dilluns, 25 de febrer del 2013

A casa de la mare



Remenant els llibres de poesia de la mare, m'he trobat amb un punt de llibre en aquest poema de la Carme Guasch.


Casa

No són pas els tres fills
els que poblen la casa
amb cants de joventut
i banderes intactes.

No són pas els amics
els que ocupen la casa
i fulminen la nit
amb paraules, paraules.

No són Bach o Chopin
els que habiten la casa,
fent més lúcid l’insomni,
fent més lenta la tarda.

No és la rosa en el vas
la que aroma la casa  
i l’enjoia amb el goig
efímer del miracle.

No és el sol i el vent
ni és la pluja de nacre.
És tan sols el seu buit
que omple tota la casa.



Un cert trasbals. I tantes banderes esfilagarsades i descolorides i paraules mudes que ni Bach ni Chopin poden fer callar. 



  VESTIGIS

Cerqueu arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.


Cerques vestigis de tu
salvats en el paissatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sens, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.


                     Carles Duarte i Montserrat


 
  El meu temps

Un cabirol lleuger
el meu temps
camí avall.
Un bleix d’aire suau
el meu temps
somni enllà.

Mai com ara, el meu temps:
Foteta, fugisser,
fa passes de gegant
o xiula tot passant.

                       Pilar Cabot



 
   trànsit

transites de la nit a l’alba
i dius que el matí serà clar,
que el vespre és un viatge
sense nom. i dius que el vent
a penes travessa les hores,
que un cercle s’inicia a cada final.

i et preguntes com podràs dur
el pes de tanta llum
a través de l’ombra.

un a un es tanquen els cercles. 

                      
                        Anna Montero


1 comentari: