divendres, 28 de setembre del 2012

Per viure, per saber que vius i on vius.






Aquests dies se'ns esta enrarint l'aire del país, una barreja d'esperança i neguit fruit del darrer onze i les reaccions perverses de l'ingerència espanyola en el nostre camí i la nostra voluntat. Davant d'això, recordar el valor i el sentit de la (nostra) cultura i l'educació, en el sentit més ampli, em semblen un bon antídot, tot i que no sigui l'únic, per asserenar l'esperit, a voltes inquiet, a voltes exaltat.
El meu sentit de la cultura, el meu perquè, és molt fàcil de resumir: 

Per viure, per saber-te viu i on vius. 
No em falten més raons, tampoc en rebutjo d'altres.

Per saber-ne el valor:

Per saber alguna cosa, almenys, sobre les experiències, el coneixement i els valors que la humanitat ja ha creat -per no perdre terreny, per no lliscar més avall d'aquest nivell. Sí, diguem-ho clar: l'educació és, en aquest sentit, conservació. [...] La cultura representa, primer de tot, la coherència de tota activitat humana fins ara; no ha de perdre això. [...] Defensar-ho és una lluita tan seriosa com atacar noves posicions per assalt i conquerir-les. L'esperit humà seria un mal soldat si només se sentís  qualificat anant a l'avantguarda [...] sense ser capaç de defensar el que ja ha conquerit.
  
Karel Čapek citat per Ivan Klíma a l'esperit de Praga.

  
I torno a Yves Bonnefoy:


Si aquesta nit és altra que la nit,  
Renaix, llunyana veu benèfica, desperta  
L’argila més feixuga on el gra haja dormit.  
Parla: jo no era més que terra delerosa,  
Heus ací els mots, per fi, de l’alba i de la pluja.  
Però parla i jo siga la terra favorable,  
Parla si açò és encara un dia soterrat.


Traducció d’Eduard  J. Verger 



Bé, tot plegat intentava asserenar-me jo mateix.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Estructures d'estat mentals i un decàleg


...MENTALS!



Entre els primers deures que hauriem d'imposar-nos per aconseguir, amb salut i èxit, la independència, hi ha, com diu Salvador Cardús, la mentalitat d'estat; alliberar-nos de la d'autonomia, doncs.

Estaria bé que Cardús hi aprofundís i que d'alguna manera s'escampés. Les sorpreses desagradables podrien venir d'aquí. Independentisme cava= independentisme de mentalitat autonomista?

Jaume Aulet s'hi ha posat i ja tenim el primer decàleg mentalitzador:


1. No direm 'autogovern', sinó 'govern'. No hi ha cap país seriós que utilitzi el terme 'autogovern', entre més coses perquè no tenen cap més forma de governar-se que no sigui la que s'atorguen ells mateixos. En una estructura d'estat, doncs, la idea de 'aprofundir l'autogovern' és una paradoxa (i quasi una fal·làcia).


2. No direm 'parlament autonòmic', no faltaria sinó. Però no tan sols això: no adjectivarem el mot 'parlament' per referir-nos al Parlament de Catalunya. Tret que fem una comparació, és clar. Els que hem d'adjectivar són els altres: el parlament britànic, el senat espanyol, el congrés espanyol dels diputats, etc.

3. No farem servir mai el terme 'comunitat' per referir-nos al país. La legislació espanyola fa servir la paraula com un eufemisme i això n'ha desprestigiat l'ús. L'exemple és especialment flagrant en el cas del País Valencià.

4. No ens ha de passar ni pel cap de parlar de 'eleccions autonòmiques'. Però la cosa és més subtil: tampoc no parlarem de 'eleccions catalanes', perquè si tenim assimilada l'estructura d'estat, totes les eleccions que puguem fer ho són, catalanes (encara que siguin per a elegir representants al parlament europeu). Parlarem de 'eleccions' (perquè són les més importants que es fan al país i, per tant, no necessiten cap qualificatiu) o, si es vol, de 'eleccions al parlament' (no pas 'al Parlament de Catalunya', és clar).

5. Podem parlar del 'president Mas' (per alguna cosa és el nostre) i referir-nos-hi com a 'president de la Generalitat' o 'president del govern'. Del nostre govern. Quan parlem de François Hollande, ens hi referim com a 'president del govern francès' i no fer servir l'expressió 'president Hollande' (fora que ja tinguem la conversa contextualitzada ). Altre tant en el cas del 'president del govern espanyol', el senyor Mariano Rajoy. Ens mereix tot el respecte que li atorguen les urnes, però no ens hi hem de referir genèricament com a 'president del govern' ni com a 'president Rajoy'.

6. No direm mai únicament 'estat' per referir-nos a l´'estat espanyol'. És tan obvi que no cal ni comentar-ho.

7. Per motius semblants direm 'el rei Joan Carles', 'el rei de Suècia', o 'el príncep Felip de Borbó', però no direm mai 'el rei' o 'el príncep' i prou, perquè la nostra 'estructura' de pensament no ens hauria de permetre de sobreentendre a qui ens referim. Igualment, direm 'monarquia espanyola' o 'casa reial espanyola' i no 'monarquia' o 'casa reial'. Per cert, podem dir 'el rei Joan Carles' sense identificar-lo perquè amb aquest nom no n'hi ha hagut cap més. En el cas de Felip de Borbó, està bé que especifiquem perquè històricament anem ben servits de prínceps amb aquest nom.

8. No direm 'constitució' i prou, si ens referim a la 'constitució espanyola'.

9. Direm 'Arxiu Nacional' o 'Teatre Nacional', però no 'Arxiu Nacional de Catalunya' o 'Teatre Nacional de Catalunya'. No cal ser redundants ni ampul·losos.

10. Quan agafem el tren de gran velocitat direm que agafem el TAV o el TGV, però mirarem de no fer servir el terme AVE (que, a més, no porta explícit el concepte de transport ferroviari).

I la propina (per postres)

11. No direm 'Partit Popular de Catalunya' sinó 'Partit Popular a Catalunya'. Tret que hi hagi realment un partit inscrit al registre amb aquest nom i que, per tant, no sigui una simple delegació del 'Partido Popular' d'abast espanyol. Com que desconec la qüestió jurídica, m'estimo més deixar-ho com un simple suggeriment final.

Acabem amb un parell de comentaris una mica més subtils i personals. Al meu entendre --i de manera excepcional-- hauríem de dir 'Generalitat de Catalunya' i no 'Generalitat' per respecte a la de València. Tot i així, és millor parlar de 'Generalitat de Catalunya' que no de 'Generalitat catalana'. Per definició, el concepte intrínsec de 'generalitat' no hauria d'admetre gaires termes restrictius. Però repeteixo que, aquesta, és una percepció més aviat personal.

D'una altra banda, no hauríem de buscar, sistemàticament, eufemismes per a referir-nos a idees tan bàsiques com les que expressen els mots 'independència' o 'estat català', encara que després puguem matisar fins on faci falta l'ús que fem d'aquests termes. Evitar determinats mots pot ser una estratègia, però també és un indici de debilitat a l'hora de consolidar aquestes noves estructures de pensament. I pensem que, d'alguna manera, el concepte 'estat propi' també té un punt eufemístic. Evidentment quan aquest 'estat català' sigui una realitat i les estructures siguin no solament creades sinó també assimilades, no tindrà gaire sentit parlar de 'estat propi' ni, potser tampoc, de 'independentisme'. Parlarem simplement de 'estat'. Que així sigui.

diumenge, 23 de setembre del 2012

Et caldrà franquejar la mort per tal de viure


LA IMPERFECCIÓ ÉS EL CIM


S’esqueia que calia destruir i destruir i destruir,
S’esqueia que no hi ha salut sinó a aquest preu.

Enrunar la faç nua que s’aixeca en el marbre,
Martellejar tota forma tota bellesa.

Amar la perfecció perquè ella és el llindar,
Però negar-la a penes coneguda, oblidar-la morta.

La imperfecció és el cim.


Yves Bonnefoy 
   
    (poesia i vers que titula l'apunt)
  

Traducció d’Eduard  J. Verger



___________________________________


Nit d'insomni i ventada.
Perquè m'he llevat amb aquesta cançó al cap?




____________________________________



 

divendres, 21 de setembre del 2012

Moré - Rosenzweig

Passo per la Laie abans de marxar el cap de setmana i em trobo aquest assaig sobre el pensament de Franz Rosenzweig, filòsof que tinc associat al Moré; L'estrella de la redempció és un llibre de capçalera de l'enyorat blogger. 







Xalom! Xanà Tovà! Allà on siguis...

dijous, 20 de setembre del 2012

Amir Gilboa




















Reso amb devoció un llibre de pregàries
de vores escapçades i totes les paraules que hi falten
les veig volant ja fa molt temps que volen
buscant repòs per la planta dels seus peus
com els donaré remei si el cor
del meu oracional de vores corcades
s’ha esgotat i ha quedat nu.

Traducció meva sobre traducció, que Gilboa em perdoni.

dimarts, 18 de setembre del 2012

espanya camisa...blanca?





Diu Carles Pastor al perìódico d'aquest dilluns:
La continuïtat de Catalunya com a part de l'estat espanyol només serà possible si es forja un pacte estratègic entre el catalanisme federalista -i el que no és dogmàticament independentista- i els sectors progressistes espanyols,... (traducció al català d'un servidor)

Queda clar que el senyor Pastor no és dogmàticament federalista, ni els socialistes, que han tingut uns quants anys per federalitzar espanya, la infederalizable: una y no cincuenta y una,  i no ho han fet. I ara al mediocre Navarro i companyia els ve la pixera federalista. Federalista no dogmàtica? És a dir d'aplicació indefinida en el temps i l'espai i amb la possibilitat de canviar de pensament  (autonomisme x.e.) com de calces? O bé amb full de ruta i data concreta; és a dir federalisme dogmàtic? 
Un altre: Sectors progressistes espanyols? Mi scusi??  Quan l'espanya de la camisa blanca sent flaires de catalanor, més si és catalanista, se'ls evapora el progressisme i se'ls inflen els ardors patriotics. No ha quedat clar encara?
I un altre: Pacte estratègic. Oi que fan basarda aquesta mena de coses, més en boca de Navarro si ho acaba fent seu?
Acaba el bonista senyor Pastor posant deures; [...] I els nacionalistes que no són doctrinàriament separatistes, superant la supèrbia i l'autosuficiència. Entenc que els separatistes dogmàtics mereixem les mateixes floretes però multiplicades.

En fi, dessolador. Independentista dogmàtic, superb i autosuficient!
Senyor Pastor, no voleu pas una tralla pá ponerme en vereda federalista? No dogmàtica, naturalment!

(quedi clar que servidor només és lector del periódico accidentalment, el donen als busos intercomarcals. Ja s'ho podrien estalviar...)

Una repassada que m'havia passat per alt:

dissabte, 15 de setembre del 2012

Aportació "kumba" al full de ruta



Se'm podrien acudir idees productives; que generessin diners, vaja! Però no hi ha manera. El cas és que tot marxant per Barcelona l'onze, se'm va acudir una versió de We Shall Overcome (i no sóc gens xirucàire, ho jurooo!).  Per si voleu cantar-la o riure una estona. O les dues coses alhora...

Avui marxem junts
avui marxem junts
avui marxem junts
per la nació!
Oh! Ben certament
que guanyarem
si marxem tots junts demà.


dimecres, 12 de setembre del 2012

Doncs parlem-ne, en veu baixa...




Després de cada manifestació catalanista, de veure tot el ventall humà que el comforma, la primera feina és assumir-ne la diversitat. Dificil, perquè hi corre de tot i més, i alguns elements són clarament inassumibles; per exemple els doctrinaris de l'independentisme "revolucionari" ja, malauradament, clàssics (l'onze vaig passar, ràpidament, pel costat de set -els vaig comptar i fugir- que encara criden "visca terra lliure"). Però hem d'assumir la feina de superar el prejudicis, ni que sigui per seguir la festa i la feina en pau. Som diversos com qualsevol col·lectiu, nacional o d'altra mena. A poca gent  li suposa un problema la diversitat de tarannàs dintre d'uns marges sensats. Però Catalunya no és un país del tot normal, i assumir, sobretot en les cares més visibles, subjectes com en Joan Tardà d'ERC, per posar un exemple - a servidor, aquests que de seguida se'ls aixeca el puny, el posen molt nerviós-es fa costa amunt.
Aquests liders no ens portaran enlloc, no són els que ens haurien de portar enlloc: O Déu ens en guardi! 
Així, per començar per algun lloc.

dissabte, 8 de setembre del 2012

Un manament i una finestra

 

La finestra del bon moment mai no queda oberta gaire temps


Fem nostre el manament que proposa Joan Lluís-Lluís: 
'Un independentista no parlarà mai malament d'un altre independentista, si més no en públic'.
Independentistes, sou tots meravellosos i encantadors.
Després ja en parlarem... 


divendres, 7 de setembre del 2012

Que prengui cos la voluntat del poble!













Pensant en aquest onze, un Estellés 
per refermar la voluntat del poble.



 



Assumiràs la veu d’un poble
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


dijous, 6 de setembre del 2012

No ens ho poden cridar més clar.

D'Ocata al Grau

Seguim per les velles però sempre rejovenides  sendes del totalitarisme. El tenim al davant, fent-nos senyals  a crits,
i europa, així, en minúscules, empetitida, torna a rendir-se. 
Hem d'esperar que comencin a cremar llibres?
Hi farem finalment alguna cosa, aleshores? 
Hi serem a temps? 




dilluns, 3 de setembre del 2012

dissabte, 1 de setembre del 2012

Cultura i sentit moral







Coses de tenir els llibres repartits per aquí per allà, tal com em fico al llit  em (re)trobo amb Les responsa del Rabí Simó Ben Tsémakh Duran. L’obro per la primera pàgina que vol sortir, la 27 aquesta vegada, just després de llegir el capitol La lluita de la cultura contra el totalitarisme, de L’esperit de Praga d’Ivan Klíma, trobo aquest fragment on l’autor, referint-se als fets de 1391  diu això: 





La cultura, quan té tendència a millorar la sort de la humanitat, sol tenir dues vessants: és tan intel·lectual com moral. Però aquests dos aspectes no són mútuament inclusius. Les nacions, igual que les persones, de vegades aconsegueixen un gran nivell en el pla intel·lectual sense que això vagi acompanyat d’un nivel moral conseqüent; o de vegades hi ha pobles que tenen un gran sentit moral, però que no demostren tenir grans èxits intel·lectuals.[…]

Fragment del segon capítol, Les condicions generals en el nord d’àfrica.
 Isidore EPSTEIN. Les responsa del Rabí Simó Ben Tsémakh Duran,
Lleonard Muntaner editor, col·lecció L’espill.
Traducció de Jordi Gendra  Molina i Manuel Frau i Cortès.





Aquesta Cultura (?)  rima, moralment parlant, amb perversió.

La padrina d'aquest bloc encara no ens ha dit res d'aquest xicot tan simpàtic que abandera el bloc.