Associacions atzaroses (II)

Monjo al costat del mar

Caspar David Friedrich

¡Quina meravella, en infinita solitud vora el mar, sota el cel gris, dirigir la mirada vers un desert d’aigua il·limitat! Això implica, nogensmenys, que hem anat fins allí, que hem de tornar-ne, que voldriem anar més enllà, que no podem fer-ho, que trobem a faltar tot allò necessari per viure i, tanmateix, sentim la veu de la vida en la remor de les onades, en el vent que bufa, en els núvols que passen, en la solitària cridòria dels ocells. Això implica una exigencia del cor i una ruptura, per dir-ho així, que prové de la natura. (…)

Extracte de Sensacions davant la marina de Friedrich.

De Heinrich von Kleist, en traducció Anna Montané Forasté.

Editorial Accent.

 

Friedrich parla del  Monjo al costat del mar , però en aquest extracte, inici del text, ho fa d’aquest espai fora del marc (tal com l'hem entès). 

 

No sabem ni entenem perquè, però tenim associacions, almenys aparentment, contradictòries; els dies grisos, encapotats i plujosos ens donen una ferma sensació de seguretat, d’acolliment, com si fossin una capa protectora de Déu. També són un estat de l’ànima (és per això? I si ho són; perquè?); són els nostres dies. Ens agraden els dies de sol, és clar, però molt més després d’una tempesta, quan la llum obre escletxes entre el nuvolam i retorna el color al món. 

Aquesta coverta, del 1977, ens va captivar quan feiem vuitè d'EGB. I la seva música, que no podiem entendre encara. El van regalar als pares, la mare no recorda qui, i el tenim segrestat des d'aleshores. Devíem intuir alguna cosa darrere els núvols; res científic, de  metereologia només sabem que quan plou cau aigua. Porta més de trenta anys fent-nos companyia.

També atzarosament hem trobat aquest poema de José Maria Rivas Grout, del qual només en sabem això, i que ens ha fet pensar que, potser, el dolor hi te alguna cosa a veure.

                        ¿QUE ES EL DOLOR?

                 ¿Preguntas qué es el dolor?... Un viejo amigo,

                  inspirador de mis profundas quejas,

                  que se halla ausente cuando estás conmigo,

                  que està conmigo cuando tú te alejas.

                És així com sentim la veu de la vida.

       Són sedants els cels grisos, encapotats i plujosos?   
                             Hi podeu ballar de peus.