Associacions atzaroses

Desconeixem els mecanismes mentals que porten a fer certes associacions sense, almenys aparentment, cap sentit. Un dia podem fer una associació simplement per una coincidència temporal, però d’altres semblen fer-se d’una manera aleatòria, com si busquessin simplement un lloc on mantenir-se en la memòria.

Vegem-ne algunes:

 Els interiors de l'eixample (ens) sonen així:

Una certa plenitud,  

quan torno, d'horabaixa,

 girant-me adesiara.

assegut al cap del carrer, 

mirant al sud, les valls i Montserrat al fons,  

Un...

DOMINI MÀGIC

                     

                     Despunten crits de fulles en els arbres,
                     esquinça un vol de grius el capaltard
                     i la muntanya, amb blau recolliment
                     crepuscular, porta a la falda humil
                     un davantal de blats encara tendres.
                     M'allunyo dels embruixos del ponent,
                     esvento les recances i les cendres
                     i de l'antiga troca tallo el fil.
                     Pasturen per la nit roques i cabres,
                     el riu encès es precipita al mar,
                     l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
                     domini màgic, regne sublunar. 

I els cels encapotats i plujosos, aneu a saber per què, ens són com un mantell protector de D"u i un estat habitual de l'ànima.

 Una nova associació:

CONCERT DE BACH
 

                    
                     Mai no he dormit fins molt tard al matí,

                     em despertaven els primers tramvies

                     i sovint els propis versos i tot.

                     Em treien del llit pels cabells,

                     m'arrossegaven fins a la cadira

                     i a penes m'havia refregat els ulls

                     ja m'obligaven a escriure.

                     
                     Unit amb dolça saliva

                     als llavis del moment singular,

                     no pensava

                     en la salvació de la meva ànima

                     i, en comptes de l'eterna felicitat,

                     desitjava l'instant fulgurant

                     del plaer efímer.

                     
                     En va les campanes m'alçaven de la terra,

                     hi estava aferrat amb ungles i dents.

                     Era plena d'olors

                     i de secrets excitants.

                     Quan a la nit aixecava els ulls al cel

                     no era el cel el que buscava.

                     
                     Més aviat m'espantaven els forats negres,

                     en algun lloc a l'extrem de l'univers,

                     que són encara més espantosos

                     que el mateix infern.

                     
                     Vaig sentir, però, els sons d'un clavecí.

                     Era un concert

                     de Johann Sebastian Bach

                     per a oboè, clavecí i cordes.

                     D'on venia la música?... No ho sé.

                     Però no pas de la terra.

                     
                     Malgrat no haver tastat vi,

                     vaig trontollar una mica

                     i em vaig haver d'agafar

                     a la meva pròpia ombra.

                                                       
                                               Jaroslav Seifert

                                           
                                          traducció de Jaume Creus 

 I una altre, Vinyoli estant, amb l'entrada

 Dir o no dir; aquesta és la qüestió 

de cal Xamfrà i el comentari, que compartim, de la Glòria.

CANÇÓ D'AMOR

                              
                              No diré mai, no diré mai l’amor,
                              perquè l’amor no pot ser dit.
                              No intentaré - no gosaré – l’amor,
                              perquè del tot no pot ser assumit.
                              Potser, qui sap si per l’areny dels anys
                              m’acostaré silenciós al riu
                              on pesca absort l’home que no somriu,
                              capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
                              la vida i sent el cant d’un negre ocell.
                              Potser d’amor li parlaré a ell.