dissabte, 13 d’abril de 2013

La poesia que salva vides





Vitalisme, ambició literària desmesurada acomplerta, fe desbordant en la poesia, farcit de literatura. Amb aquestes paraules parlà  Sam Abrams  de Joseph Brodsky arran de la publicació de POEMES ESCOLLITS, editat per Edicions de 1984 / POESIA en traducció de Judit Díaz Barneda.
Déu els / la cobreixi de merescudíssima glòria.



                     

                   CANÇÓ D’AMOR

Si t’estiguessis ofegant, et rescataria,
t’embolicaria amb una manta i et donaria te.
Si jo fos un xèrif, t’arrestaria
i et tancaria en una cel·la amb pany i clau.

Si fossis un ocell, et gravaria en un disc
i escoltaria el teu refilet tota la nit.
Si jo fos un sergent, tu series el meu recluta
i, noi, t’asseguro que t’encantaria la instrucció.

Si fossis una xinesa, aprendria la teva llengua,
cremaria piles d‘encens, em vestiria estrambòtic.
Si fossis un mirall, assaltaria el servei de senyores,
et donaria el meu pintallavis vermell i t’empolsaria el nas.

Si t’agradessin els volcans, jo seria lava
que brolla implacable des de la seva font oculta.
I si fossis la meva dona, jo seria el teu amant,
perquè l’Esgésia s’oposa fermament al divorci.

                                                                                1995

  


                       IN MEMORIAM

El teu record s’allunya com una serventa acomiadada,
no!, com una andana amb rètol Viritza o Tarta.
Però s’acosten cares que no es coneixen entre elles,
punts tot just col·locats ahir en el mapa,
i omplen la buidor. Sembla evident que a cap de nosaltres
ens erigiran un monument. Sembla evident que per les nostres venes
no corre prou calç.  «A la nostra família ―afirmaries
inquieta−no hi ha hagut ni militars
ni grans pensadors. »  Correcte: el corrent del Neva
ja no pot assumir el reflex d’un altre objecte.
On queda una mare i tots els seus pots i olles
en la perspectiva del fill que s’allunya?
És per això que aquesta neu, marbre dels pobre, es fon,
per la impotència del cos, culpant la ineptitud de les cèl·lules
−és a dir, dels replecs!− que no et recordaran com tu hauries desitjat,
amb pólvores a les galtes, que fos el teu aspecte definitiu.
Em queda amagar-me la cara rere les mans,
mormolar mentre camino: «És morta, és morta»,
mentre les ciutats estripen la retina humida de teixit bast,
dringant, com ampolles buides que s’han de retornar.

                                                                                    1985

La mare de l’autor, Maria Moseievna Volpert, va morir sense tornar a veure el seu fill, exiliat des del 1972




                         *   *   *

Pel que fa a les estrelles, sempre hi són.
És a dir, quan en veus una, apareixen les altres,
Només com ho fan elles es pot mirar cap aquí;
De nit, passades les vuit, picant l’ullet.
El cel té millor aspecte sense elles. Tot i que
la conquesta de l’univers és més fàcil
si hi són. Però sense moure’s de lloc,
al porxo, assegut a la gandula.
Com va dir el pilot d’una nau, amagant mitja cara
En la foscor, la vida no es veu per enlloc,
i en cap d’elles hi pots fixar la mirada. 



 
                      A LA MEVA FILLA






Dóna’m una altra vida i cantaré
al Caffe Rafaella. O senzillament m’hi estaré
assegut. O dret, com un moble en un racó,
en el cas que aquella vida es prodigui menys que l’anterior.

Però en part perquè cap segle, d’ara en endavant,
se’n sortirà sense cafeïna ni jazz, suportaré aquest mal,
i a través de porus i clivelles, vernís i pols per sobre,
t’observaré, d’aquí a vint anys, en tota la teva esplendor.

En general, tingues en compte que seré a prop,
que un objecte inanimat podria ser el teu pare,
sobretot si els objectes són més vells que tu, o més grans.
Per tant, vigila’ls sempre, perquè sens dubte et jutjaran.

Estima’t aquestes coses, tant si te les trobes com si no.
A més, potser encara recordaràs una silueta, un contorn,
mentre que jo ho perdré juntament amb  la resta de l’equipatge.
Per això aquests versos de fusta en el nostre llenguatge comú.

                                                                                              1994

 
Isola di San Michele, Venecia

2 comentaris:

  1. Molt bona notícia, l'aparició d'aquest recull poètic de Brodsky, que veig que darrerament ocupa les teves lectures.
    El títol de la teva entrada m'ha fet pensar en com de difícil és fer entendre als meus alumnes que en alguns moments històrics hi hagut qui ha estat assassinat per haver escrit un poema.

    ResponElimina
  2. A l'apunt Habitar-se us en vaig deixar un tast, acabat d'estrenar el llibre, però demanava un apunt per ell sol.
    Diria que és el moll de l'os de la filosofia Brodskiana, el títol.
    Hi ha coses que s'escapen a la comprensió

    ResponElimina