divendres, 5 d’abril del 2013

Habitar-se





Retorno a A manera de tascó, de Vicent Alonso, per continuar fent-ne els deures pendents. A Els moviments del pensar ens parla del poemari d'Antoni Marí  Han vingut uns amics  (de l'editorial Tusquets, de qui no trobo pàgina web en català...).

Un vol  atribuir a la biologia, potser per fugir de la certesa de l’absència, de la mort i del no-res, que el dolor i la pena no poden perpetuar-se. Instint de supervivència. Sigui com sigui, Antoni Marí s'observa, es deixa portar pels moviments del pensar; s'habita amb els sentits amatents. I escriu.

Mentre m’estic al llit hi ha un alliberament,
una lluentor immediata, total i deliciosa,
que em dona l’estranya sensació de felicitat;
un coneixement de mi mateix, crec, i del món,
que l’experiència positiva mai no m’havia donat
i no podrà mai donar-me.
Aquests moments fan possible que el passat,
que és absent, es faci present i mostri el seu valor originari;
el que s’havia perdut entre els plecs de la memòria
i els hàbits de la vida i que es recupera, ara, per l’atzar o la
            sort.
Allò que és mort i oblidat per sempre
−el tro, l’experiència del forat de la clavícula de meu pare,
la tebior dels llençols, el somriure de la meva mare−
no només es fa sentir en tota la seva immediatesa,
sinó que em fa reconèixer en aquell que jo era abans,
i torno a ser el nen agafat al coll del seu pare,
en una nit de trons i llamps.
Però en aquesta lleugera felicitat hi ha, closa,
la certesa de l’absència, de la mort i del no-res;
l’esvaniment de l’aparença i la substància
de tots aquells amb qui havia compartit l’existència
i el temps que transcorria a dintre seu.
El record es manté, però ells no hi són,
i l’èxtasi de la felicitat es transforma en infelicitat i desventura.
Ara l’espai i el temps esdevenen l’espai de la indiferència
i el temps de la desafecció i de l’allunyament;
perquè el dolor i la pena no poden perpetuar-se,
ni mantenir-se per sempre; i quan el dolor cessa,
quan la pena s’ha mesclat amb el costum de viure,
amb l’hàbit inconscient de l’existència, la pena
és un record oblidat a qualsevol cantonada,
caigut al fons d’un no res on res no ressona.
‹‹El gènere humà no pot suportar massa realitat››,
havia dit el poeta. ‹‹Too much reality.››
Massa realitat per a tan pocs recursos.
Massa limitacions per a tants desitjos.
Massa sofriment per a tan poc consol.
Massa de tot per a tan poca cosa.
Perquè res no pot recuperar-se,
ni tornar a ser el que va ser, quan era,
ni el desig pot fer tornar la realitat;
per això fingim no veure-la quan se’ns apropa
i l’amaguem sota el temps i rere la memòria,
i l’ocultem entre l’hàbit de viure
i mirem a un altre lloc quan ens topem amb ella.
I, encara que alguna vegada torna al costat nostre,
i pot mostrar-nos el mirall de la felicitat
i fer-nos oblidar el que em perdut,
res no podem recuperar, ni mantenir, ni deturar;
per això no volem recordar i fingim.
L’oblit ens queda; l’única esperança
per arribar a ser el que fórem,
o el que podriem ser,
abans que l’ànima conegués el turment de la culpa,
la pesantor de la terra, la finitud de tot.


Dona Vicent Alonso una, diguem-ne, pauta, per no dir consell:
...i deixeu-vos portar per la música del poema. No us pareu a entendre res, seguiu simplement, un vers darrere de l'altre, tot fent perquè el ritme i els mots constituïsquen un tot indissoluble que us ressone en les profunditats de l'ànima.
Gairebé hauria de ser un manament. I la confiança en el ressò de l'ànima, també.


Sobre deixar-se -i no deixar-se- portar per les paraules, és el tema d'un apunt-proposta que tinc ballant pel cap -i pel word.

I, parlant de deures, se'ns ha girat feina, i ara sense escuses, doncs tenim Els poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts al català per la Judit Díaz Barneda i editats per1984.






ESTROFES VENECIANES I

A Susan Sontag

                                              I
Pilones mullades de l'embarcador. Acotant el cap,
un rossí sacseja la crinera al capvespre, resistint-se a la son,
Els trasts grinyoladors de les góndoles es balancegen, oferint
un silenci desacompassat.
Com més refiat és el moro, més s'enfosqueix el paper amb paraules,
i la mà, massa curta per agafar el coll,
prem contra el rostre els brodats d'un mocador de pedra
rebregat pels dits de Iago.


                                               III

Aquí de nit no hi ha res per fer. Ni la dolça Duse ni àries.
Un tacó solitari repica el granit.
Sota el fanal, la vostra ombra, com un carbonari tremolós,
fa un pas enrere
i exhala vapor. De nit conversem
amb el nostre eco; aquest emet certa calor
a l'aquari de marbre, buit, ressonador
i entelat. 

                                                VII

Així callen les orquestres. La ciutat fa com l'aire
quan intenta retenir una nota per evitar que caigui en el silenci,
i els palaus s'alcen com faristols desendreçats
i mal il·luminats.
Només queda el falset d'un estel entre els cables
del telègraf, sobre el lloc on el ciutadà de Perm dorm profundament.
Però el moll aplaudeix i el moll sembla el gebre
que penja d'un do-re-mi.



 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada