La Utopia raonable i l'esquerra irraonable

No he estat capaç de trobar aquest article de Vicent Alonso, recollit a A manera de tascó, per poder-lo enllaçar com una resposta, si se'm permet, a l'apunt IC-V ha perdut els papers. De "l'esquerra" a "l'eskerra", del blog de  la Carme-Laura Gil, perquè m'ha semblat que toca el moll de l'os de la qüestió. De les actituds (i politiques) totalitàries, integristes, reaccionàries, perverses, etc. de l' esquerra més esquerranosa. Hi han adjectius en les cites d'Innerarity que semblen  -són, diria- fetes a mida d'aquesta esquerra. La transcripció, parcial, és meva; l'he fet a correcuita, el cap de setmana la reviso. Perdoneu-me'n qualsevol error de transcripció.

 Pensar la utopia encara

Les controvèrsies sobre què és realitat i sobre si aquesta pot o no ser percebuda objectivament no vénen de quatre diez. La distinció entre realitat i aparença, nuclear en áqueta mena de disquisicions, té segurament tants anys com el pensament i torna a la palestra una vegada i una altra com una mostra inequívoca que no hem estat capaços de resoldre els problemes que delata. Potser per això la literatura –la poesía sobretot- ha fet de la qüestió un d’aquells assumptes, volgudament repetits i insistentment plantejats, que constitueixen el nus sobre el qual giren els interessos dels escriptors i lectors. […]

Acabe de llegir La sociedad invisible (Espasa, 2004), de Daniel Innerarity, un llibre que fa d’aquestes inquietuds un dels eixos centrals de les seues argumentacions i que, a més, parteix de la hipòtesi que, a pesar de l’aparent visibilitat –sinceritat, autenticitat, immediatesa o tansparència- de la societat contemporània, los poderes que  de  verdad nos determinan son cada vez más invisibles, menos identificables. Saber en aquesta societat  invisible s’assembla més a sospitar que a concloure categòricament o a mostrar inequívocament. Així, el quefer del filòsof s’assembla al de l’espionatge perquè la inteligència és una tasca interpretativa contra les aparences enganyoses, contra una visibilitat que només els ingenus poden confondre amb  la realitat.

Innerarity encara va més enllà perquè la invisibilitat de què  parla també té a veure amb el futur, que ara precisament, i a pesar de tots els avanços científics i socials, ens és més desconegut que mai i demana a crits intents de concreció i de coneixement. Un futur que ha de veure’s, en primer lloc i sobretot, des de la superació de la idea del progrés automàtic, de la idea del progres universal com a conseqüència lògica i racional de la historia. Aquesta mena de “postprogressisme”, que Innerarity descriu amb lucidesa i precisió, no cree en un porvenir que estuviera escrito en el orden racional de las conexiones casuales o en el orden mágico de los destinos. Lo que pretende es que la exigencia del progreso pase del reino de la necesidad o del autoritarismo al reino de la voluntad o de la libertad. Tot plegat una manera de desfatalitzar la història com també de salvar la idea del progres al bell mig del seu descrèdit més gran.

    Per això té tant de sentit que Innerarity acabe la seua reflexió amb un altre salvament, el que deriva de voler pensar la utopía des d’alternatives que n’eliminen moralitats ingènues o miopies clamoroses. Aquestes sobretot perquè s’han mostrat capaces de negar fins a quin punt els toalitarsmes han esdevingut la impugnació més notòria de les bondats del pensament utòpic. És posible pensar encara la utopia perquè és possible entendre que frente a la utopía clásica concebida según el modelo reglamentado de la máquina, del sistema cerrado, compacto y simple, que no deja nada al azar, la utopía contemporánea debería ser sensible a la complejidad, debería estimar la indeterminación y estar orientada la búsqueda de procedimientos alternativos. Ara que, com denunciaba Habermas, no paren d’assecar-se els oasis utòpics, intents de salvaments com els d’Innearity haurien de rebre’s amb bombo i platerets, amb l’esperança que renoven els afanys d’una societat més justa.

Si la intel·ligència ha de lluitar contra les falses aparences, tambés ho ha de fer contra actituds que no accepten la possibilitat de les alternatives. El pensament utopic que cal reivindicar és precisament aquell que reclama la considearació permanent d’altres possibilitats i alhora es nega a aceptar la perfecció absoluta, el dibuix concloent d’una realitat definitiva. […]

Utopía razonable (segons Innearity): lo limitado frente a lo definitivo, lo abierto frente a lo perfecto, la incertidumbre frente a la reptición, lo incalculable frente a lo previsto.   

(no he llegit el llibre de Innerarity, queda pendent, doncs)