No he estat capaç de trobar aquest article de Vicent Alonso, recollit a A manera de tascó, per poder-lo enllaçar com una resposta, si se'm permet, a l'apunt IC-V ha perdut els papers. De "l'esquerra" a "l'eskerra", del blog de la Carme-Laura Gil, perquè m'ha semblat que toca el moll de l'os de la qüestió. De les actituds (i politiques) totalitàries, integristes, reaccionàries, perverses, etc. de l' esquerra més esquerranosa. Hi han adjectius en les cites d'Innerarity que semblen -són, diria- fetes a mida d'aquesta esquerra. La transcripció, parcial, és meva; l'he fet a correcuita, el cap de setmana la reviso. Perdoneu-me'n qualsevol error de transcripció.
Pensar la utopia encara
Les
controvèrsies sobre què és realitat i sobre si aquesta pot o no ser percebuda
objectivament no vénen de quatre diez. La distinció entre realitat i aparença,
nuclear en áqueta mena de disquisicions, té segurament tants anys com el
pensament i torna a la palestra una vegada i una altra com una mostra
inequívoca que no hem estat capaços de resoldre els problemes que delata.
Potser per això la literatura –la poesía sobretot- ha fet de la qüestió un d’aquells
assumptes, volgudament repetits i insistentment plantejats, que constitueixen
el nus sobre el qual giren els interessos dels escriptors i lectors. […]
Acabe
de llegir La sociedad invisible (Espasa, 2004), de Daniel Innerarity, un llibre
que fa d’aquestes inquietuds un dels eixos centrals de les seues argumentacions
i que, a més, parteix de la hipòtesi que, a pesar de l’aparent visibilitat –sinceritat,
autenticitat, immediatesa o tansparència- de la societat contemporània, los poderes que de verdad nos determinan son cada vez más
invisibles, menos identificables. Saber en aquesta societat invisible s’assembla més a sospitar que a
concloure categòricament o a mostrar inequívocament. Així, el quefer del
filòsof s’assembla al de l’espionatge perquè la inteligència és una tasca
interpretativa contra les aparences enganyoses, contra una visibilitat que
només els ingenus poden confondre amb la
realitat.
Innerarity
encara va més enllà perquè la invisibilitat de què parla també té a veure amb el futur, que ara
precisament, i a pesar de tots els avanços científics i socials, ens és més
desconegut que mai i demana a crits intents de concreció i de coneixement. Un
futur que ha de veure’s, en primer lloc i sobretot, des de la superació de la
idea del progrés automàtic, de la idea del progres universal com a conseqüència
lògica i racional de la historia. Aquesta mena de “postprogressisme”, que Innerarity
descriu amb lucidesa i precisió, no cree
en un porvenir que estuviera escrito en el orden racional de las conexiones
casuales o en el orden mágico de los destinos. Lo que pretende es que la exigencia del progreso pase del reino de la
necesidad o del autoritarismo al reino de la voluntad o de la libertad. Tot
plegat una manera de desfatalitzar la història com també de salvar la idea del progres
al bell mig del seu descrèdit més gran.
Per això té tant de sentit que Innerarity
acabe la seua reflexió amb un altre salvament, el que deriva de voler pensar la
utopía des d’alternatives que n’eliminen moralitats ingènues o miopies
clamoroses. Aquestes sobretot perquè s’han mostrat capaces de negar fins a quin
punt els toalitarsmes han esdevingut la impugnació més notòria de les bondats
del pensament utòpic. És posible pensar encara la utopia perquè és possible entendre
que frente a la utopía clásica concebida
según el modelo reglamentado de la máquina, del sistema cerrado, compacto y
simple, que no deja nada al azar, la utopía contemporánea debería ser sensible
a la complejidad, debería estimar la indeterminación y estar orientada la
búsqueda de procedimientos alternativos. Ara que, com denunciaba Habermas,
no paren d’assecar-se els oasis utòpics, intents
de salvaments com els d’Innearity haurien de rebre’s amb bombo i platerets, amb
l’esperança que renoven els afanys d’una societat més justa.
Si
la intel·ligència ha de lluitar contra les falses aparences, tambés ho ha de
fer contra actituds que no accepten la possibilitat de les alternatives. El
pensament utopic que cal reivindicar és precisament aquell que reclama la
considearació permanent d’altres possibilitats i alhora es nega a aceptar la
perfecció absoluta, el dibuix concloent d’una realitat definitiva. […]
Utopía razonable (segons Innearity): lo limitado frente a lo
definitivo, lo abierto frente a lo perfecto, la incertidumbre frente a la
reptición, lo incalculable frente a lo previsto.
(no he llegit el llibre de Innerarity, queda pendent, doncs)
(no he llegit el llibre de Innerarity, queda pendent, doncs)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada