dimecres, 12 de setembre del 2012

Doncs parlem-ne, en veu baixa...




Després de cada manifestació catalanista, de veure tot el ventall humà que el comforma, la primera feina és assumir-ne la diversitat. Dificil, perquè hi corre de tot i més, i alguns elements són clarament inassumibles; per exemple els doctrinaris de l'independentisme "revolucionari" ja, malauradament, clàssics (l'onze vaig passar, ràpidament, pel costat de set -els vaig comptar i fugir- que encara criden "visca terra lliure"). Però hem d'assumir la feina de superar el prejudicis, ni que sigui per seguir la festa i la feina en pau. Som diversos com qualsevol col·lectiu, nacional o d'altra mena. A poca gent  li suposa un problema la diversitat de tarannàs dintre d'uns marges sensats. Però Catalunya no és un país del tot normal, i assumir, sobretot en les cares més visibles, subjectes com en Joan Tardà d'ERC, per posar un exemple - a servidor, aquests que de seguida se'ls aixeca el puny, el posen molt nerviós-es fa costa amunt.
Aquests liders no ens portaran enlloc, no són els que ens haurien de portar enlloc: O Déu ens en guardi! 
Així, per començar per algun lloc.

4 comentaris:

  1. Massa que cridaven "Visca Terra Lliure". Vols dir que sabien què deien? Sobre tot una mena de coraleta infantil cantant consignes violentes ensinistrats pels pares. Em van incomodar. Per dir-homfinament.

    I avui, haver d'aguantar les insolències del "semprenfadat" Herrera i del "pocassang" del Navarro i altres que no me'n recordo, deslluint el gran mosaic d'ahir! Ho farem molt difícil entre tots!

    ResponElimina
  2. Les coraletes infantils fan com allò que en dèiem "micos -o monos- de repetició". Segur que no saben que criden. La qüestió es que els seus "micos" progenitors, també previament ensinistrats, tampoc. M'agrada el terme "ensinistrar" referit a aquesta colla, perquè són pròpiament doctrinaris i les doctrines ja sabem com es transmeten.

    Roth deia que la llengua alemanya va patir un cisma; que la seva llengua i la de Hitler no eren la mateixa. Santa raó! Em fa la sensació que la llengua d'aquesta colla tampoc és la nostra; no és una qüestió de diferències ideologiques, sinó de referents, de criteri ètic i estètic. La diferència entre haver estat educat, o digue'n com vulguis, o haver estat ensinistrat.

    L'Herrera és un altre ensinistrat/ensinistrador.
    En Navarro te aquest punt pervers; va començar a injectar verí abans de la mani, allò de les sensibilitats diferents a les independentistes: Coi, on eren!?

    Ens ho farem difícil? Som catalans i ens agrada patir, la força de la costum, tot i que jo ja en tinc el "cupo" ple de per vida de patiments nacionals.

    ResponElimina
  3. És que es pot ser independentista i imbècil. El més important, però, és que això ja no té marxa enrere. Del que es tractaria és d'evitar el màxim nombre d'imbècils en els càrrecs importants que hi haurà en el nostre nou estat.
    Els polítics unionistes que esmenteu estan del tot descol·locats i només diuen bestieses. A què es dedicaran quan Catalunya sigui independent? De ben segur que alguns voldran fer-nos creure que eren independentistes de tota la vida (una mica camuflats i prou). En el fons fan riure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, l'independentisme és com un "bàsic" del vestidor, una peça de fons d'armari, que pot combinar amb tot. Per bé i per mal.
      Com que el nostre estat serà més petit, costarà menys de mantenir-lo polit (perdó pel rodolí).
      Que no tingui marxa enrere és el meu mantra!

      Elimina