La vida es torna matemàtica, sumes, multiplicacions, un remolí de xifres i números,
un vòrtex que s’empassa fins a l’últim de les teves possessions en la negror d’un
buit insaciable.
Edmund de Waal cita aquest fragment d’ Ebrietat de la transformació d’ Stefan
Zweig a La llebre amb ulls d’ambre. Fa referència a la crisi del 1919 , però
just aquest fragment, avui que estem pendents de les pàgines d’econòmica que
abans ignoràvem, ens ha semblat ben actual.
Treiem-nos el mal gust de boca (digueu-n’hi fugir…), de
Waal ens recorda una altra cita, aquest cop de Victor Hugo:
Una biblioteca és un acte de fe.
I a fe que ens convenen ambdues coses;
(actes de) Fe i biblioteques.
Per aquest món de referències, per aquesta
travessia des de l’interior per l’Europa de mitjans XIX fins avui a través
de la seva familia; a Paris, a la mitteleuropa, a la presència russa, i pel plugim constant de presències: Rilke, Joseph Roth, Karl Kraus, Schnitzler,... Per l’escriptura d’aquest ceramista i per tantes
coses més, La llebre amb ulls d’ambre s’ha convertit ja en un dels llibres de referència,
i ànima, de la nostra biblioteca.
Charles Ephrussi, el que comença la col·lecció
de Netsukes que fan de fil de la història,
és el senyor del barret de copa en aquesta
pintura de Renoir.
Viktor Ephrussi, besavi de l'autor, rellegeix Ovidi en el seu exili anglès, després d'haver escapat del nazis, que li han robat, entre d'altres coses, la seva estimada biblioteca.
L´últim adéu
T'ha tocat un temps dur
d'enemics disfressats,
de ganyotes d'oblit,
d'escanyosos dicteris.
No has pogut, tu no en saps,
abaixar el cap o dir
llagoter tot allò
que et faria amatent
servil ca de la pàtria.
Que cap tímid gemec
ni cap plany llangorós
no t'embruti la veu
ni t'ençati la boca.
Quan s'esborri el camí
de tornada i siguem
només cendra, els teus mots
duraran seculars
com la pedra on seiem
per mirar un últim cop
Roma, cap a l'exili.
T'ha tocat un temps dur
d'enemics disfressats,
de ganyotes d'oblit,
d'escanyosos dicteris.
No has pogut, tu no en saps,
abaixar el cap o dir
llagoter tot allò
que et faria amatent
servil ca de la pàtria.
Que cap tímid gemec
ni cap plany llangorós
no t'embruti la veu
ni t'ençati la boca.
Quan s'esborri el camí
de tornada i siguem
només cendra, els teus mots
duraran seculars
com la pedra on seiem
per mirar un últim cop
Roma, cap a l'exili.
M'apunto aquest llibre, Lior. Fa bona pinta. Sobre les pàgines d'economia, el millor és obviar-les, com sempre. Que juguin amb els números tant com vulguin, el que no els hem de deixar és que juguin amb les paraules.
ResponEliminaQuan la vida es redueix a números ja sabem com acaba tot, oi?
ResponEliminaLa qúestió, David, és que també dominen l'àmbit de les paraules. Si obviar les pàgines d'economia no significa renunciar un cert domini de l'economia, d'acord. Altrament amb el domini financer hi va adjunt el domini de tot; i així ens va... El llibre el recomano amb llàgrimes als ulls. Només n'he llegit un comentari negatiu, simplista, d'un senyor que probablement ni se l'havia llegit.
ResponEliminaÉs el que li dic al David; o la tenim al nostre servei o ens hi te ella, l'economia.
Hauré de prendre aquest llibre per llegir-lo a Israel la setmana que ve, no? :-))
ResponEliminaNúmeros, números! Estic de números fins al capdamunt, i no entenc res. Engegues la ràdio i només sents quantitats seguides de zeros, tot plegat per dir que som a la misèria.
Àpali, Cap a Israel un altre cop! I és clar; ens ho ha de restregar... Mira que ets repelent, eh! :-)))
ResponEliminaZeros a l'esquerra...