dilluns, 9 de juliol de 2012

Ser poesia




CAP A LA POESIA




No saps d’on ve aquest camí
que enlloc no et mena.
Però t’importa poc, ja que ha estat ple d’encisos,
de dones, de mirades, d’afanys de llibertat,
vas veure com si haguessin mort un cavall sota un àngel
i l’àngel continués a peu, aquest és el camí de l’oblit d’un/
 mateix:
va ser després que vas conèixer el sofriment humà
i el de Déu, sí, que també busca la felicitat,
ah, Déu, aquest amant no correspost... 
                                                             
                                         
                                                                        Vladimír Holan

                                                    versió de Jaume Creus
                                
            


SER POETA





          La vida m’ensenyà fa temps
que música i poesia
són les més belles coses al món
que ella ens pot donar.
Tret de l’amor, és clar.


En una vella crestomatia,
publicada encara per la impremta imperial i reial
l’any que morí Vrchlický
vaig trobar un tractat sobre poètica
i preceptiva literària.


Llavors vaig posar una rosa en un vas,
vaig encendre una espelma
i em vaig posar a escriure els primers versos.


Sorgeix, flama de les paraules,
I crema,
ni que en surti amb els dits abrusats!


Una metáfora sorprenent val més
que un anell d’or a la mà.
Però ni el diccionari de la Rima de Puchmajer
em  va servir de cap ajuda.


En va aplegava idees jo
i m’entestava a cloure els ulls amb força
per sentir el primer vers miraculós.
En la fosca, però, em comptes de paraules
m’arribà um somriure femení i cabells ondulants
desplegats al vent.

                            Era el meu propi destí.
Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,
tota la vida.


                                           Jaroslav Seifert 
              
                              versió de Jaume Creus 





EL POETA / DER DICHTER




De mi t’allunyes, hora. El batec
que fan les teves ales em fereix.
Jo tot sol ¿què puc fer amb la meva boca?
¿Amb el meu dia?¿Amb la meva nit?


No tinc cap estimada ni cap casa,
ni cap indret on viure.
Totes les coses a les quals em lliuro
es tornen riques mentre em consumeixen.


           ________________


Du entfernst dich von mir, du Stunde.
Wunden schlägt mir dein Flügelschlag.
Allein: was soll ich mit meinem Munde?
mit meiner Nacht? mit meinem Tag?


Ich habe keine Geliebte, kein Haus,
keine Stelle auf de rich lebe.
Alle Dinge, an die ich mich gebe,
werden reich und geben mich aus.

                    
                                     Rainer Maria Rilke
 


        versió de Feliu Formosa 
             i Joan Margarit 


 


L'alè de cada nit. Antologia poètica
Vladimír  Holan
La Guineu Edicions


Ser poeta
Jaroslav Seifert
La Guineu Edicions

Cinquanta poemes de "Neue Gedichte"
R.M.Rilke
Quaderns Crema





3 comentaris:

  1. Una de les evidències més clares de la pobresa en què ens trobem com a país (i no em refereixo a l'econòmica) és l'oblit de la poesia. No fa pas tants anys, els poetes eren algú a qui calia escoltar, ara amb prou feines se'n sent res, d'ells.

    ResponElimina
  2. Parles d'uns anys en que la poesia (i la paraula) ocupaven el lloc de la llibertat que no teniem; eren l'espai de la llibertat. Avui, desmemoriats com sóm, i en un món on l'audiovisual s'apropia (així de clar) els àmbits de la paraula, també ha fet seu l'espai del pensament.

    ResponElimina