dijous, 1 de novembre del 2012

Algú que ve de la mort.
Sobreviure a l'hivern, morir a la primavera.


Un exercici de memòria. Una selecció. Una interpel·lació, potser.

Vaig fent els deures que em/ens posà el profe.
Demanen temps, perquè hi ha deures que et porten d'una cosa a l'altre i perquè són, literalment, inacabables, inabastables. Només alguns apunts sobre aquest d'ací d'allà, però enllà d'Escriure després, per on em van portant els deures.
Deures, mai, mai, mai millor dit! 

(El profe cita aquest article de  Sam Abrams al diari Avui: No tot s’hi val)

D'ací...: d'un article de Xavier Antich a L'Avenç # 280, maig 2003

Transcric extractes de l'autor i dels autors que hi cita :

[...]  Avui i aquí, el nostre objectiu és arribar a la primavera.
[...] Darrere d'aquesta meta no hi ha, ara, cap altra meta.
  
de Si això és un home, Primo Levi.

No tenim en comú res més tret del fet d'estar aquí, uns i altres, sobrevivents. Allò que ens és més comú, el més essencial, estareu d'acord amb mi, és el fet d'estar vius; per atzar, nosaltres estem aquí... cadascun de nosaltres, individualment, és aquí... -no se sap com!... per una distracció de la Gestapo... No se sap què ha passat, però hem tornat... hem emergit... s'ha oblidat de nosaltres. Hem passat, hem arribat després de l'última ràfega. Hi ha en les nostres vides tragèdies horroroses que ens han marcat per sempre i que ens diferencien dels altres.

Vladimir Jankélévitch


Una fossa comuna habitada per vius

Imre Kertész 


Els "musulmans" : [...] són ells, els Muselmänner, els enfonsats, la força del camp; ells, la massa anònima, contínuament renovada i sempre idèntica, dels no-homes que caminen i tresquen en silenci, apagada en ells l'espurna divina, massa buits per sofrir veritablement. Es dubta a anomenar-los vius: es dubta a anomenar mort la seva mort, davant la qual no temen res perquè estan massa cansats per comprendre-la. Ells omplen la meva memòria amb la seva presència sense rostre, i si pogués incloure en una imatge tot el mal del nostre temps, triaria aquesta imatge, que m'és familiar: un home escardalenc, amb el cap cot i les espatlles encorvades, en la cara i en els ulls del qual no es pugui llegir cap rastre de pensament.

 Primo Levi, Els enfonsat i els salvats.
 
El poema que tenia al cap Primo Levi els dies abans del seu suïcidi:

de La Terra Gastada

I. L’Enterrament dels Morts

Cruel arriba el mes d’abril, llevant
lilàs en terres mortes, barrejant
memòria i desig, estarrufant
amb la pluja les arrels ertes.
L’hivern ens va tenir calents, colgant
la terra sota neu d’oblit, peixant
vides somortes amb tubèrculs.
L'estiu ens va sorprendre venint damunt del Starnbergersee
amb un ram de pluja; ens vam quedar sota dels porxos i vam seguir, amb el sol, cap al Hofgarten,
i vam prendre cafè i parlar com una hora.
Bin gar keine Russin, stamm' aus Litauen, echt deutsch.
I quan érem petits, uns dies a casa l’arxiduc,
a casa el meu cosí, se’m va endur en un trineu,
i em vaig esgarrifar. Deia, Marie,
Marie, agafa’t fort. I ens deixàvem lliscar.
A la muntanya, és que et sents lliure.
Llegeixo, bona part de la nit, i en ser hivern vaig al sud.


¿Quines són les arrels que s’arrapen, quines branques creixen?—
en aquesta pedregosa desferra?
Fill de l’home,
tu no ho pots dir ni endevinar, tu no coneixes sinó un munt d’imatges fetes a trossos; on el sol bat
i on l’arbre mort no dóna empara ni dóna el grill consol ni remor d’aigua el roquerar eixut. Només
hi ha ombra al dessota d’aquesta roca roja,—vine a l’ombra d’aquesta roca roja

i et mostraré una cosa que és diferent tant de la teva ombra al mati corrent darrera teu
com de l’ombra a la tarda que creix al davant teu; et mostraré la por en un grapat de pols. Frisch weht der Wind
der Heimat zu.
Mein Irisch Kind,
wo weilest du?
«Em vas donar jacints, primer, fa un any; la noia dels jacints, em deien».
—Però quan, tard, tornàvem del jardí dels jacints, plens els teus braços, i el teu cabell mullat, jo no podia parlar, els ulls se’m velaven, no em sentia
ni viu ni mort, res no sabia,
la mirada en el cor de la llum, el silenci.
Oed' und leer das Meer.
Madame Sosostris, famosa endevinaire, tenia un refredat, i amb tot
cap de més hàbil no se'n sap enlloc d'Europa amb un maligne jóc de cartes. Aquí, deia, teniu la vostra carta, el Mariner Fenici
que s’ha negat (el que eren ulls són perles. Ep!), i aquesta és Belladona, la Dama de les Roques, madona dels topants.
Hi ha aquí l’home dels tres bastos, i aquí teniu la Roda,
i aquí el mercader borni, i aquesta carta d’ara, tota buida, és quelcom que tragina a l’esquena que m’és defès de destriar. No trobo
la carta del Penjat. Temeu la mort per aigua.
Veig colles grans de gent, que en un redol fan voltes. Gràcies. Si veieu la senyora Equitona digueu-li que li porto l’horòscop jo mateixa: en aquests temps, cal anar amb tant de compte.
Irreal Ciutat,
sota la boira saura d’una aurora d’hivern, fluïa una gentada pel Pont de Londres, tants

que mai cregut no hauria que en desfés la mort tants. Sospirs, curts i espaiats, s’exhalaven, cada home tenia fits els ulls al davant dels seus peus. Costa amunt afluïen i, per King William Street, avall cap on Saint Mary Woolnoth donava l’hora amb un so esmorteït al pic final de nou.
Vaig veure un conegut i vaig cridar-lo: «Stetson! Tu que eres junt amb mi en els vaixells de Miles! El cos que vas plantar l’any passat al teu hort,
¿ha començat ja a créixer? ¿Farà florida enguany? ¿No li ha fet malbé el llit, la gelor inesperada?
Fes fora d’allà el Gos, aquest amic de l’home,
si no, amb les seves urpes tornarà a descolgar-lo!
Tu!
Hypocrite lecteur! — mon semblable, — mon frère!»

T. S. Eliot, Lectura de «La terra gastada» de T. S. Eliot. Barcelona: Edicions 62, 1977.

 Traducció de Joan Ferraté

La versió d’Agustí Bartra aquí


[...]A nosaltres ens resta, com a lectors, una exigència, entre altres també urgents: pensar en aquella primavera desitjada a Auschwitz, l'any 1944. I pensar també -encara que faci mal- en aquesta altra primavera de 1987, que Primo Levi ja no va desitjar. [...] Cal pensar en aquesta primavera, quan ja ni la primavera -el desig de la qual li havia donat forces per viure a Auschwitz- no li va servir. Aquesta és l'exigència que ens ha llegat Primo Levi: pensar el pes insuportable del record, l'esxigència del sobrevivent, tensat entre la impossibilitat d'oblidar i la impossibilitat de viure amb el record.[...]

[...] Potser l'única actitud legítima és torna-los la veu, deixar el lloc, en els nostres textos, perquè només parli qui ve d'aquesta experiència absoluta que ens força apensar amb l'imperatiu de no oblidar. Potser només ens resta l'exigència de llegir, un cop i un altre, les seves paraules. I l'exigència de pensar, un cop i un altre, la irreductible singularitat d'una escriptura que, en cada cas, es va quedar arrapada a la pell. Primo Levi no va viure, del tot, la primavera del 1987. El pes que li va impedir, a ell, de sobreviure a l'última primavera és la nostra exigència. Avui, a hores d'ara, encara indefugible.

Xavier Antich


 ...d'allà:

LA TORTURA 

"... vint-i-dos anys després del que va passar, sobre la base d'una experiència que no esgotà totes les seves possibilitats de dolor físic, goso afirmar que la tortura és l'esdeveniment més atroç que un ésser humà pot conservar al seu interior" [...]
L'experiència de la tortura va ser el factor que determinà la posició futura d'Améry. En sentir-se dominat pel "senyor de la carn i de l'esperit" canvià la seva concepció de la vida i va concloure que la unió indissoluble, que existeix entre cos i ment, fa impossible percebre el jo d'una altra manera que no sigui en la unitat respectuosa i inviolable entre ambdues naturaleses. En el món de la tortura, una part de l'home (el cos) es fa superior a l'altra part (l'esperit) i l'hi imposa la consatància de la seva dolorosa existència, "amb la mà proveïda d'uns instruments de suplici basta per a transformar l'altre, inclòs el seu cap, on tal vegada s'hi conserven les filosofies de Kant, Hegel i les nou simfonies complertes... en un porc que crida de terror quan el degollen a l'escorxador".
Sense equilibri entre cos i esperit no hi ha home, perquè no és possible deslliurar els constituents de l'escència i tota obra encaminada a destruïr aquesta unió, ja sigui per mitjans físics com psíquics, es converteix en tortura.

Fragment de Literatura i Holocaust de Rosa Planas a Lleonard Muntaner, Editor, sobre  Jean Améry  i Més enllà de la culpa i l'expiació. 
 
 

ENVERS L’ILLA

Envers l’illa, ben al costat dels morts,
casats amb la canoa des del bosc,
els braços voltats per cels com voltors,
saturnalment anellades les ànimes:

així remen els lliures, els estranys,
els mestres del gel, també de la pedra:
voltats pel repicar de boies que s’enfonsen
i per lladrucs d’oceà blau tauró.

Ells remen i remen, remen i remen --:
Vosaltres, morts, nedadors, endavant!
Serà enreixat això també amb la nansa!
I evaporat a l’alba el nostre mar!

Paul Celan




Tant se val. Només roman la sensació de lleugeresa que és la mateixa mort o, per dir-ho d'una manera més precisa, l'instant de la meva mort d'ara endavant sempre imminent.

Maurice Blanchot

6 comentaris:

  1. Que aplicat que ets! El profe et posarà la banda vermella. Necessitaré una setmana per llegir tota l'entrada a fons!

    ResponElimina
  2. Aquesta entrada, Lior, dóna per tant que no sé ni per on començar. El primer que em ve al cap és l'imperatiu que suposa no oblidar ni deixar mai de parlar ni d'escriure sobre el que va passar.
    També em ve al cap la paradoxa (una més) que el poema que Levi cita fos de TS Eliot, algú que durant els anys 30 estava molt preocupat per la "civilització cristiana" que trobava que estava amaneçada per "poblacions estrangeres" i el que és pitjor per "l'abundància de pensadors jueus".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com bé dius, la raó essencial de l'apunt és l'imperatiu que comentes: no oblidar ni deixar mai de parlar ni d'escriure sobre el que va passar. Allò que l'ha provocat en aquest cas, però, és la lectura d'Escriure després, arran del teu apunt sobre aquest llibre, i sobre el qual no has tornat -diria-, tot i que s'ho val i molt, per l'abast del seu contingut. A vegades tinc la sensació que parlar del que va passar és com voler esculpir el vent; s'escapa a la forma, a una comprensió total; si més no a mi. I te unes implicacions tan delicades que fan massa respecte per parlar-ne en veu pròpia, més poden-t'ho fer en veu d'altri.
      Estaria bé -ja t'havia parlat dels deures i mira que diplomàtic que sóc...- tornar-hi per espigolar-lo una mica, per treure'n allò més essencial i estintolar-ho. Perdre-hi una mica la por, que no el respecte; mira el cas de l’Enric Casasses... Sobre La Qüestió i les qüestions. Les línies vermelles. El dolor aliè. Bàsicament el que et vinc a proposar és que comparteixis alguns apunts de la teva lectura amb nosaltres. Si no hi tens cap línea vermella...
      No cal dir que desconeixia l’actitud, més que desconcertant, de T.S. Eliot.
      Tendeixo a llegir la poesia més enllà dels seus autors, com s’hi s’hagués format sola; t’estalvies moltes decepcions. No sóc lector habitual de Joan Margarit, per exemple, però quan el sento parlar de poesia, em venen ganes de passar-me als tebeos.

      Elimina
  3. L'apunt sobre T.S. Eliot no era pas per desacreditar la seva poesia, és clar, Lior, ja ho saps. Jo tampoc no llegeixo Margarit, tinc els meus prejudicis.
    Sobre el que em proposes més amunt, Lior, t'he de dir que algun cop he pensat de dedicar el blog exclusivament a aquest tema (em fa cosa dir-ne "tema", també) de tant com m'absorveix (des de fa més de vint anys) tot el que està relacionat amb la Xoà. Si no ho he fet és per donar sortida a d'altres interessos que sovint faig servir per descansar una mica de "el tema". Ras i curt: hi tornaré, és clar, no sé quan, però hi tornaré, i celebro que el llibre de l'Arnau Pons t'interessi tant.

    ResponElimina
  4. Lior,
    Ja he anat al Cóc Ràpid i he posat una cirereta a la Maite. El primer no es pot respondre. És un cúmul de despropòsits, disbarats i ignorància. L'altra és més fina i perversa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho he vist. Has estat més fina que jo, però es que m'han agafat desprevingut; quines ganes de clavar-li una plantufada, tu! Gràcies!

      Elimina