diumenge, 30 de juny del 2013

Un veritable pal i
El pal veritable (I i II)

 

( I )

Ima Pérez-Albert


Si censuràvem fa uns dies l’actitud racista d'Andreu  Barnils, avui hem de dir que globalment estem (glubs...) d’acord amb la seva tesi: Quan siguem un país normalitzat, això és amb estat, ens podrem barallar els uns amb els altres sense tants miraments.
Efectivament, ara toca unitat i per tant toca callar, per exemple, davant del  desmanegament d’algun dels artistes del Concert per la Llibertat –concert que s’hauria d’haver dit Marató per la Independència atesa la durada i el clamor general-.  Toca callar davant d'un Titot que abans de sortir a l'escenari a deixar anar una de les seves perorates CUPaires, corria pel darrere amb una samarreta de la DDR (Deutsche Demokratische Republik) !! Sí, una república dominada pel terror totalitari com aquella es podia dir democràtica... Algú es va passejar amb tramvia pel Berlin est abans de la caiguda del mur? N'hi ha que poden correr pel món amb samarretes d'estats totalitaris i cares dels seus dictadors sense que se'ls mogui una cella ni se'ns pugui moure als altres, però ai d'aquells que portin  la bandera d'una democràcia a la samarreta, posem pel cas aquesta:






I toca batallar colze amb colze amb aquesta gent. En fi, de Joans Joseps Mohameds i ases n'hi ha a totes les cases. I a tots els concerts. Podem dir que som com són tots els països, no ens falta res. Tret de l'estat propi, és a dir el veritable pal de paller. Haurem d'aguantar les esCUPinades sense fer gaires escarafalls una estona més. 



( II )


Té raó la Marta Rojals. No era el tema d'aquest apunt el concert, però com que hi ha caigut i no voldriem semblar desagraïts, des d'aquest raconet felicitem  fervorosament i sincera  l'organització del concert: Un èxit esclatant. Això no en treu els peròs (també té raó la Bel Zaballa ). Peròs dirigits a les actituds d'alguns sectors tan del públic com dels "artistes". Si juguem junts, com toca, en aquest camp, bé hem de tenir un mínim reglament -es pot tocar la pilota amb les mans o no, què és penalti i què no, per entendre'ns-, i aquest és primer respectar l'objectiu comú: La independència. Els colors i les tonalitats del procés i del final els podem debatre en els àmbits que pertoquin, no en un concert unitari. Que en aquest concert s'hi vegin tots aquests colors està bé... a les grades i amb una certa urbanitat: no es xiulen els convidats, per exemple. Que des de l'escenari et clavin sermons no ho està. Proveu a fer un sermó sionista al mateix lloc i veureu els sectors batasunos treient foc pels queixals. Doncs cap discurs tret de l'unitari. El de la Casals i l'organització. No deu ser una demanda tan retrògrada ni tan posh, ens sembla.
(Ja hem proposat en un comentari d'aquí a sota el tipus de concert-marató que  fariem; ho hem dit mig de broma, però mig de debò també.)
Si es feia una arrossada, una castanyada, una cursa o un concert, l'objectiu,  el que comptava al capdavall, era fer acte de presència, de suport a una causa.

Article Catalunya Oberta

dilluns, 17 de juny del 2013

Deixem de ser qui érem;
serem de nou el mar

 




ALBA DEL VESPRE
Carles Duarte i Montserrat
Alba del Vespre
Poesia 3i4


Cada dia, arribada una edat, una era gosaria dir, la mort es fa present amb recordatoris al llarg de la jornada. De la nostra, quan toqui, o de la dels que ja els ha tocat. D'aquesta presència, d'aquests recordatoris, Carles Duarte en fa poesia a Alba al vespre. I comença per la mort de la mare.
 


LA TEVA MORT, LA MEVA



La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant l’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
Com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.


TENSHO


I


Respirar el món,
sentir que els dies lentament ens travessen,
intuir la fatiga dels astres,
saber que el temps que hem conegut s’adorm.


VII

La sang de l’aire, la pluja de llum d’aquest crepuscle,
la rosa, el roig tenyint-nos la mirada de passat,
la solitud llunyana dels camps encesos de tardor;
des de les ombres veus el futur que s’esdevé.

 
XIV

El cel, l’espiral incansable dels blaus,
els ulls badats a l’infinit,
el rostre que somriu i el seu misteri.
Respirar el món, renéixer.




TEMPLES


Hem anat a veure els déus
als antics temples,
però no hi eren.

Cansats de la infidelitat dels homes,
se n’han anat a viure als cims,
enmig dels oceans d’estrelles.

Amb els seus murs esfondrats,
els temples ja no acullen els déus,
parlen dels nostres somnis,
diuen els nostres límits.



ALBA AL VESPRE III


Aquesta alba del vespre
és una galeria de retrats d’absents,
una capsa pintada
d’on vas traient fotografies
de tots els qui vas ser.

Quin d’aquests tu que eres
és més a prop dels pètals?,
quin del mar?

En quin dels teus records vas ser més tu?

Sovint un lloc, un nom desvetlla una ombra
on persisties,
però l’onada de la llum s’allunya
i els ulls pressenten l’exhausta plenitud
on el silenci esquinça els límits
entre aquest jo menor tan esquifit
que ja és refugi
i el jo major, immens,
cap a on la vida
incessantment retorna.


Carles Duarte té seguisors al facebook, pels que en tinguin: 



El títol de l'apunt són els dos últims versos del poema DE NOU EL MAR

Aquesta setmana canvi de temps, diuen...


diumenge, 16 de juny del 2013

Racisme progre



Diu Andreu Barnils en aquest article (transcripció literal)
Als anys noranta, al metro de Barcelona només s'hi veien blancs. Ho recordo amb terror. Quin fàstic, Déu meu: vaig passar així la meva adolescència sencera.
No hi sé veure cap lectura que no sigui la literal. Si aquest senyor durant la seva adolescència, o ara mateix en la seva actual postadolescència, s'hagués mogut en metro per una capital de l'àfrica subsahariana on tots els viatgers fóssin negres o bé per alguna gran urbs on tots els passatgers fóssin monocolor, no blanc, no cal dir-ho; hauria sentit el mateix fàstic? Si un dia torna d'Osaka i fa un article, dirà: quin fàstic, tots eren grocs!?
No se li tirarà ningú al damunt, no...

divendres, 14 de juny del 2013

Sentit i (in)sensibilitat




Apunt sobre l’article La indecisa batalla de les emocions nacionals, Presència, diumenge 9 de juny.

Diu Joan-Lluís Lluís que el fet que l’independentisme tingui guanyada la batalla racional (l’argumentari) no vol dir que hi tingui la guerra, doncs l’unionisme tira d’arguments emocionals i sentimentals i aquests, per molt irracionals que siguin, aconsegueixen guanyar ben sovint per sobre dels racionals.
Posa l’exemple del lema Millor units, per al qual en proposa un altre: Millor feliços. O aquell que remarca altres prioritats per davant de l’independència, al qual respon En temps de crisi, els ciutadans que pateixen es preocupen per coses més importants que la unitat d’espanya.
En fi, que l’independentisme no pot oblidar aquest aspecte en seu camí i li cal dominar també els factors més simples, més tòpics.

Les idees i les emocions han de convergir per formar un conjunt homogeni.

És a dir que, al final, haurem d’acceptar un cert fangueig, no podrem jugar d’una manera tan democràtica, clara i neta com voldriem. La veritat és que els unionistes ens ho posen com més va més fàcil. Una llàstima. Què esperàvem?

   ________________________________


Tirant del fil de la versió de Zavarakatranemia de Konstantinos Paliatzaras he trobat això:





i això:



que he pensat que li agradaria a la Miraculosa (si no ho coneixia, com és el meu cas). 
I aquí documentació.


dilluns, 10 de juny del 2013

Zavarakatranemia
L'himne de la Unitat?

A t'khià seguim buscant l'himne que ens falta. Aquest o un com aquest seria ideal; com que la lletra no te cap significat, tret de l'al·leluia que podriem substituïr per independència, entre parèntesis en la transliteració, no ens haurem de barallar per si tres són curtes i quatre són llarges.


 
Zavarakatranemia

Zavarakatranemia zavarakatranemia
Al·leluia Al·leluia (Indepèndencia Al·leluia)


Zavarakatranemia il·leos il·leos
lama lama nama nama nemia
Al·leluia Al·leluia (Independència Al·leluia)


il·leos il.leos il·leos
il·leos il·leos nemia
il·leos il.leos il·leos il·leos
lama lama nama nama nemia
Al·leluia Al·leluia (Independència Al·leluia)


Zavarakatranemia zavarakatranemia
Al·leluia Al·leluia (Independència Al·leluia)


Zavarakatranemia il·leos il·leos
lama lama nama nama nemia
Al·leluia Al·leluia (Independència Al·leluia)













dijous, 6 de juny del 2013

Poema (avui) políticament incorrecte

Penya Almogàvers Garrotxins

Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
-de nou la història que ens vegi avançant.-
vulguem esser-hi entre els pobles més grans

Per atzar, novament, trobo un llibre, avui d'en Salvat-Papasseit,
on  m'hi  esperava  aquest  somni.  El patriotisme és  una menja 
molt  delicada i  fàcilment  mal·leable, no  només  estèticament 
com és el cas; depenent de l'estòmac pot embafar o deixar amb  
gana,  generar-li  àcids  o una  profunda  satisfacció.   
Amb el sexisme, malgrat contextualitzar l'obra i l'autor, també 
hi  tinc l'estòmac delicat. Ho deixo tot plegat al vostre criteri.

El somni
Guardeu la terra els pagesos germans,
guardeu - beseu-la amb delit, pam a pam:
ara amb nosaltres, marins i gojats,
per Catalunya, els vaixells salparan.
Guardeu la terra els pagesos germans.

De cara al món altra volta, i firam!
les gestes nostres no temin la mar:
-qui duu senyera els dofins li fan pas.
Per Catalunya un bell nom voleiant,
de cara al món altra volta, i firam!

Fornits atletes, a proa s'hi cap;
deixeu l'Estadi pels fadrins que es fan.
Preneu els estris de viure en combat
per Catalunya: Una passa endavant!
Fornits atletes, a proa s'hi cap.

Vosaltres, dones, heroiques com mai,
sigeu valentes, que l'empresa és gran:
les nostres filles que aprenguin l'afany.
Per Catalunya reseu català,
vosaltres, dones, heroiques com mai
Fendim les ones, tal guerrers d'abans;
-de nou la història que ens vegi avançant.-
vulguem esser-hi entre els pobles més grans:
Per Catalunya, els fanals ben endalt,
fendim les ones, tal guerrers d'abans.



Firam:A l'edat mitjana, els cavallers anglesos solien entrar en batalla al crit de "by George", encomantant-se a Sant Jordi i cercant-ne suport com a sant patró dels cavallers. Avui en dia se segueix fent servir l'expressió, però en el sentit de per tots els diables o ostres. De mode semblant, entre els cavallers catalans i occitans, s'utilitzava el crit de guerra "Sant Jordi! Firam! Firam!". font Wikipèdia