divendres, 22 de febrer del 2013

David Rokeah





 A PARÍS AMB CELAN

Un dia passejava amb Celan
al llarg del Sena. I ell contemplava el corrent
allà on s’esbadia en dos. Mesurava la seva imatge
reflectida en l’aigua roja. Callà tota la nit.

                                   
                       *
De sobte començà a prendre interès en els detalls
a redreçar la imatge de les coses
a respondre les cartes contrarioses (sobre la seva condició
de poeta jueu), a tractar-se amb els amics
a cercar la companyia de savis talmudistes
(Emmanuel Levinas). Jo no sabia
que la reconciliació amb el món
era la reconciliació amb la mort.






  AMB ELL MATEIX

L’home passa comptes amb ell mateix. Es viu
ell mateix, es menja ell mateix
i allò que estima més. De les entranyes
de la mare a les de la terra: a ell mateix. Va al bosc
i cerca la pròpia ombra. Va a la vora del mar
i veu la seva ombra i l’ombra dels penya-segats
de la costa salpant plegades
a l’altra banda del mar. Veu coses en somni
les veu despert: la camamilla del camp
crida d’enveja. Hi ha al camp la teva enveja,
hi ha al camp la teva ombra i l’ombra dels xiprers
que guarden la teva ombra. L’home passa comptes
amb ell mateix. Amb el passat clivellat
com l’escorça d’una vella olivera. Tempesta
a les muntanyes, tempesta a la riba del mar.
L’esclat del llamp il·lumina com màquina fotogràfica
cares que esdevindran record
poemes que seran testimoniança




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada