,
hi estava aferrat amb ungles i dents.
Era plena d'olors
i de secrets excitants.
Quan a la nit aixecava els ulls al cel
no era el cel el que buscava.
Més aviat m'espantaven els forats negres,
en algun lloc a l'extrem de l'univers,
que són encara més espantosos
que el mateix infern.
Vaig sentir, però, els sons d'un clavecí.
Era un concert
de Johann Sebastian Bach
per a oboè, clavecí i cordes.
D'on venia la música?... No ho sé.
Però no pas de la terra.
Malgrat no haver tastat vi,
vaig trontollar una mica
i em vaig haver d'agafar
a la meva pròpia ombra.
Jaroslav Seifert
traducció de Jaume Creus
I una altre, Vinyoli estant, amb l'entrada
de cal Xamfrà i el comentari, que compartim, de la Glòria.
CANÇÓ D'AMOR
No diré mai, no diré mai l’amor,
perquè l’amor no pot ser dit.
No intentaré - no gosaré – l’amor,
perquè del tot no pot ser assumit.
Potser, qui sap si per l’areny dels anys
m’acostaré silenciós al riu
on pesca absort l’home que no somriu,
capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
la vida i sent el cant d’un negre ocell.
Potser d’amor li parlaré a ell.
Magnífiques associacions! La de Mompou-Eixample és extraordinària, és ben bé com si algú toqués el piano en alguna de les habitacions d'un pis d'aquesta zona.
ResponEliminaVeig que compartim flaca per Seifert!
I el poema de Vinyoli, és clar, diu tot el que amb tan poca traça intentava dir jo l'altre dia.
Fixa-t'hi; per una vegada que em surt una cosa magnífica resulta que em brolla ella sola, mitjançant jo però sense mi, podriem dir.. Deu ser gràcies al sistema de rec intel·lectual, que no sé com el tinc, però alguna cosa hi floreix de tant en tant :-))
ResponEliminaNo sé com tens el rec intel·lectual, però aquesta entrada m'ha donat per tot el dia de llegir, mirar i escoltar. Dens deu ser el mot per al teu rec intel·lectual. No! No és un rec dels moderns, del gota-gota o el rajolí, aspersió, no. És un rec dels d'ans: "Aigua avall per tot el bancal".
ResponEliminaI una mica atriboladot, em temo...
ResponEliminaDoncs d'això nostre se'n diu sinergia, oi?