David Rokeah

 A PARÍS AMB CELAN

Un dia passejava amb Celan

al llarg del Sena. I ell contemplava el corrent

allà on s’esbadia en dos. Mesurava la seva imatge

reflectida en l’aigua roja. Callà tota la nit.

                                   

                       *

De sobte començà a prendre interès en els detalls

a redreçar la imatge de les coses

a respondre les cartes contrarioses (sobre la seva condició

de poeta jueu), a tractar-se amb els amics

a cercar la companyia de savis talmudistes

(Emmanuel Levinas). Jo no sabia

que la reconciliació amb el món

era la reconciliació amb la mort.

  AMB ELL MATEIX

L’home passa comptes amb ell mateix. Es viu

ell mateix, es menja ell mateix

i allò que estima més. De les entranyes

de la mare a les de la terra: a ell mateix. Va al bosc

i cerca la pròpia ombra. Va a la vora del mar

i veu la seva ombra i l’ombra dels penya-segats

de la costa salpant plegades

a l’altra banda del mar. Veu coses en somni

les veu despert: la camamilla del camp

crida d’enveja. Hi ha al camp la teva enveja,

hi ha al camp la teva ombra i l’ombra dels xiprers

que guarden la teva ombra. L’home passa comptes

amb ell mateix. Amb el passat clivellat

com l’escorça d’una vella olivera. Tempesta

a les muntanyes, tempesta a la riba del mar.

L’esclat del llamp il·lumina com màquina fotogràfica

cares que esdevindran record

poemes que seran testimoniança

Sóc una traducciósóc una traducciósóc una traducció...

Acabada la relectura d'Una Història d'amor i foscor, de la qual n'eperem l'apunt/post de Cal Xamfrà, ens anem retrobant amb d'altres llibres d'Amos Oz, als quals l'autor fa referència en aquesta biografia nacional.

Aclarim, primer de tot, que tenim un respecte i una devoció infinites per Eduard Feliu i Marbres.

Fet això i retrobats amb la traducció del 1973 (!) d' El meu Mikhael, una de les novel·les citades per Oz, en reedició del 2010 per La magrana, del grup RBA ediciones -explica això algunes coses?-, entenem que ni Amos Oz ni els seus lectors no ens mereixem, segons l'editorial -opinió rebotada nostra-, un revisió o una nova traducció d'una novel·la traduïda fa gairebé quaranta anys!!

Aquesta traducció, que Anna Punsoda qualifica d'orfebre, es un llast per la lectura. Entenem que el moment en que es va fer en determinés la traducció. Una traducció que, acadèmicament, potser és magistral; aleshores que en facin una edició acadèmica en una editorial universitària, no en una de comercial, destinada al públic general com un servidor.

Llasten la lectura, sempre a parer nostre, no el sentit de la traducció, sinó les expressions i formes verbals que, a cada pas, distorsionen la veu original. Oz escriu així?

Bò i..., ...el meu cos restà allunyat del d'en Mikhael.,  ...sortírem d'excursió i anàrem a peu... sortírem de casa i baixàrem pel camí..., féu que si..., Fou quan... Refusà de restar a dormir ...( 8-|), etc,etc...

Un hebreu massa bíblic? Aquesta no és la veu, en to de confessió, de la Hanna.  Aquesta traducció ens recorda massa sovint que és una traducció. Restarem llegint-la malgrat que la traducció ens refusi de romandre-hi. De dir-nos massa regularment que és una traducció, una traducció, una traducció,...



גברת פסרודונה אי ארטיגס ומר עוז

Avui caso, així, en matrimoni de conveniència meva, La Pessarrodona i L'Amos Oz.
De fet caso paraules, les seves que se m'han fet meves.

He tornat -gràcies David-, a Una història  d'amor i foscor de l'Oz, en la versió catalana. Podria ser un dels llibres de la Bíblia; no te l'acabes mai. A la coberta posterior hi han dos comentaris, de Batya Gur i Michael Frayn respectivament:
 ...una autobiografia nacional, cas que tal gènere existeixi. ( existeix, G'veret Gur, i és obra del seu compatriota)
... L'he viscut, ... (I reviscut, Sr. Frayn) 

El món escrit gira al voltant de la mà que escriu i en el lloc on escriu: El centre de l'univers està on tu estàs. (pàg. 604)

Amos Oz ho va descobrir gràcies a Sherwood Anderson i el seu Winesburg, Ohio.
(editat en català, i amb èxit!, per Viena edicions)

 

El nom de les coses

Les converses

han de ser brillants,

les trucades de telèfon,

un fax...

Hi ha, però,

una fatal incapacitat

per donar el nom de les coses.

Sentiments?

Seguim sense noms.

un sopar,

un concert,

una trobada...

Sé que ho saps;

però tu, jo, tots,

Seguim amb la basarda de les paraules.  

De L’amor a Barcelona

  

Seguirem amb algun altre casori de conveniència (nostra...).

Gràcies David per Del sueño, de la nieve d'en Jüri Talvet.

En agraïment: Quan em llegiu  de Narcís Comadira

I A manera de tascó de Vicent Alonso.

ARBOR MORTIS

Fotografies cortesia de la Miraculosa Miró.

 

Al punt que hom naix, comença de morir

E morint creix, e creixent mor tot lo dia.

PERE MARCH

Déu, al primer batec de cada cor que neix,

sembra dues llavors en una sola argila:

la vida rencorosa que cada instant s’enfila,

la mort silenciosa que cada instant s’acreix.

En l’estança més closa de la nostra existència,

allà on només habiten l’esperança i l’horror,

viu l’Arbre de la Mort: i creix, interior,

de tot el que es marceix en la nostra vivència.

Quan ve, tumultuós, el gran vent del destí,

el seu brancatge, nu com un esquelet, vibra.

Arbre, en la primavera que tu trauràs de mi,

estreny, amb les arrels, el meu cos fibra a fibra.

Faran les teves fulles una ombra de repòs,

i un aspre perfum d’ànima vindrà a les teves flors.

3 de gener de 1939

Marius Torres

Arbor mortis és un sonet, els seus versos, per tant, s'organitzen en quatre estrofes: dos quartets  i dos tercets,  no com és troben publicats per tants blocs amb tres quartets i un duet.