dimarts, 27 de novembre del 2012

...desa els oblits i perdona també
els teus dubtes d'avui.

 
















Allà on viu la memòria

El paper només és aire amb caires
que absorbeix les paraules;
no és gaire més segur ni més fràgil
que una pissara antiga o una pantalla
amb nervis electrònics.
Un cop d'aire va empenyer al finestra
i la va obrir: quina ma suau acaronà
els cabells d'un infant que dormia?
De quins rams estremits, de quines
espurnes de boirim en els llavis,
a parir de quin clam d'herba
fou compost el cantar dels cantars?

Darrere d'un mur fet amb pissarra
i el paper de nervis artificials
(t'atreveixes?) viu la memòria
(ja has pensat de fugir, de tornar?),
desa els oblits i perdona també
els teus dubtes d'avui.





















Més deures del profe fets. Bé, work in process...

Un altre work in process, aquest cop meu:

Nadejda Mandelstam. Contra tota esperança.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Sense recer de la inclemència

 

 

L’endemà del fracàs tot es fa llarg,
perquè tot sembla inútil.
Cada acte del dia és com la peça
d’un motor desballestat
que ja no saps tornar a muntar
i que ja no mou res.

  _______________

 
Ningú no és valent del tot.
Només no sap encara
què li faria por de perdre.

Ningú no és del tot covard.
Només no ha trobat encara
allò que mai no podrà consentir.


Vicenç Villatoro

 







diumenge, 25 de novembre del 2012

El meu poble i jo


 
[...]      

                           Davallats al pou,
                           esguardem enlaire
                           el meu poble i jo.

                           Ens alcem tots dos
                           en encesa espera,
                           el meu poble i jo.



   

La por és l’aluminosi de l’ànima: corca la voluntat, 
estabula la gent, converteix les persones en titelles. 
La por és la força dels tirans. 
La llibertat és patrimoni dels valents.

Joan Calsapeu
UCRONIES

                          


Esquitxada de cal Capità:



(La musiqueta de fons del video ja se l'haurien pogut repensar...) 

divendres, 23 de novembre del 2012

Vot a punt.
Per nosaltres i pels que no podran fer-ho


President, el 26 de novembre, a primera hora, salpem.

Salvador Cardús





Finalment Jordi Graupera m'ha fet fer el tombant.
També m'agrada la proposta de Carles Ribera:
  Sigui quin sigui el resultat, tanmateix, hi ha una fórmula per mostrar al món que no es perd pistonada. Seria impactant que Mas i Junqueras (com a mínim) compareguessin junts amb una declaració d'intencions pel dret a decidir. La mateixa nit electoral. Hi hagi o no hi hagi majoria absoluta. Un cop d'efecte extraordinari. Continuem fent història? O tornem al tacticisme?

I ara a votar. Per nosaltres i pels que no poden fer-ho. 
(N'eximim en David...)

     __________________

Al contrari que la Mònica Sabata i d'altres, em faria d'allò més feliç que l'esCUP no tingués ni un quart d'escó. Ho havia de dir.

diumenge, 18 de novembre del 2012

Supèrbia de català de la Catalunya vella



Mireu que costa poc agafar un mapa i trobar-hi un punt concret. I si ens el mirem bé, vull dir mirant no només el punt que busquem, sinó també el seu entorn, la seva comarca i les del voltant, ens farem càrrec que, en aquest cas, allà baix, no és un territori indòmit, fora de la Catalunya vella, sí, però no fora de Catalunya. En fi, que la única vegada que he estat per aquells verals, a Reus, se'm va fer tan llarg d'anar-hi que em pensava que queia a tocar del País del més bell catalanesc, a on, per cert... i per vergonya!, només he estat a Castelló i fa trenta anys!, i del qual en guardo testimoni gràfic en un llibre de Lluís Llach, la meva primera estelada -roja, que no trec de casa ni fart de vi i feta per la mare andalusa d'un company de Nacionalistes d'esquerra-. I el meu Ara o mai firmat per Joan Fuster. En fi, pesen els quilos, si, i els anys! I ja començo a explicar batalletes... 
Sóc de mirar cap amunt, com gairebé tots els catalans, però massa amunt. Les meves infinites disculpes.





Ressò de societat


[...]
Las últimas obras de Haydn fueron dos cuartetos que aparecieron en 1802. Otro tenia empezado; pero no se ha publicado de él sinó un fragmento seguido de un minué; no pudo continuarlo a causa de la decadencia de su salud. Agobiado por los años y los achaques, se había retirado completamente de todo trato, cuando la admiración del público vienés fué a sacarle de su retiro, en triumfo. En el palacio del prícipe Lobkowitz, y con el concurso de sesenta músicos, se ejecutó con asistencia de su autor la gran sinfonía la Creación. La sala contenia más de mil quinientas personas, escogidas entre las más ilustres en artes, en política, en belleza. Grande fué la emoción del ilustre senado, cuando vió comparecer al viejo maestro, llevado de un sillón. Recíbenlo á són de trompetas; le princesa Estherhazy y Madame de Kurbeck vuelan á saludar á su venerable amigo; Salieri, el director de orquestra, acude á estrecharle la mano enternecido, y él se incorpora para abrazarle. De pronto suenan los primeros compases y el auditorio se dispone á oir con recogimiento profundo, rindiendo así al compositor más profundo homenaje.
No cabe olvidar un rasgo conmovedor de esta memorable solemnidad. El médico Caellini, hombre de mérito, que se hallaba al lado de Haydn, hubo de advertir que este no tenia las piernas bastante abrigadas. Apenas lo hubo observado, acudieron las señoras con sus bellos chales y ricas cachemiras á cubrir y calentar los pies del anciano. Nunca se mostró con más delicadas y lisonjeras (!?) atenciones la adhesión y la veneración que inspiraba aquel genio. Esta solemnidad fué el coronamiento de la labor de toda una vida. Harto débil ya para soportar tan vivas emociones, el autor de la Creación se sintió desfallecer, y tubieron que retirarle en su sillón. Pero antes de la salida de la sala, detuvo á los que le sostenían y saludó al público en señal de gracias; luego, volviéndose hacia la orquestra, alzó las manos y con los ojos cuajados de lágrimas pareció atraer las bendiciones del cielo sobre los intérpretes de su obra predilecta.

[...]

Traducció Lírica de Felix Clement.
Biografias de los mas ilustres compositores.
MAUCCI, Biblioteca “artes y letras”, 1908




divendres, 16 de novembre del 2012

Escrit amb foc



Diu en David que cada un dels poemes d'un apunt anterior d'aquest bloc mereixerien un apunt per ells sols. Em continc i no en transcric un, sinó només els últims versos que cita, i tradueix, Comadira del sonet de Guido Cavalcanti  "Tu m'hai sì piena di dolor la mente".
Diu comadira: Versos que també duc dins meu, escrits amb foc.
Prepareu, doncs, la carn i l'ànima:



I jo vaig com aquell que no té vida,
que sembla, a qui l'esguarda, home fictici,
fet d'aram o de pedra o bé de fusta,

que es condueix només per artici
i porta al fons del cor una ferida
que és de la seva mort la marca justa.


Tu m'hai sì piena di dolor la mente

Tu m'hai sì piena di dolor la mente,
che l'anima si briga di partire,
e li sospir che manda 'l core dolente
mostrano agli occhi che non può soffrire.

Amor, che lo tuo grande valor sente,
dice: "E' mi duol che ti convien morire
per questa fiera donna, che niente
par che piatate di te voglia udire".

I' vo come colui ch'è fuor di vita,
che pare, a chi lo sguarda, ch'omo sia
fatto di rame o di pietra o di legno,

che si conduca sol per maestria
e porti ne lo core una ferita
che sia, com'egli è morto, aperto segno.

               ___________________________


I ja he començat els deures. A la Laie qualsevol dia et faran una escultura...


diumenge, 11 de novembre del 2012

If—




En aquest article  Esteve Vilanova cita el poema de  Rudyard Kipling If
( suposo que es refereix al de Kipling, perquè ell diu Keeling)
És un poema molt fet servir, ja ho sé, però per aquests dies de xàfec d'improperis, d'insults - d'insults pròpiament i d'insults a la inteligència-, mentides, tergiversacions, odi, menyspreu... bé, no acabariem mai, pot ajudar a mantenir la serenor i el coratge, un poema-mantra, si m'ho permeteu, per repetir-lo cada dia, com una vacuna contra la misèria que ens tiren al damunt.


SI

Si pots mantenir el cap assenyat quan al voltant

tothom el perd, fent que en siguis el responsable;
si pots confiar en tu quan tots dubten de tu,
deixant un lloc, també, per als seus dubtes;
si pots esperar i no cansar-te de l'espera,
o no mentir encara que et menteixin,
o no odiar encara que t'odïin,
sense donar-te fums, ni parlar en to sapiencial; 

si pots somniar -- sense fer
que els somnis et dominin,
si pots pensar -- sense fer una fi dels pensaments;
si pots enfrontar-te al Triomf i a la Catàstrofe
i tractar igual aquests dos impostors;
si pots suportar de sentir la veritat que has dit,
tergirversada per bergants per enxampar-hi els necis,
o pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,
i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles;

si pots fer una pila de tots els guanys
i jugar-te-la tota a una sola carta,
i perdre, i recomençar de zero un altre cop
sense dir mai res del que has perdut;
si pots forçar el cor, els nervis, els tendons
a servir-te quan ja no són, com eren, forts,
per resistir quan en tu ja no hi ha res
llevat la Voluntat que els diu: '' Seguiu!''

Si pots parlar amb les gents i ser virtuós,
o passejar amb Reis i tocar de peus a terra,
si tots compten amb tu, i ningú no hi compta massa;
si pots omplir el minut que no perdona
amb seixanta segons que valguin el camí recorregut,
teva és la Terra i tot el que ella té
i, encara més, arribaràs, fill meu, a ser un Home

Poesia anglesa i nordamericana,
Ed.62 ''la Caixa'', Barcelona, 1985
Traducció de Francesc Parcerisas


   

If

If you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you;
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too:
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don’t deal in lies,
Or being hated don’t give way to hating,
And yet don’t look too good, nor talk too wise;

If you can dream—and not make dreams your master;
If you can think—and not make thoughts your aim,
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same:
If you can bear to hear the truth you’ve spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build ’em up with worn-out tools;

If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss:
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: ‘Hold on!’

If you can talk with crowds and keep your virtue,
Or walk with Kings—nor lose the common touch,
If neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much:
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds’ worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that’s in it,
And—which is more—you’ll be a Man, my son.


















Si no us acaba de fer el pes, potser Salvador Espriu ho farà...
  
Inici de càntic en el temple

Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.
Ara digueu: "Nosaltes escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues".
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble".


El meu poble i jo



Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.





divendres, 9 de novembre del 2012

De l'ànima del poeta i la seva cuina
o una cosa així...

A vegades em passa amb alguns poemes que se'm queden gravats al cervell, per una raó o una altra, i la seva presència em dura dies i dies. Hi torno una i altra vegada. m'obcedeixen.


MEITAT DE LA VIDA

S'aboca amb peres grogues
i roses la bardissa
la terra sobre el llac.
Oh cignes gràcils
que, ebris de besos,
us capbusseu
en l'aigua santa i sòbria!

Ai de mi, on trobaré,
quan sigui hivern, les flors,
i on l'esclat del sol
i les ombres de la terra?
Les parets s'alcen
mudes i fredes, al vent,
grinyolen els penells.

Friedrich Hölderlin


Efectivament:


CADENA

Semblava un joc ben fàcil
la vida. Aquell estiu,
somreien els baladres
vora la sal del mar.
Els grans, distants, anaven i venien;
ells vivien la seva, de vida.
A nosaltres, poc més que adolescents,
ens cremava la nostra per dins.

Ara que ja som grans, hem vist
que les regles del joc eren dures.
Els que eren grans llavors ja no hi són
i a nosaltres —que anem d’aquí d’allà,
mentre els crema per dins la vida als joves—
les il·lusions i el foc, si és que ens arriben,
sempre ens agafen
desprevinguts.

Lent, edicions 62 







Una mica és com colar-se al taller d'un prestidigitador, o al d'un alquimista, i veure'l fer els trucs o les pocions. O almenys els components o ingredients.
D'entre la munió de poemes:


SOLDATI

Bosco di Courton Iuglio 1918

Si sta come
d'autunno
sugli alberi
le foglie

SOLDATS

Bosc de Courton, juliol de 1918

Son com
a la tardor
en els arbres 
les fulles

(situeu-vos, primera guerra mundial)

No hi falta Leopardi, és clar, del qual n'és traductor, i encara que aquest cant-poema no hi surt, permeteu-me'n la transcripció, doncs n'és un del meus:


CANT XXVIII

A SE STESSO

Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
Ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, né di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
L’ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera,
E l’infinita vanità del tutto.




A SI MATEIX


Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l'engany extrem
que jo vaig veure etern. Morí. Be sento
que en mi de cars enganys
no sols l'esper, sinó el desig s'apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No Valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma't ja. Desespera
per últim cop. El fat, al nostre gènere,
només donà el morir. Ara, menysprea't i
la natura, i l'ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

Giacomo Leopardi, “XXVIII. A si mateix”,
A: Cants, Barcelona, Edicions 62, 2004






La memòria, ja se sap, ho acaba confonent tot i s'ho arregla una mica com vol. Però em sembla que no he escrit cap falsedat.

No sé si havia plantat aquest poema de Comadira per algun lloc abans. Anyway; farà xalar en David. I fa xalar un servidor.

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!


I ara reprenc els deures, suposo que d'en David:
Oliver Matuschek, Las tres vidas de Stefan Zweig. 
I continuo  amb Comadira...

                    ____________________


Havia fet un apunt que em va quedar al tinter:

El va llegir Biel Mesquida a Amb filosofia... 
Aprofitem l'avinentesa:




















VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.»

Traducció d' Israel Clarà
i Maria-Isabel Segarra


VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan, tu sola, t'inclines sobre
el mirall. O estimada esperança,
aquell dia sabrem també nosaltres
que ets la vida i el no res.

Per a tots la mort té una mirada.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
resorgir una cara morta,
com escoltar uns llavis tancats.
Baixarem muts cap a l'abisme.
Traducció de Mercè Piqueras

VERRÀ LA MORTE E AVRÀ I TUOI OCCHI

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.

dijous, 1 de novembre del 2012

Algú que ve de la mort.
Sobreviure a l'hivern, morir a la primavera.


Un exercici de memòria. Una selecció. Una interpel·lació, potser.

Vaig fent els deures que em/ens posà el profe.
Demanen temps, perquè hi ha deures que et porten d'una cosa a l'altre i perquè són, literalment, inacabables, inabastables. Només alguns apunts sobre aquest d'ací d'allà, però enllà d'Escriure després, per on em van portant els deures.
Deures, mai, mai, mai millor dit! 

(El profe cita aquest article de  Sam Abrams al diari Avui: No tot s’hi val)

D'ací...: d'un article de Xavier Antich a L'Avenç # 280, maig 2003

Transcric extractes de l'autor i dels autors que hi cita :

[...]  Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera.
[...] Darrere d'aquesta meta no hi ha, ara, cap altra meta.
  
de Si això és un home, Primo Levi.

No tenim en comú res més tret del fet d'estar aquí, uns i altres, sobrevivents. Allò que ens és més comú, el més essencial, estareu d'acord amb mi, és el fet d'estar vius; per atzar, nosaltres estem aquí... cadascun de nosaltres, individualment, és aquí... -no se sap com!... per una distracció de la Gestapo... No se sap què ha passat, però hem tornat... hem emergit... s'ha oblidat de nosaltres. Hem passat, hem arribat després de l'última ràfega. Hi ha en les nostres vides tragèdies horroroses que ens han marcat per sempre i que ens diferencien dels altres.

Vladimir Jankélévitch


Una fossa comuna habitada per vius

Imre Kertész 


Els "musulmans" : [...] són ells, els Muselmänner, els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen en silenci, apagada en ells l'espurna divina, massa buits per sofrir veritablement. Es dubta a anomenar-los vius: es dubta a anomenar mort la seva mort, davant la qual no temen res perquè estan massa cansats per comprendre-la. Ells omplen la meva memòria amb la seva presència sense rostre, i si pogués incloure en una imatge tot el mal del nostre temps, triaria aquesta imatge, que m'és familiar: un home escardalenc, amb el cap cot i les espatlles encorvades, en la cara i en els ulls del qual no es pugui llegir cap rastre de pensament.

 Primo Levi, Els enfonsat i els salvats.
 
El poema que tenia al cap Primo Levi els dies abans del seu suïcidi:

de La Terra Gastada

I. L’Enterrament dels Morts

Cruel arriba el mes d’abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
L’hivern ens va tenir calents, colgant
la terra sota neu d’oblit, peixant
vides somortes amb tubèrculs.
L'estiu ens va sorprendre venint damunt del Starnbergersee
amb un ram de pluja; ens vam quedar sota dels porxos i vam seguir, amb el sol, cap al Hofgarten,
i vam prendre cafè i parlar com una hora.
Bin gar keine Russin, stamm' aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem petits, uns dies a casa l’arxiduc,
a casa el meu cosí, se’m va endur en un trineu,
i em vaig esgarrifar. Deia, Marie,
Marie, agafa’t fort. I ens deixàvem lliscar.
A la muntanya, és que et sents lliure.
Llegeixo, bona part de la nit, i en ser hivern vaig al sud.


¿Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques creixen?—
en aquesta pedregosa desferra?
Fill de l’home,
tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos; on el sol bat
i on l’arbre mort no dóna empara ni dóna el grill consol ni remor d’aigua el roquerar eixut. Només
hi ha ombra al dessota d’aquesta roca roja,—vine a l’ombra d’aquesta roca roja

i et mostraré una cosa que és diferent tant de la teva ombra al mati corrent darrera teu
com de l’ombra a la tarda que creix al davant teu; et mostraré la por en un grapat de pols. Frisch weht der Wind
der Heimat zu.
Mein Irisch Kind,
wo weilest du?
«Em vas donar jacints, primer, fa un any; la noia dels jacints, em deien».
—Però quan, tard, tornàvem del jardí dels jacints, plens els teus braços, i el teu cabell mullat, jo no podia parlar, els ulls se’m velaven, no em sentia
ni viu ni mort, res no sabia,
la mirada en el cor de la llum, el silenci.
Oed' und leer das Meer.
Madame Sosostris, famosa endevinaire, tenia un refredat, i amb tot
cap de més hàbil no se'n sap enlloc d'Europa amb un maligne jóc de cartes. Aquí, deia, teniu la vostra carta, el Mariner Fenici
que s’ha negat (el que eren ulls són perles. Ep!), i aquesta és Belladona, la Dama de les Roques, madona dels topants.
Hi ha aquí l’home dels tres bastos, i aquí teniu la Roda,
i aquí el mercader borni, i aquesta carta d’ara, tota buida, és quelcom que tragina a l’esquena que m’és defès de destriar. No trobo
la carta del Penjat. Temeu la mort per aigua.
Veig colles grans de gent, que en un redol fan voltes. Gràcies. Si veieu la senyora Equitona digueu-li que li porto l’horòscop jo mateixa: en aquests temps, cal anar amb tant de compte.
Irreal Ciutat,
sota la boira saura d’una aurora d’hivern, fluïa una gentada pel Pont de Londres, tants

que mai cregut no hauria que en desfés la mort tants. Sospirs, curts i espaiats, s’exhalaven, cada home tenia fits els ulls al davant dels seus peus. Costa amunt afluïen i, per King William Street, avall cap on Saint Mary Woolnoth donava l’hora amb un so esmorteït al pic final de nou.
Vaig veure un conegut i vaig cridar-lo: «Stetson! Tu que eres junt amb mi en els vaixells de Miles! El cos que vas plantar l’any passat al teu hort,
¿ha començat ja a créixer? ¿Farà florida enguany? ¿No li ha fet malbé el llit, la gelor inesperada?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic de l’home,
si no, amb les seves urpes tornarà a descolgar-lo!
Tu!
Hypocrite lecteur! — mon semblable, — mon frère!»

T. S. Eliot, Lectura de «La terra gastada» de T. S. Eliot. Barcelona: Edicions 62, 1977.

 Traducció de Joan Ferraté

La versió d’Agustí Bartra aquí


[...]A nosaltres ens resta, com a lectors, una exigència, entre altres també urgents: pensar en aquella primavera desitjada a Auschwitz, l'any 1944. I pensar també -encara que faci mal- en aquesta altra primavera de 1987, que Primo Levi ja no va desitjar. [...] Cal pensar en aquesta primavera, quan ja ni la primavera -el desig de la qual li havia donat forces per viure a Auschwitz- no li va servir. Aquesta és l'exigència que ens ha llegat Primo Levi: pensar el pes insuportable del record, l'esxigència del sobrevivent, tensat entre la impossibilitat d'oblidar i la impossibilitat de viure amb el record.[...]

[...] Potser l'única actitud legítima és torna-los la veu, deixar el lloc, en els nostres textos, perquè només parli qui ve d'aquesta experiència absoluta que ens força apensar amb l'imperatiu de no oblidar. Potser només ens resta l'exigència de llegir, un cop i un altre, les seves paraules. I l'exigència de pensar, un cop i un altre, la irreductible singularitat d'una escriptura que, en cada cas, es va quedar arrapada a la pell. Primo Levi no va viure, del tot, la primavera del 1987. El pes que li va impedir, a ell, de sobreviure a l'última primavera és la nostra exigència. Avui, a hores d'ara, encara indefugible.

Xavier Antich


 ...d'allà:

LA TORTURA 

"... vint-i-dos anys després del que va passar, sobre la base d'una experiència que no esgotà totes les seves possibilitats de dolor físic, goso afirmar que la tortura és l'esdeveniment més atroç que un ésser humà pot conservar al seu interior" [...]
L'experiència de la tortura va ser el factor que determinà la posició futura d'Améry. En sentir-se dominat pel "senyor de la carn i de l'esperit" canvià la seva concepció de la vida i va concloure que la unió indissoluble, que existeix entre cos i ment, fa impossible percebre el jo d'una altra manera que no sigui en la unitat respectuosa i inviolable entre ambdues naturaleses. En el món de la tortura, una part de l'home (el cos) es fa superior a l'altra part (l'esperit) i l'hi imposa la consatància de la seva dolorosa existència, "amb la mà proveïda d'uns instruments de suplici basta per a transformar l'altre, inclòs el seu cap, on tal vegada s'hi conserven les filosofies de Kant, Hegel i les nou simfonies complertes... en un porc que crida de terror quan el degollen a l'escorxador".
Sense equilibri entre cos i esperit no hi ha home, perquè no és possible deslliurar els constituents de l'escència i tota obra encaminada a destruïr aquesta unió, ja sigui per mitjans físics com psíquics, es converteix en tortura.

Fragment de Literatura i Holocaust de Rosa Planas a Lleonard Muntaner, Editor, sobre  Jean Améry  i Més enllà de la culpa i l'expiació. 
 
 

ENVERS L’ILLA

Envers l’illa, ben al costat dels morts,
casats amb la canoa des del bosc,
els braços voltats per cels com voltors,
saturnalment anellades les ànimes:

així remen els lliures, els estranys,
els mestres del gel, també de la pedra:
voltats pel repicar de boies que s’enfonsen
i per lladrucs d’oceà blau tauró.

Ells remen i remen, remen i remen --:
Vosaltres, morts, nedadors, endavant!
Serà enreixat això també amb la nansa!
I evaporat a l’alba el nostre mar!

Paul Celan




Tant se val. Només roman la sensació de lleugeresa que és la mateixa mort o, per dir-ho d'una manera més precisa, l'instant de la meva mort d'ara endavant sempre imminent.

Maurice Blanchot