Travessant la corda fluixa de la mà de Bruno Schulz

www.elfunambul.cat

Deu ser cosa de l’edat que, malgrat els avantatges del format digital, el format paper ens incita més els sentits. O potser ens els centra més. El tacte del paper amb les mans acaba conformant, també, la lectura. Poder llegir ara el funàmbul en paper, afegeix, doncs, un plus d’emoció a la lectura. I és amb aquesta emoció que llegim ( i rellegim; Joan  Fuster: Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir. Pàg. 74) i comentem aquest primer número, dedicat a la incitació a la lectura i relectura, especialment que no exclusiva, de Bruno Schulz.

Un encert  (un darrere l’altre!) dels que més ens ha agradat, és que  la declaració d’intencions i principis  de la revista  (Editorial, pàg. 5) sigui  la pròpia selecció d’articles i entrevistes. La secció de cinema dedicada a Èric Rohmer, la incitació de David Grossman a la lectura de Bruno Schulz, la conversa entre Philip Roth i Isaac Bashevis Singer sobre aquest autor, etc.  Selecció incitadora, certament!

Felicitem i agraïm a David Cuscó tota la dedicació i  l’esforç que  ha esmerçat en  les pàgines d’el funàmbul (segur que també s’ho ha passat estupendíssimament... ).  Fent una reescriptura  d’una cita de Pere Calders (que el director fa servir per reblar, gosem dir una mica supersticiosament,  l’editorial) diríem:

Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho va aconseguir. I el que són les coses: es veu que valia la pena, perquè tothom coincidí a dir-li que estava encara millor que en la seva etapa de projecte.

Travessa amb èxit!

http://elfunambul.wordpress.com/category/monografics/

Us deixem amb un poema de Joseph Brodsky, que trobareu en versió catalana de Judit Díaz Barneda a les llibreries, per coses nostres i del director d'El funàmbul.

To My Daughter

Give me another life, and I’ll be singing

in Caffè Rafaella. Or simply sitting

there. Or standing there, as furniture in the corner,

in case that life is a bit less generous than the former.

Yet partly because no century from now on will ever manage

without caffeine or jazz, I’ll sustain this damage,

and through my cracks and pores, varnish and dust all over,

observe you, in twenty years, in your full flower.

On the whole, bear in mind that I’ll be around. Or rather,

that an inanimate object might be your father,

especially if the objects are older than you, or larger.

So keep an eye on them always, for they no doubt will judge you.

Love those things anyway, encounter or no encounter.

Besides, you may still remember a silhouette, a contour,

while I’ll lose even that, along with the other luggage.

Hence, these somewhat wooden lines in our common language