L’endemà
del fracàs tot es fa llarg,
perquè
tot sembla inútil.
Cada
acte del dia és com la peça
d’un
motor desballestat
que ja
no saps tornar a muntar
i que
ja no mou res.
_______________
Ningú
no és valent del tot.
Només
no sap encara
què li
faria por de perdre.
Ningú no
és del tot covard.
Només
no ha trobat encara
allò
que mai no podrà consentir.
Vicenç Villatoro
Molt ben trobat!!!
ResponEliminaA.
Es veu que quan estic fotut se m'afina la punteria...
ResponEliminaAmb tot el respecte que saps que et tinc, Lior, no acabo d'entendre tot aquest pessimisme que de cop i volta detecto en tants catalans. Potser és que com que fins ara no havia votat mai, hi ha alguna cosa que se m'escapa. Jo estic molt satisfet amb els resultats. M'hauria agradat més que els que en tinguessin 50 fossin els qui vaig votar, clar, però crec que anem pel bon camí. Ànims, que això ho tenim guanyat (si no defallim).
ResponEliminaEn Xavier Roig t'ho explicarà millor :
ResponEliminaOportunitat perduda
El cas és que el desconcert projectat ha estat de dimensions siderals. La demostració més diàfana que la capacitat dels catalans per aplicar l’estratègia i la intel•ligència col•lectives sobre els problemes de país és, com a mínim, erràtica. No som on som per casualitat. La meva opinió és que els països que, en situació excepcional, no aposten fortament i clarament, són de poc fiar -els organismes internacionals així ho pensen-. Però bé, el poble ha parlat i, a partir d’ara, poc a dir. Malgrat tot, voldria reflexionar sobre el que em sembla una enorme badada. I no ho planteja algú que parla des del convencionalisme. Estic convençut que el nostre sistema partidista està pervertit.
Un procés d’independència, com qualsevol operació política en què es juga el futur nacional d’un país, ha de ser gestionat amb gran eficàcia. És com una guerra, però sense violència. Requereix moltes coses i molts suports. Però hi ha un fet que sobra i que cap organització que vol assolir l’èxit pot acceptar: els parlo de la transversalitat i l’assemblearisme en la gestió. Un procés tan delicat necessita ser conduït per un líder que no es distregui. Una tasca de rellotgeria. ¿Que ha de comptar amb el suport de diferents partits? Sí. Però al líder ningú el qüestiona i tothom el reverencia -a fora i a dins del partit-. Amb capacitat de gestió, sense por i amb voluntat d’enfrontament si cal. Fins diumenge, aquest líder era el president Mas. Tenia una majoria. No absoluta, és cert. Però d’indiscutible lideratge. I ara resulta que quan li pregunta al país si vol continuar amb el procés d’independència pel qual ell ha donat la cara com ningú abans, el país li contesta que potser sí (només potser, atenció!), però que no acaba de refiar-se d’ell. Si no m’erro, això és el que ha dit el poble de Catalunya.
El país ha patit dues grans xacres d’ençà de la Guerra Civil. Els trenta-sis anys de dictadura de Franco i els trenta-sis de progressisme posteriors. La combinació ha estat letal. Ha generat una societat amorfa, que odia rabiosament premiar el que ho fa bé. El que se la juga de debò. Catalunya constitueix avui dia el país europeu, dels que jo conec, que menys estima la meritocràcia -després de Grècia, esclar-. Servidor va votar aquesta vegada per premiar el senyor Mas. Per pura racionalitat. Per simple deure de reconeixement a ell i al seu equip més pròxim. Un polític català que, per primer cop en decennis, si no en segles, té el coratge de fer el que ell ha fet, i com ho ha fet, requeria, al meu entendre, un reconeixement. No ha estat així. Tots ens vam il•lusionar massa i vam oblidar que Catalunya no perdona el coratge ni tolera l’èxit. És certa l’asseveració que diu que si Bill Gates fos d’aquí Microsoft no existiria. I em remeto, per reblar el clau, al darrer discurs del senyor Grífols (de Laboratoris Grífols), que és prou eloqüent en aquest sentit. ¿Que el senyor Mas no havia de tenir la majoria absoluta? No seré jo qui ho discutirà. Però s’havia de trobar còmode per poder treballar eficaçment. En cap cas retrocedir el suficient per emetre el missatge que Madrid necessitava: Catalunya no es refia del tot del senyor Mas. Penosa imatge, ben representativa, és la de la funcionària interrogada per 8TV, contenta pel descens de CiU: “És que el senyor Mas m’ha pres la paga de Nadal, sap?” Lamentable mediocritat. La situació, addicionalment, deixa un president Mas feble dins el partit, on els cafres preparats a tirar-li la pell de plàtan també abunden -en Duran ja xerra incontrolat.
...
Aquí encara no ens hem adonat que Espanya no anava contra el moviment independentista. Anava contra el líder que l’encapçala. ¿Per què, si no, l’alegria d’una Camacho eufòrica a Madrid, llepant el terròs de sucre de la mà dels amos, quan el PP aquí pràcticament no ha avançat i ha quedat en quarta posició? Mentre els moviments independentistes siguin majoritaris però no tinguin un lideratge eficaç que permeti albirar el seu èxit, el problema és inexistent. Ara bé, en el moment que aquest líder té la talla d’un primer ministre occidental seriós, parla idiomes, i té força, seny i capacitat per explicar al món el problema català i el món, com que l’observa amb respecte, l’escolta, aleshores apareix el perill. I aquesta ha estat l’habilitat i l’èxit de la política espanyola -de l’oficial i de la que viu de la immundícia-. Madrid ha posat la munició. Catalunya, com el babau tarambana que, de fa segles, fa cas a tothom menys al que més li convé, ha disparat. Objectiu neutralitzat.
ResponEliminaP.S.: Recomano vivament la lectura de “Quina mena de gent som” de Gaziel.
No sé si te molta o tota la raó, però la cosa va per aquí.
Vist ara, tampoc no m'agrada haver tingut tants dubtes.
Entenc el teu punt de vista i el d'en Roig, tot i així trobo bastant lògic que després de 30 anys de CiU jugant a nacionalistes però sent regionalistes, molts catalans no acabin de veure del tot clar aquesta caiguda del cavall convergent. De Pujol a Macià hi ha un bon tros i no és gaire creïble que en un parell de mesos ara a Can Mas i Duran tots vulguin ser Macià.
ResponEliminaTot i així, estic d'acord que Mas és algú que és força presentable de cara a l'exterior, però no caiguem en el messianisme (amb moments una mica Evita Perón i tot) en què sembla que tots havíem de creure de cop i volta.
Mas va veure una manifestació espectacular i va pujar al tren. Benvingut, doncs. Crec que la majoria de catalans li han dit "D'acord, molt bé, però us coneixem".
Tot i així, sóc molt optimista pel que fa al procés cap a la independència. (Ah,i en Mas tan sols ha perdut 90.000 vots, una miqueta menys que els que han obtingut els de la CUP.)
I a Espanya estan contents perquè, un cop més, no han entès res.
ResponEliminaEl primer a dubtar de CiU -per aquests verals en queda constància- sóc jo. Per això dic que vaig votar Mas i parlo de Mas i no de CiU; em decideixo quan crec, entre altres coses, que és el moment d'oblidar-nos de partits i recolzar aquell que se l'ha jugat; aquest mesianisme del que tants parleu és, sobretot, més fruit de la propaganda -els responsables de la campanya de CiU, foto messiànica inclosa, deuen ser de la mateixa mena que els de les enquestes- i de l'oposició al president més que del propi Mas. I es que era aquesta, precisament, l'hora de votar CiU, per part sobretot, dels seus votants de sempre. I, en qualsevol cas, bé necessitem algun líder; s'hi ha posat en Mas? Doncs endavant. Un altre dia que l'esquerra espavili. Hi ha una dèria de l'esquerra per mantenir la dicotomia esquerra/dreta; Els bons i els dolents, com si l'esquerra no hagués manat mai i no n'hagués fet de l'alçada d'un campanar -a veure com acaba el cas mercuri...-, i no parlo dels règims "esquerrans"... Ho sento, però les fronteres esquerra / dreta no són, com espanya, aquesta sí, inamobibles.
ResponEliminaSobre l'esCUPinada n'hauré de fer un mena d'edicte prohibint mencionar-los a casa meva; bona nit PPCC, bona nit palestina... No sé que em fa més basarda -per dir-ho suaument-, si ciutadans o l'esCUPinada.
No crec que la posició d'en Junqueras tingui gaire a veure amb això que dius de polítics bons (d'esquerra) i dolents (de dreta). El que hauria de fer en Mas (a banda de desterrar els assessors d'imatge que van perpetrar aquell cartell) és desfer-se del cavall de Troia de la Franja. Algú algun dia m'haurà d'expicar per quina raó no poden ni volen treure-se'l de sobre.
ResponElimina