De l'ànima del poeta i la seva cuina o una cosa així...

A vegades em passa amb alguns poemes que se'm queden gravats al cervell, per una raó o una altra, i la seva presència em dura dies i dies. Hi torno una i altra vegada. m'obcedeixen.

MEITAT DE LA VIDA

S'aboca amb peres grogues

i roses la bardissa

la terra sobre el llac.

Oh cignes gràcils

que, ebris de besos,

us capbusseu

en l'aigua santa i sòbria!

Ai de mi, on trobaré,

quan sigui hivern, les flors,

i on l'esclat del sol

i les ombres de la terra?

Les parets s'alcen

mudes i fredes, al vent,

grinyolen els penells.

Friedrich Hölderlin

Efectivament:

CADENA

Semblava un joc ben fàcil
la vida. Aquell estiu,
somreien els baladres
vora la sal del mar.
Els grans, distants, anaven i venien;
ells vivien la seva, de vida.
A nosaltres, poc més que adolescents,
ens cremava la nostra per dins.

Ara que ja som grans, hem vist
que les regles del joc eren dures.
Els que eren grans llavors ja no hi són
i a nosaltres —que anem d’aquí d’allà,
mentre els crema per dins la vida als joves—
les il·lusions i el foc, si és que ens arriben,
sempre ens agafen
desprevinguts.

Lent, edicions 62 

Memòries de vivències i memòries poètiques en un sol llibre. Així el poeta, dramaturg, traductor i pintor Narcís Comadira (Girona, 1942) presenta 'Marques de foc', un llibre que vol ser una antologia poètica de la seva vida que flueix entre un relat memorialístic. ARA Llibres publica l'obra que és alhora autobiografia, antologia, assaig i memòries.

Una mica és com colar-se al taller d'un prestidigitador, o al d'un alquimista, i veure'l fer els trucs o les pocions. O almenys els components o ingredients.

D'entre la munió de poemes:

SOLDATI

Bosco di Courton Iuglio 1918

Si sta come

d'autunno

sugli alberi

le foglie

SOLDATS

Bosc de Courton, juliol de 1918

Son com

a la tardor

en els arbres 

les fulles

(situeu-vos, primera guerra mundial)

No hi falta Leopardi, és clar, del qual n'és traductor, i encara que aquest cant-poema no hi surt, permeteu-me'n la transcripció, doncs n'és un del meus:

CANT XXVIII

A SE STESSO

Or poserai per sempre,
stanco mio cor. Perì l’inganno estremo,
Ch’eterno io mi credei. Perì. Ben sento,
In noi di cari inganni,
Non che la speme, il desiderio è spento.
Posa per sempre. Assai
Palpitasti. Non val cosa nessuna
I moti tuoi, né di sospiri è degna
La terra. Amaro e noia
La vita, altro mai nulla; e fango è il mondo.
T’acqueta omai. Dispera
L’ultima volta. Al gener nostro il fato
Non donò che il morire. Omai disprezza
Te, la natura, il brutto
Poter che, ascoso, a comun danno impera,
E l’infinita vanità del tutto.

A SI MATEIX

Reposaràs per sempre,
cor meu cansat. Morí l'engany extrem
que jo vaig veure etern. Morí. Be sento
que en mi de cars enganys
no sols l'esper, sinó el desig s'apaga.
Oh, dorm per sempre. Prou
bategares. No Valen res de res
els teus neguits, ni de sospirs és digna
la terra. Amargor i tedi,
la vida, mai res més; i el món és fang.
Calma't ja. Desespera
per últim cop. El fat, al nostre gènere,
només donà el morir. Ara, menysprea't i
la natura, i l'ignot
poder que, ocult, pel mal de tots impera,
i la infinita vanitat del tot.

Giacomo Leopardi, “XXVIII. A si mateix”,
A: Cants, Barcelona, Edicions 62, 2004

La memòria, ja se sap, ho acaba confonent tot i s'ho arregla una mica com vol. Però em sembla que no he escrit cap falsedat.

No sé si havia plantat aquest poema de Comadira per algun lloc abans. Anyway; farà xalar en David. I fa xalar un servidor.

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda.
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!

I ara reprenc els deures, suposo que d'en David:

Oliver Matuschek, Las tres vidas de Stefan Zweig. 

I continuo  amb Comadira...

                    ____________________


Havia fet un apunt que em va quedar al tinter:

El va llegir Biel Mesquida a Amb filosofia... 

Aprofitem l'avinentesa:

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS

«Vindrà la mort i tindrà els teus ulls –
aquesta mort que ens acompanya
del matí al vespre, insomne,
sorda, com un vell remordiment
o un vici absurd. Els teus ulls
seran una vana paraula,
un crit callat, un silenci.
Així els veus cada matí
quan t’aboques sobre tu mateixa
al mirall. Oh estimada esperança,
aquell dia nosaltres també sabrem
que ets la vida i ets el no-res.

«La mort té un esguard per a tothom.
Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.
Serà com abandonar un vici,
com veure en el mirall
que ressorgeix un rostre mort,
com sentir que parla un llavi clos.
Baixarem a l'abisme muts.»

Traducció d' Israel Clarà
i Maria-Isabel Segarra

VINDRÀ LA MORT I TINDRÀ ELS TEUS ULLS

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls

aquesta mort que ens acompanya

des del matí fins al vespre, insomne,

sorda, com un vell penediment

o un vici absurd. Els teus ulls

seran una vana paraula,

un crit callat, un silenci.

Així els veus cada matí

quan, tu sola, t'inclines sobre

el mirall. O estimada esperança,

aquell dia sabrem també nosaltres

que ets la vida i el no res.

Per a tots la mort té una mirada.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

Serà com abandonar un vici,

com veure en el mirall

resorgir una cara morta,

com escoltar uns llavis tancats.

Baixarem muts cap a l'abisme.

Traducció de Mercè Piqueras

VERRÀ LA MORTE E AVRÀ I TUOI OCCHI

Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo. I tuoi occhi
saranno una vana parola,
un grido taciuto, un silenzio.
Così li vedi ogni mattina
quando su te sola ti pieghi
nello specchio. O cara speranza,
quel giorno sapremo anche noi
che sei la vita e sei il nulla

Per tutti la morte ha uno sguardo.
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi.
Sarà come smettere un vizio,
come vedere nello specchio
riemergere un viso morto,
come ascoltare un labbro chiuso.
Scenderemo nel gorgo muti.