A
PARÍS AMB CELAN
Un dia
passejava amb Celan
al
llarg del Sena. I ell contemplava el corrent
allà
on s’esbadia en dos. Mesurava la seva imatge
reflectida
en l’aigua roja. Callà tota la nit.
*
De
sobte començà a prendre interès en els detalls
a
redreçar la imatge de les coses
a
respondre les cartes contrarioses (sobre la seva condició
de
poeta jueu), a tractar-se amb els amics
a
cercar la companyia de savis talmudistes
(Emmanuel
Levinas). Jo no sabia
que la
reconciliació amb el món
era la
reconciliació amb la mort.
AMB
ELL MATEIX
L’home
passa comptes amb ell mateix. Es viu
ell
mateix, es menja ell mateix
i allò
que estima més. De les entranyes
de la
mare a les de la terra: a ell mateix. Va al bosc
i
cerca la pròpia ombra. Va a la vora del mar
i veu
la seva ombra i l’ombra dels penya-segats
de la
costa salpant plegades
a
l’altra banda del mar. Veu coses en somni
les
veu despert: la camamilla del camp
crida
d’enveja. Hi ha al camp la teva enveja,
hi ha
al camp la teva ombra i l’ombra dels xiprers
que
guarden la teva ombra. L’home passa comptes
amb
ell mateix. Amb el passat clivellat
com
l’escorça d’una vella olivera. Tempesta
a les
muntanyes, tempesta a la riba del mar.
L’esclat
del llamp il·lumina com màquina fotogràfica
cares
que esdevindran record
poemes
que seran testimoniança
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada