Dues pel·lícules

De l'època en que el cinema ens marcava identitat recordem, entre d'altres, dues pel·lícules:

Le Déclin de l'empire américain

Les Invasions barbares

No volem parlar de les seves (majors o menors) qualitats cinematogràfiques, sinó recordar, ara que la primera ja depassa el quart de segle, dues pel·lícules que no van quedar debades en la memòria i que periòdicament revisitem.

 

Associacions atzaroses (II)

Monjo al costat del mar

Caspar David Friedrich

¡Quina meravella, en infinita solitud vora el mar, sota el cel gris, dirigir la mirada vers un desert d’aigua il·limitat! Això implica, nogensmenys, que hem anat fins allí, que hem de tornar-ne, que voldriem anar més enllà, que no podem fer-ho, que trobem a faltar tot allò necessari per viure i, tanmateix, sentim la veu de la vida en la remor de les onades, en el vent que bufa, en els núvols que passen, en la solitària cridòria dels ocells. Això implica una exigencia del cor i una ruptura, per dir-ho així, que prové de la natura. (…)

Extracte de Sensacions davant la marina de Friedrich.

De Heinrich von Kleist, en traducció Anna Montané Forasté.

Editorial Accent.

 

Friedrich parla del  Monjo al costat del mar , però en aquest extracte, inici del text, ho fa d’aquest espai fora del marc (tal com l'hem entès). 

 

No sabem ni entenem perquè, però tenim associacions, almenys aparentment, contradictòries; els dies grisos, encapotats i plujosos ens donen una ferma sensació de seguretat, d’acolliment, com si fossin una capa protectora de Déu. També són un estat de l’ànima (és per això? I si ho són; perquè?); són els nostres dies. Ens agraden els dies de sol, és clar, però molt més després d’una tempesta, quan la llum obre escletxes entre el nuvolam i retorna el color al món. 

Aquesta coverta, del 1977, ens va captivar quan feiem vuitè d'EGB. I la seva música, que no podiem entendre encara. El van regalar als pares, la mare no recorda qui, i el tenim segrestat des d'aleshores. Devíem intuir alguna cosa darrere els núvols; res científic, de  metereologia només sabem que quan plou cau aigua. Porta més de trenta anys fent-nos companyia.

També atzarosament hem trobat aquest poema de José Maria Rivas Grout, del qual només en sabem això, i que ens ha fet pensar que, potser, el dolor hi te alguna cosa a veure.

                        ¿QUE ES EL DOLOR?

                 ¿Preguntas qué es el dolor?... Un viejo amigo,

                  inspirador de mis profundas quejas,

                  que se halla ausente cuando estás conmigo,

                  que està conmigo cuando tú te alejas.

                És així com sentim la veu de la vida.

       Són sedants els cels grisos, encapotats i plujosos?   
                             Hi podeu ballar de peus.

Bon viatge faci la Miraculosa!

40

Quaranta anys em separen de la meva filla.

Hauria pogut anar pel desert,

enyorar l’episodi del vedell d’or,

tastar el mannà que Déu va enviar

del cel.

Hauria pogut passar devora el Mont Nebo,

ser un espia,

veure una puta a Jericó.

He renunciat a tot això per fer la guerra

que m’ha fet guanyar el botí de la paraula pare.

                                          

                                    Ronny Somek

                Traducció de l’hebreu de Manuel Forcano

Cada pas fet, cada paraula dita

retallen un fragment de l’horitzó,

exclouen algun destí.

Com més avances en el camí,

a menys llocs pots arribar.

                       Vicenç Villatoro

  נסיעה טובה              

Gore Vidal & Jan Morris

Gore Vidal Now

Seguim perdent referents

Ens en queda el seu llegat, ja ho hem dit altres vegades, i com d'altres vegades repetim: Saber que al món hi ha autèntiques formes de vida intel·ligent vives, ens ajuda a portar-ho millor tot plegat. Malgrat tot, però, no ens hi acostumem. El dimarts 31 de juliol li ha tocat a Gore Vidal, una veu culta, lletrada, en el sentit clàssic. Diem una veu perquè és així que vàrem descobrir-lo; sentint-lo. 

Entrevista

Vistes des de la Vila Rondinaia de Gore Vidal a Ravello

Trobareu infinitat de referències a la xarxa. El video que enllacem és un dels més divertits; que Gore Vidal col·lés a Charlton cold-dead-hands Heston, un dels nostres actors despreferits, una escena diguem-ne gai a Ben-Hur, ens fa perversament feliços.

 

De seguida que sabem d'un traspàs (indesitjat) ens posem a pensar en quin pot ser el proper, sóm així... I vet aquí qui ens ha vingut primer al pensament; la Jan Morris. Esperem no ser ni remotament premonitoris, o no ens ho perdonarem mai!, perquè voldriem que aquesta senyora fos la nostra àvia.

Entrevista

So many books...

so little time!

Why I mourn the decline of whistling

(article)

Aquest constant reader que apareix a la primera foto de la Morris se'ns ha associat musicalment:

Un anhel constant, constant, constant, constant…