diumenge, 19 d’agost del 2012

Ulls que conflueixen en cada fet,
cada passa, cada empremta deixada.

(Callao 253 (4) )

El viatge Rothià d'Andreu Gomila 
o el viatge / desplaçament interior.

Prèvia. Transcripció d' un fragment del pròleg de Marta Pessarrodona.
  [...] Gertrude Stein  [...] considerava que la poesia era "noms" i la prosa "verbs". Cosa a la qual jo hi afegiria "adjectius" i em mostraria totalment eclèctica. Tant per dir que viatgem - o seria millor dir ens desplacem?- per adquirir adjectius,  [...]





Callao 253 (6)

Carrer Callao, on s'hostatjà Andreu Gomila en la seva estada a Buenos Aires.

















Visc i no visc enlloc,
físicament almenys.
Potser dins qualque ànima
que no sabia on es ficava
quan m’hi va deixar entrar.
Testimoni de vida-vida expressa,
en el camí de la senzillesa,
a la recerca de sentit dels mots,
no de les frases
o discursos susceptibles
d’interpretacions vanes,
Vida-vista per explorar
sense indrets precisos,
perduda a qualsevol
cap de cantó sense xamfrà.



Callao 253 (7)





T'agradaria fer-te fonedís
en la munió, per esvair-te
com un fantasma sense llançol,
a qui ningú no espera, ningú no pretén.
Desaparèixer sota llums 
de neó, de penombres
marcades. Fugir sense
fer renou, sabent que ningú
no et trobarà a faltar,
no se'n recordarà de la teva 
anterior presència, discreta
i closa, com si no hi fossis,
no hi haguessis estat mai.


 
Plaza Lavalle


















Has copsat el què,
travessant Lavalle, emblanquinat
pel fred, la son i el coratge baix;
Has mirat de nou els ombús
reflexius, el teatre profund,
el teatre de ficció (l’altre),
però te l’has topat mentre
perdies el sol, enlluernat.
Temps distret, poc clar.
Els indrets queden.
Els homes se’n van.

(enllaç amb transcripció d'un fragment d'un gran llibre...)



Us deixo sense el Callao 253 (9) 
i tots els altres perquè caigueu, 
de cap i de cor, en la temptació.

dijous, 16 d’agost del 2012

ET IN ARCADIA EGO



















 Giovanni Francesco Guercino, Et in Arcadia Ego (1621)



VESTIGIS

Cerqueu arreu vestigis d’altres vides,
dels somnis que les feien bategar,
dels déus que en mitigaven la temença,
dels mots que n’explicaven les mirades,
dels gestos esculpits on preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.


Cerques vestigis de tu
salvats en el paisatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sents, ja serè, com va desfent-te
mentre els teus ulls somriuen a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.










(Ja ens disculpareu, associació nostra no del tot atzarosa)


divendres, 10 d’agost del 2012

Lleus empremtes



   Aleksandr S. Puixkin

 



   
                    





                    
En un àlbum

Passarà l’amor, moriran els desitjos;
ens separarà una freda llum;
qui recordarà les secretes cites,
els somnis, els entusiasmes dels anys passats…?
Permet-los en els fulls del record
deixar la teva lleu empremta.

Traducció d’A.Estopà 





En un àlbum o en un blog, això és el que deixem;
Lleus empremtes
                         
I, Puixkin estant, recuperem aquesta lleu delícia:


  “TU” I “VOS”
      

 Un “tu” d’afecte, per error,
 m’ha dit en comptes d’un sec “vós”,
 i tots els somnis m’han tornat
 de sobte al cor enamorat.
 Al seu davant resto retut,
 ni força tinc d’acalar els ulls;
 llavors li dic: ”Sou molt gentil!”,
 però pensant: ”Ah,com t’estimo!”
                                
          Traducció de Jaume Creus




           


  
       

dimecres, 8 d’agost del 2012

Bocins del nostre Londres




Powered by Miraculosa








 
Aquesta és pel David
Espero que no tingui més acords del compte


No tenim (gairebé) res contra els jocs olímpics, tampoc a favor; simplement, no els entenem. Tampoc sabem si Londres 2012 traurà el profit, si es que li feia falta, que va treure Barcelona del 92'. El Londres olímpic, ras i curt, no és el nostre. Vet-ne aquí alguns dels molts bocins del nostre Londres.








LONDRES 1967 
 
Aquí amb aquesta llengua et diria, mandrosament,
entre glop i glop de tea, "dear friend",
i et duria a la riba del Thames i t'explicaria la Tower 
i més crims que no s'hi van cometre.
També t'agafaria de la mà i en el reading-room del British
t'ensenyaria que no hi ha cap llibre, entre els milers de llibres,
que expliqui l'enveja del nostre poble.
Veuries
homes plens de saviesa orfes de la pretensió
dels nostres importants filòsofs de Vic.

Veuries que tindries alta la mirada quan diguessis,
fos a qui fos, que tu ets poeta, que tu vols ser poeta,
que vols dir el que veus, el que desitges
i els límits atrofiats de les persones i de les coses.
Però tot d'una i sense saber com, et trobaries a la Tate Gallery
explicant història d'Espanya davant d'una tela d'en Tàpìes.
Contaries a aquell anglès tan anglès
que el teu pare, com tants pares, va anar a la guerra
i que no vol parlar i que no vol pensar
i que només sense paraules comprèn les ganes
d'estrall de paradissos de vidre.

També aniries a una tomba en un cementiri allunyat
i veuries l'efígie barbada, parlaries amb la gent d'allí on fos,
et corprendria el dolor davant les tendetes pobres de Petticoat Lane
i t'adonaries que ser pobre és trist arreu.
Sabates gastades que la gent compra, atmosfera de menjar putrefacte.
Però et sentiries tan lliure i feliç
que no cobejaries cap deler de retorn,
si no t'esperessin els amics i les ratlles que volies estripar
i tota la feina que queda per fer.

Es fa tard, en aquest parc ja queda poca gent.
El metro estarà mig solitari i els carrers
cantaran la inhumanitat de les grans ciutats.
En alguns d'ells potser una mà criminal
llucarà assedegada de la sang que voldria, profanament, beure.
Ho diuen els diaris del vespre i deu ser cert. 



Marta Pessarrodona





In a London Drawing room


The sky is cloudy, yellowed by the smoke.
For view there are the houses opposite
Cutting the sky with one long line of wall
Like solid fog: far as the eye can stretch
Monotony of surface & of form
Without a break to hang a guess upon.
No bird can make a shadow as it flies,
For all is shadow, as in ways o'erhung
By thickest canvass, where the golden rays
Are clothed in hemp. No figure lingering
Pauses to feed the hunger of the eye
Or rest a little on the lap of life.
All hurry on & look upon the ground,
Or glance unmarking at the passers by
The wheels are hurrying too, cabs, carriages
All closed, in multiplied identity.
The world seems one huge prison-house & court
Where men are punished at the slightest cost,
With lowest rate of colour, warmth & joy. 


 George Eliot




 

The Smiths whithout Morrissey :_(