dilluns, 29 d’octubre del 2012

A l'Hospitalet hi falta informació; els la donarà algú?


En aquest article  Quico Sallés explica el panorama de l'Hospitalet davant la independència.
"Nos falta información, mucha información... dicen que nos van a obligar hablar en catalán (posant-los un mosso a cadascú al costat...?) y que nos echarán de vuelta de donde vinimos (el  perquè creuen això no ho diuen)", Diu que volen més informació; la que tenen ( si és que se'n pot dir informació ), els ve d'on els ve: ... Solamente nos llega información desde España (noteu aquest desde España) y es muy chunga.
Em pregunto, una mica sarcàsticament, ja em perdonareu, si han provat a rebre informació que no sigui via intereconomia i similars? Una mica d'iniciativa, no?
Bé, tot plegat vol dir que tenim feina. S'ha de penetrar mediàticament en un espai tancat a la informació "desde Catalunya"? Com? 
PD: Que es demani més informació vol dir que s'està obert a més d'una opció; no és qui la demana algú que ja ho té tot decidit; una dosi d'esperança, doncs sense "l'Hospitalet" dificilment hi haurà independència.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

Guarda-me'n, Senyor!

Estem vivint aquests dies, en la nostra pell i la del país, una altra onada de banalització; del mal, de la paraula; de la democràcia. Un apunt-recordatori, doncs, per una d'aquestes banalitzacions que, de fet, les implica totes.
Dos poemes de Paul Celan, del llibre De llindar en llindar, i un de Narcís Comadira del seu poemari Lent. I una tannka de Carles Riba.




ELS VEREMADORS

                                                    A Nani Klaus Demus


Veremen el vi dels seus ulls,
trepitgen tot el que han plorat, també això:
així ho vol la nit,
la nit contra la qual es recolzen, el mur,
així ho exigeix la pedra,
la pedra per damunt de la qual la seva crossa va parlant
cap al silenci de la resposta—
la seva crossa que, un cop,
un cop a la tardor,
quan s’infla l’any cap a la mort, com a raïm,
un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,
pel pou de l’imaginat.


Veremen, trepitgen el vi,
premsen el temps com el seu ull,
estotgen tot el que han traspuat i plorat
dins la tomba solar que preparen
amb mà forta com la nit:
perquè una boca n’estigui assedegada, més tard—
una boca tardana, semblant a la seva:
corbada cap al que és cec, i tolida—
una boca cap a la qual pugi escumant, de les profunditats, el glop
            de vi.
mentre el cel davalla cap a un mar de cera
per fer llum, des de més lluny, com resta d’espelma,
en el moment en què el llavi es mulla.


                                                   P.C.

ET VEIEM


Et veiem, cel, et veiem.
Bòfega rere bòfega,
tu les vas fent brotar,
pústula rere pústula.
Així fas créixer l’eternitat.

Et veiem, terra, et veiem.
Ànima rere ànima,
tu les vas abandonant,
ombra rere ombra.
Així respiren els incendis dels temps. 


                                                  P.C.




ALLEMANDE


Plou sobre Mauthausen, la terra
s’amara tendrament, grogueja
l’herba molla, molls
els bedolls ja tots d’or, molls
els avets espessos, els roures corpulents.
Aquest turó tan plàcid
té entranyes de granit, granit gris, de granit
són els murs dalt del turó, de granit
les torres que vigilen, de granit els camins,
l’escala, de granit, l’escala de la Mort.

Plou sobre Mauthausen, plou
dins les muralles, dins els barracots
de fusta on es maldorm,
malmenja, malviu, malmor.
Plou sobre Mauthausen i encara, espectrals,
baixen per l’escala cadàvers, arranquen
blocs de granit, escairen, esmicolen,
i ells avall amb els blocs, ells amunt
amb els blocs, ells, granit esmicolat,
ossos esmicolats.


Al poble encantador,
segur que noies rosses canten dolces
cançons de prínceps i princeses –primaveres
llargues, corones de flors boscanes,
estius d’olor de blat-, riuen,
no en saben res, diuen, no en saben res
d’aquella olor que el vent
els porta de vegades, olor
de carn cremada –primaveres llargues,
estius d’olor de blat-, mai olor de sospita.

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes senzillament. Encara

Da Capo


                                                    N. C.




A la memòria
t'acostes com la lluna.
¿Ets viva? Ets morta?
mai no podré saber-ho:
tu ja no véns amb l'alba.



                                                    C.R.


 



divendres, 19 d’octubre del 2012

Pocavergonya ≠ Sinvergüenza

 
Desde La Razón s'aboquen, dia si dia també, insults, mentides, tergiversacions, tota mena d'actituds moralment deformes sobre Catalunya. Tot plegat és d'una magnitud que no per esperada -tradicional- ens ha de ser indiferent; no hi ha ni una escletxa pel matís, pura competició de despropòsits. A veure qui la diu més alta, més forta i més bèstia. I ara, l'amo-piròman del diari es vol fer passar per bomber-dialogador.

Res de nou, però sembla que ara, arran del final de la guerra de successió que sembla haver-se proposat el país, les misèries s'exposin en una mena d'espectòmetre de masses.

Desde l'Avui, un altre subjecte mancat de matís, i de més coses, esquitxa un paperot de coloraines i en diu vinyeta... còmica!




A alguns els pèls de certs bigotis els obturen el trànsit neuronal i el moral. 


Tinc entre mans Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització eruditad'Auschwitz, Lleonard Muntaner, Editor, 2012. Transcric un paràgraf que cita Arnau Pons a EL PENSAMENT A LES FOSQUES d'aquest llibre que ve, a parer meu, molt a tomb:


Estar a ciegas ya es estar seguros, como los avestruces. No son ciegos de nacimiento, sino por empenyo. No han perdido los ojos mirando y leyendo, sino que se les han empequeñecido como a los topos o atrofiado como a ciertas aves, de tanto habitar lugares tenebrosos. [...] 
La ofuscación contemporánea no es para subir, sino para bajar, para hundirse. [...]  Ser oscuro ya es ser profundo. Más que encasillarse o enclaustrarse, les gusta encuevarse. Trogloditas. Cavernícolas. Quieren perder el mundo de vista a toda costa: encerrarlo todo en un paréntesis. [...] Las grutas de nuestros Platones son sin luz, sin llama, sin fuego, sin poder ver las cosas ni em sombras chinescas. [...] Colocándose sistemáticamente de espaldas a la entrada, lo convierten todo en un callejón sin salida. [...] Los filósofos nocturnos y noctámbulos de ahora no tienen ni la locura de Don Quijote ni la sensatez de Sancho Panza. Gracias a ellos, el filósosfo se ha podido comparar al "ciego en una habitación oscura que busca un gato negro que no esiste".

Rodolf LLORENS I JORDANA, Servidumbre y granadeza de la filosofia. Objeto perdido ediciones, 2010.

Marxem abans no prenguem més mal.

            ____________________

Al tall plega veles 



dimarts, 16 d’octubre del 2012

Diu que amb això de la independència...



-Diu que amb això de la independència tindrem l'Hola i el Lecturas en català!-



-Doncs salut i independència, nena! I que es calci la Rakosnik...-

dissabte, 13 d’octubre del 2012

El nacionalisme totalitari



El nacionalisme totalitari existeix i es coneix per tres senyals que té. Són aquests: 

1) un nacionalisme és totalitari quan, per afirmar la pròpia nació, necessita negar les dels altres; 

2) un nacionalisme és totalitari quan posa la nació per damunt de les urnes; 

i 3) un nacionalisme tendeix a ser totalitari –vegeu que ara no sóc taxatiu– quan els nacionalistes que el professen no saben que ho són. 

Ho he resumit molt.

Joan Calsapeu


He près nota de les tres "senyals" per quan tingui el dia pedagògic, que no en tinc gaires.

Aprofitant l'avinentesa;
Fa temps que alguns castellanoparlants em demanen que què en farem d'ells si ens independitzem. Mai he entès la pregunta, mai l'he poguda contestar (denota alguna cosa la pregunta?). Tiro pel dret i els dic, per xinxar,  que en farem fuets de Vic per integrar-los; i que s'ho prenguin com vulguin; ja dic que no tinc gaires dies pedagògics, entengueu-me; servidor no pateix el síndrome "escolta espanya". Però si tinc curiositat per saber perquè pregunten això. Se suposa que n'hem de fer alguna cosa? ¿Vull dir alguna cosa especial que no farem amb els parlants d'altres llengües, la catalana inclosa?


No sé perquè m'ha vingut això al cap:

Fill de Tideu, magnànim: ¿què em preguntes pel llinatge?
És com la lleva de les fulles, la dels homes.
Unes fulles les escampa el vent per terra, i unes altres el bosc
en esplet les fa néixer, i ve la primavera.
El mateix amb les lleves dels homes: l’una neix, l’altra s’acaba.

                        Glauc a Diomedes, al cant sisè de la Ilíada

Versió del llibre de Jordi Cornudella Les bones companyies 


 No us perdeu  aquest article aclaridor d'en JaumeEspañolizar

dijous, 11 d’octubre del 2012

Aforismes Brodsky Venècia







 
La bellesa és el present etern.


L’amor és un assumpte entre un reflex i el seu objecte.


El nostre amor és més gran que nosaltres
[...], a una certa edat, i enfocant-ho d’una manera determinada, ser correspost en l’amor no és del tot indispensable. L’amor és un sentiment desinteressat, un carrer d’un sol sentit. És per això que podem estimar ciutats, l’arquitectura per se, la música, els poetes morts o, en el cas d’un temperament determinat, una deïtat.


La bellesa és consol, atès que la bellesa és seguretat.


És una virtut no alimentar-se de la pròpia vida emocional.


Un objecte és, al cap i a la fi, allò que converteix l’infinit en íntim.


La crucial lliçó de composició, a saber, que allò que fa bona una narració no és la història en si, sinó què s’encavalca amb què.

 [...], l’hivern és una estació abstracta: esmorteeix els colors, àdhuc a Itàlia, i acreix els imperatius del fred i de la claror breu. Aquestes coses ensinistren el teu ull a l’exterior més intensament que la bombeta elèctrica que al vespre et permet adonar-te de les teves pròpies faccions. Si l’hivern no t’apaivaga necessàriament els nervis, tanmateix els subordina als teus instints.
La bellesa a baixes temperatures, és la bellesa.








diumenge, 7 d’octubre del 2012

Venècia




A la meva primera  Venècia hi vaig arribar tard al vespre i vaig haver de fer nit arraulit en una entrada d'escala a Mestre; sac de dormir, desembre, vacances de Nadal, de mitjan  vuitantes. Una escapada improvisada; havia d'anar a Venècia! Pensareu que és una mala manera d'entrar-hi. Depen de l'edat, però llegint Brodsky penso que no podia haver fet una entrada, un coneixement, millor; des de baix, lluny de la còrrua de turistes, perdut pels seus carrers i carrerons. Impregnat de Venècia.
Amb retard -la pila de llibres puja més que no baixa-, he reprès aquest llibre i torno als carrers de la primera Venècia; la Brosdkiana, la meva.



Una altra Venècia

 A VENÈCIA

Silenci a l’estança nocturna,
flameja platejat el canelobre
davant l’hàlit que canta
del solitari;
màgics núvols rosats.

Negre eixam de mosques
enfosqueix la cambra pètria
i es crispa del turment
del dia daurat la testa
del sense pàtria.

Immòbil tranuita el mar.
Estrella i viatge negrós
s’han perdut pel canal.
Infant, el teu somriure malaltís
Em va seguir lleu en somnis.

Georg Trakl

divendres, 5 d’octubre del 2012

Independisco Devotion Locomotion Sir Artur



Mister President
El vostres ulls son plens de dubtes
això em fa preguntar
si sabeu el que esteu buscant
Baby
Tinc una reputació a mantenir
 i la sensació
que si us voto una altra vegada, en voldreu més.
 
Yes Sir, puc ballar
però necessito una determinada cançó
i ballar i ballar i ballar
tota la nit
Yes sir, puc ballar
si us quedeu, no podré equivocar-me.
Puc ballar i ballar i ballar tota la nit.

No Sir
No em ve de gust parlar
ni tampoc caminar
Voleu saber si puc ballar

Yes Sir, ja us ho he dit en el primer vers
i en la tornada
Us donaré una altra oportunitat.
 
Yes Sir, puc ballar, 
però amb una determinada cançó
I puc ballar i ballar i ballar
tota la nit
Yes Sir, puc ballar
si us quedeu, no podré equivocarme
Puc ballar i ballar i ballar tota la nit.
Yes Sir, puc ballar
si us quedeu, no podré equivocarme
Puc ballar i ballar i ballar tota la nit.

 però amb una determinada cançó... 



dimarts, 2 d’octubre del 2012

Injecció Villatoriana

El parlament institucional de Vicenç Villatoro a l'Ajuntament de Reus del proppassat 10 de setembre és tan reconfortant que l'esquitxo aquí. Una injecció de moral per aquests dies que estem vivint tan intesament.
Gràcies a la Miraculosa.