dilluns, 25 de febrer del 2013

A casa de la mare



Remenant els llibres de poesia de la mare, m'he trobat amb un punt de llibre en aquest poema de la Carme Guasch.


Casa

No són pas els tres fills
els que poblen la casa
amb cants de joventut
i banderes intactes.

No són pas els amics
els que ocupen la casa
i fulminen la nit
amb paraules, paraules.

No són Bach o Chopin
els que habiten la casa,
fent més lúcid l’insomni,
fent més lenta la tarda.

No és la rosa en el vas
la que aroma la casa  
i l’enjoia amb el goig
efímer del miracle.

No és el sol i el vent
ni és la pluja de nacre.
És tan sols el seu buit
que omple tota la casa.



Un cert trasbals. I tantes banderes esfilagarsades i descolorides i paraules mudes que ni Bach ni Chopin poden fer callar. 



  VESTIGIS

Cerqueu arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.


Cerques vestigis de tu
salvats en el paissatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sens, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.


                     Carles Duarte i Montserrat


 
  El meu temps

Un cabirol lleuger
el meu temps
camí avall.
Un bleix d’aire suau
el meu temps
somni enllà.

Mai com ara, el meu temps:
Foteta, fugisser,
fa passes de gegant
o xiula tot passant.

                       Pilar Cabot



 
   trànsit

transites de la nit a l’alba
i dius que el matí serà clar,
que el vespre és un viatge
sense nom. i dius que el vent
a penes travessa les hores,
que un cercle s’inicia a cada final.

i et preguntes com podràs dur
el pes de tanta llum
a través de l’ombra.

un a un es tanquen els cercles. 

                      
                        Anna Montero


dissabte, 23 de febrer del 2013

Neu




SNOW SNOW

[Chorus (after each verse):]
Snow, snow, falling down;
Covering up my dirty old town.

Covers the garbage dump, covers the holes,
Covers the rich homes, and the poor souls,
Covers the station, covers the tracks,
Covers the footsteps of those who'll not be back.

Under the street lamp, there stands a girl,
Looks like she's not got a friend in this world.
Look at the big flakes come drifting down,
Twisting and turning, round and round.

Covers the mailbox, the farm and the plow.
Even barbed wire seems - beautiful now.
Covers the station, covers the tracks.
Covers the footsteps of those who'll not be back.

Pete Seeger




divendres, 22 de febrer del 2013

David Rokeah





 A PARÍS AMB CELAN

Un dia passejava amb Celan
al llarg del Sena. I ell contemplava el corrent
allà on s’esbadia en dos. Mesurava la seva imatge
reflectida en l’aigua roja. Callà tota la nit.

                                   
                       *
De sobte començà a prendre interès en els detalls
a redreçar la imatge de les coses
a respondre les cartes contrarioses (sobre la seva condició
de poeta jueu), a tractar-se amb els amics
a cercar la companyia de savis talmudistes
(Emmanuel Levinas). Jo no sabia
que la reconciliació amb el món
era la reconciliació amb la mort.






  AMB ELL MATEIX

L’home passa comptes amb ell mateix. Es viu
ell mateix, es menja ell mateix
i allò que estima més. De les entranyes
de la mare a les de la terra: a ell mateix. Va al bosc
i cerca la pròpia ombra. Va a la vora del mar
i veu la seva ombra i l’ombra dels penya-segats
de la costa salpant plegades
a l’altra banda del mar. Veu coses en somni
les veu despert: la camamilla del camp
crida d’enveja. Hi ha al camp la teva enveja,
hi ha al camp la teva ombra i l’ombra dels xiprers
que guarden la teva ombra. L’home passa comptes
amb ell mateix. Amb el passat clivellat
com l’escorça d’una vella olivera. Tempesta
a les muntanyes, tempesta a la riba del mar.
L’esclat del llamp il·lumina com màquina fotogràfica
cares que esdevindran record
poemes que seran testimoniança




dimarts, 19 de febrer del 2013

Sóc una traducció
sóc una traducció
sóc una traducció
...






Acabada la relectura d'Una Història d'amor i foscor, de la qual n'eperem l'apunt/post de Cal Xamfrà, ens anem retrobant amb d'altres llibres d'Amos Oz, als quals l'autor fa referència en aquesta biografia nacional.
Aclarim, primer de tot, que tenim un respecte i una devoció infinites per Eduard Feliu i Marbres.
Fet això i retrobats amb la traducció del 1973 (!) d' El meu Mikhael, una de les novel·les citades per Oz, en reedició del 2010 per La magrana, del grup RBA ediciones -explica això algunes coses?-, entenem que ni Amos Oz ni els seus lectors no ens mereixem, segons l'editorial -opinió rebotada nostra-, un revisió o una nova traducció d'una novel·la traduïda fa gairebé quaranta anys!!
Aquesta traducció, que Anna Punsoda qualifica d'orfebre, es un llast per la lectura. Entenem que el moment en que es va fer en determinés la traducció. Una traducció que, acadèmicament, potser és magistral; aleshores que en facin una edició acadèmica en una editorial universitària, no en una de comercial, destinada al públic general com un servidor.
Llasten la lectura, sempre a parer nostre, no el sentit de la traducció, sinó les expressions i formes verbals que, a cada pas, distorsionen la veu original. Oz escriu així?
Bò i..., ...el meu cos restà allunyat del d'en Mikhael.,  ...sortírem d'excursió i anàrem a peu... sortírem de casa i baixàrem pel camí..., féu que si..., Fou quan... Refusà de restar a dormir ...( 8-|), etc,etc...
Un hebreu massa bíblic? Aquesta no és la veu, en to de confessió, de la Hanna.  Aquesta traducció ens recorda massa sovint que és una traducció. Restarem llegint-la malgrat que la traducció ens refusi de romandre-hi. De dir-nos massa regularment que és una traducció, una traducció, una traducció,...



dilluns, 11 de febrer del 2013

גברת פסרודונה אי ארטיגס ומר עוז




Avui caso, així, en matrimoni de conveniència meva, La Pessarrodona i L'Amos Oz.
De fet caso paraules, les seves que se m'han fet meves.

He tornat -gràcies David-, a Una història  d'amor i foscor de l'Oz, en la versió catalana. Podria ser un dels llibres de la Bíblia; no te l'acabes mai. A la coberta posterior hi han dos comentaris, de Batya Gur i Michael Frayn respectivament:
 ...una autobiografia nacional, cas que tal gènere existeixi. ( existeix, G'veret Gur, i és obra del seu compatriota)
... L'he viscut, ... (I reviscut, Sr. Frayn) 

El món escrit gira al voltant de la mà que escriu i en el lloc on escriu: El centre de l'univers està on tu estàs. (pàg. 604)

Amos Oz ho va descobrir gràcies a Sherwood Anderson i el seu Winesburg, Ohio.
(editat en català, i amb èxit!, per Viena edicions)

 




Les converses
han de ser brillants,
les trucades de telèfon,
un fax...


Hi ha, però,
una fatal incapacitat
per donar el nom de les coses.


Sentiments?
Seguim sense noms.
un sopar,
un concert,
una trobada...


Sé que ho saps;
però tu, jo, tots,
Seguim amb la basarda de les paraules.  


De L’amor a Barcelona
  

Seguirem amb algun altre casori de conveniència (nostra...).


Gràcies David per Del sueño, de la nieve d'en Jüri Talvet.
En agraïment: Quan em llegiu  de Narcís Comadira
I A manera de tascó de Vicent Alonso.







dissabte, 2 de febrer del 2013

ARBOR MORTIS

Fotografies cortesia de la Miraculosa Miró.
 


Al punt que hom naix, comença de morir
E morint creix, e creixent mor tot lo dia.

PERE MARCH


Déu, al primer batec de cada cor que neix,
sembra dues llavors en una sola argila:
la vida rencorosa que cada instant s’enfila,
la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,
allà on només habiten l’esperança i l’horror,
viu l’Arbre de la Mort: i creix, interior,
de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,
el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.
Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.
Faran les teves fulles una ombra de repòs,
i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.


3 de gener de 1939

Marius Torres








Arbor mortis és un sonet, els seus versos, per tant, s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets  i dos tercets,  no com és troben publicats per tants blocs amb tres quartets i un duet.