dissabte, 14 de març del 2015
dissabte, 19 de juliol del 2014
Ara és l'hora!
La
por és l’aluminosi de l’ànima:
corca
la voluntat,
estabula
la gent,
converteix
les persones en titelles.
La
por és la força dels tirans.
La
llibertat és patrimoni dels valents.
Joan Calsapeu
dissabte, 5 d’abril del 2014
Travessant la corda fluixa de la mà de Bruno Schulz
Deu ser cosa de l’edat que,
malgrat els avantatges del format digital, el format paper ens incita més els
sentits. O potser ens els centra més. El tacte del paper amb les mans acaba
conformant, també, la lectura. Poder llegir ara el funàmbul en paper,
afegeix, doncs, un plus d’emoció a la lectura. I és amb aquesta emoció que
llegim ( i rellegim; Joan Fuster: Només
hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir. Pàg. 74) i comentem aquest
primer número, dedicat a la incitació a
la lectura i relectura, especialment que no exclusiva, de Bruno Schulz.
Un encert (un darrere l’altre!) dels que més ens ha
agradat, és que la declaració d’intencions i principis de la revista (Editorial, pàg. 5) sigui la pròpia selecció d’articles i entrevistes. La
secció de cinema dedicada a Èric Rohmer, la incitació de David Grossman a la lectura
de Bruno Schulz, la conversa entre Philip Roth i Isaac Bashevis Singer sobre
aquest autor, etc. Selecció incitadora, certament!
Felicitem i agraïm a David Cuscó
tota la dedicació i l’esforç que ha esmerçat en
les pàgines d’el funàmbul (segur que també
s’ho ha passat estupendíssimament... ). Fent
una reescriptura d’una cita de Pere
Calders (que el director fa servir per reblar, gosem dir una mica
supersticiosament, l’editorial) diríem:
Es va realitzar. Al final, després de grans esforços i sacrificis, ho
va aconseguir. I el que són les coses: es veu que valia la pena, perquè tothom
coincidí a dir-li que estava encara millor que en la seva etapa de projecte.
Travessa amb èxit!
Travessa amb èxit!
Us deixem amb un poema de Joseph Brodsky, que trobareu en versió catalana de Judit Díaz Barneda a les llibreries, per coses nostres i del director d'El funàmbul.
To My Daughter
Give me another life,
and I’ll be singing
in Caffè Rafaella. Or
simply sitting
there. Or standing
there, as furniture in the corner,
in case that life is a
bit less generous than the former.
Yet partly because no
century from now on will ever manage
without caffeine or
jazz, I’ll sustain this damage,
and through my cracks
and pores, varnish and dust all over,
observe you, in twenty
years, in your full flower.
On the whole, bear in
mind that I’ll be around. Or rather,
that an inanimate
object might be your father,
especially if the
objects are older than you, or larger.
So keep an eye on them
always, for they no doubt will judge you.
Love those things
anyway, encounter or no encounter.
Besides, you may still
remember a silhouette, a contour,
while I’ll lose even
that, along with the other luggage.
Hence, these somewhat
wooden lines in our common language
dilluns, 27 de gener del 2014
Lege Feliciter
Si un dels millors llibres de l'any passat va ser La llebre amb ulls d'ambre d'Edmund de Waal, just començat l'any ja tenim el que, a parer nostre, serà un dels llibres del 2014: El somni de Lucreci, de Martí Domínguez.
Una altre llibre per seguir xalant: Virginia Woolf i el grup de Bloomsbury de Marta Pessarrodona. Ja sabeu que per aquests verals ens delim per La Pessarrodona. Llegir aquest llibre és deixar-se acompanyar per la seva veu (nosaltres la sentim),ben documentada, sobre el món de Bloomsbury.
(No cal dir que esperem segones i terceres parts, doncs)
Sobre l'any Vinyoli, allò important de debò és tenir-ne la seva Obra Completa a mà. Sempre.
En record de Juan Gelman
En record de Juan Gelman
Epitafio
Un pájaro vivía en
mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín.
Quise o no quise.
Pero
a veces
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz.
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz.
¡Digo que el hombre
debe serlo!
Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.
Una flor.
Un violín.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
(autoretret, també...)
Revisitant El candelabro de los siete
brazos (PSALMOS) de Rafael Cansinos Assens, uns petits
extractes que dedico a la amiga Irmixka, en qui per alguna associació misteriosa he pensat llegint-los i com a torna del seu apunt.
Grazie ancora.
Baci bella!
El
reproche a los amigos
(autoretret,
també...)
Alef
Veo
a los amigos que un día hicieron conmigo el prodigioso viaje de la juventud y
los hallo cambiados y desconocidos: la sombra de un cuidado se extiende sobre
sus frentes y, con la vista baja, parecen avergonzarse de haber sido jovenes un
día.
En aquel tiempo, ya lejano, parecían tener
alas y exhalaban un álito de fuego por sus ávidas bocas; sus frebte
resplandecian como altas tiaras.
...
Bet
En otro tiempo, se mostraron bellos y
audaces sobre la tierra, nueva para sus pies; reunían el valor y la gracia y
sus cabelleras largas descendían sobre sus hombros como las ondas de un óleo
dorado.
...
Vav
...
Siempre libre y fugaz, no he ofrecido mi
mano a ningún lazo; ni he arrojado al agua un áncora pesada.
Y siempre ligero, ingenuo y aturdido, sin
cuentas en los dedos, sin fines ni caminos, soy para los hombres graves como un
recuerdo de la juventud.
I una altra de les ja tantíssimes associacions:
dilluns, 23 de setembre del 2013
Ombres
Retornem a Contra tota esperança, que vàrem guardar ben a prop per tenir-la a mà.
El xàfec que ens cau aquests dies, més intens però el mateix xàfec de sempre, el que hem viscut tantes vegades al llarg de la nostra història, ens ha portat a revisitar aquest llibre d'algú que va viure en un xàfec de terror i humiliació gairebé tota la vida. Per allò de relativitzar...
Allà, darrere filferro espinós,
al cor mateix de la taigà,
porten la meva ombra a interrogar,
...
...
Anna Akhmàtova
En la única cosa que es podia confiar era en la pròpia resistència i en la disciplina. Renuncia a l'esperança, espera la mort i no perdis la dignitat humana.
A mi, un cop sola, el que més m'ha sostingut sempre ha estat la frase de l'Óssip: ¿Perquè se t'ha ficat al cap que has de ser feliç? i també les paraules de l'arxiprest Avvakum. A la seva defallida esposa que li preguntava: ¿Fins quan haurem encara de caminar així, arxiprest?, el marit li va contestar: Fins a la tomba, esposa d'un popa, i la dona es va aixecar i va continuar caminant.
Nadejda Mandelstam
...I per mantenir, ferms, el coratge i l'objectiu.
...I per mantenir, ferms, el coratge i l'objectiu.
"SILENTIUM!"
No ha pas vingut encara al món,
alhora música i paraula,
en cada cosa viva es guarda,
per ella tot es correspon.El pit del mar, tranquil, respira,
prô el dia es torna boig de llum,
i, lila pàl·lida, s'esmuny
l'escuma al vas d'aiguamarina.
Que la puresa original,
com una nota crital·lina,
toqui els meus llavis algun dia
amb el silenci virginal.
Resta, Afrodita, escuma viva,
que tornin a ser un aire els mots,
i aprèn, oh cor, d'un altre cor,
fos amb l'origen de la vida!
1910, 1935
divendres, 6 de setembre del 2013
L'Onze de les mans esteses
t'khià (no117), de la mà de salsa-ficció (no116), dona la má a El cinquè vagó (no 118) en la cadena de blogs per la independència.
Sabem amb certesa de molts catalans a qui hauria agradat participar en la Via catalana per la independència però no podran. A t'khià us proposem estendre-li la mà a algún d'ells per fer-los simbòlicament presents. En el nostre cas hem pensat en la Maria Àngels Anglada, que de ben segur estaria orgullosa i emocionada de participar-hi. I al pare, que potser hauria perdut la por endèmica dels vençuts.
A la seva memòria.
Quan
el nostre poble es retrobarà
Quan
dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.
No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.
Maria
Àngels Anglada
El
poble erra perdut
El
poble erra perdut.
L'han esbrancat a còpia de derrotes,
se n’ha aprimat l'alè,
s'ha eixamplat l'esvoranc
que n'afebleix la idea.
Ara aprèn dels seus límits,
escolta el seu batec,
fidel a si mateix,
s'avesa a altres mirades
des del saber
dels dies
i les morts.
L'error és tan antic
com l'aigua.
Escolta,
el poble recomença,
l'esforç és persistent,
no expira la paraula,
respecta el traç de cada veu.
L'han esbrancat a còpia de derrotes,
se n’ha aprimat l'alè,
s'ha eixamplat l'esvoranc
que n'afebleix la idea.
Ara aprèn dels seus límits,
escolta el seu batec,
fidel a si mateix,
s'avesa a altres mirades
des del saber
dels dies
i les morts.
L'error és tan antic
com l'aigua.
Escolta,
el poble recomença,
l'esforç és persistent,
no expira la paraula,
respecta el traç de cada veu.
Carles
Duarte
A t'khià us estenem la mà des d'ara.
dissabte, 31 d’agost del 2013
ANC ISRAEL
ANC ISRAEL
BENVIGUTS!!
!!ברוך הבא
(ens comprometem repetir la foto amb les banderes planxades...
Ho hem provat i no ens en sortim, i por de cremar-les)
dilluns, 26 d’agost del 2013
També la teva por
De la cua oscilant de lectures pendents finalment li ha arribat el torn a Victus, de l'Albert Sanchez Piñol. Ens sap greu haver-la fet esperar tant, perquè de seguida ens ha enganxat. Si en parlem, però, no és per qüestions literàries, que ja ho han fet d'altres infinitament millor del que ho fariem aquí, sinó per aquest fragment:
Al món no hi ha res que distorsioni tant la realitat com el pànic. Si no era conscient de la meva por, la por hi veuria en lloc meu. O, com diuen els Ducroix: "La por li pujarà fins als ulls i hi veurà enlloc seu".
Doncs això.
A NÚVOL
dijous, 22 d’agost del 2013
REMORS
petita geografia
vital
La remor de
l’aigua de la font de l’avi,
de plaça (avui amb purins). Les remors vegetals al nostre
pas. La remor dels àlbers acaronats pel vents que t’acompanyaven pel
camí i,
des d’aleshores, tots els àlbers i les seves remors i les seves fulles
tremoloses. I més remors de més arbres, pins, alzines potser i d’altres
dels que no en sabem el nom. Lleus remors als carrers buits de les
tardes al cor de l’estiu. Remors de grills. Remors domèstiques. Entre
tantes altres
remors.
Per
estirar les
cames i airejar-nos, res de senderisme, refem un vell camí i ens
retrobem amb aquesta petita geografia
vital, parcial i total alhora, i ho pensem, ho sentim, ho constatem i,
ara aquí
ho documentem i ho deixem negre sobre blanc -i amb il·lustracions-, com
un d'aquests patrimonis (gairebé) intangibles que, juntament
amb el dels afectes, són els únics patrimonis que, malgrat no ens els
endurem,
tampoc no ens els podran prendre.
EL FULLAM DE
L’ÀLBER
El riu brillant, la Prada repintada
Contemplen, àlber,
ton fullam joliu.
-És verd –ha dit
la teva mare Prada.
-Oh, no, d’argent
–ha dit ton pare Riu.
Josep Carner
Me l’ha trobat la
mare. Gràcies!
Com
que l'estirada de cames l'hem feta, gràcies a la nostra vocació
excursionista, en xancletes i calça curta, a la font de la teula hi
anirem un altre dia... Aquest n'és el camí vist des de la font de plaça.
Une floretes que ens hem trobat pel camí, no ens en demaneu el nom, per la Miraculosa.
I aquestes pel Capità |-)
Altres remors que ens hem trobat pel camí:
I aquesta per la col·lecció. No és el meu pols, és la lluna que vibra...
Buscant àlbers per la xarxa hem trobat aquest superlatiu blog, que és el més important que heu de treure d'aquest apunt. No us en perdeu cap racó.
dilluns, 19 d’agost del 2013
No trobem títol per aquest apunt
Ni estem segurs que el negre sigui el color més adequat.
Sionismo, separatismo catalán y la Associació Catalana d'Amics d'Israel
Aquest enllaç ja no és actiu. L'autor del bòmit ha retirat l'escampall. O li han fet retirar... Però als comentaris el trobareu gràcies al documentat Capità.
Exabrupte, potser? Degradant? Deposició?
dd
divendres, 16 d’agost del 2013
Ah! Riiic de veure'm tan bella en aquest miraaaaaall
És el setanta-cinquè aniversari de Bianca Castafiore, La Gran Diva i devota admiradora del Capità Haddock, com nosaltres. Admiradors, no dives... Per molts anys, Bravissima!
Volem aprofitar l'ocasió per despertar el Capità de la seva letargia, tot recordant-li que al país hi van passant coses i necessitem referents com el seu, que trobem a faltar.
dimecres, 14 d’agost del 2013
Bignònies, Pessarrodona, ...
Desconeixia les
bignònies fins que les vaig descobrir en aquest poema de la Marta Pessarrodona i que avui he
recordat al trobar-les en el bodegó del blog d'en Llorens Ferri que il·lustra aquest apunt.
BIGNÒNIES
A MIRA-SOL ALT
Som
prop i tan lluny.
Les
bignònies, potser fugaces,
em
sorprenen a cada passa.
No t’he oblidat,
a
desgrat que han passat tants
i
tants anys que ni vull comptar-los.
El meu no oblit, la meva recança,
sempre
tindrà el color d’elles:
el
groc esquitxat de vermell, indefinible.
En
un temps, però, ho vas ser tot.
Males passades cardinals,
befa
de colors, de les flors,
geografia
inútil altra vegada.
D' Animals i plantes,
Ed. Meteora
D' Animals i plantes,
Ed. Meteora
I de la mà de la Pessarrodona a la de Brel en una associació floral
Aquest capvespre de casa estant
divendres, 9 d’agost del 2013
Moisès i Aaron
¿Qui sóc jo per oposar-me
al poder de la ceguesa?
Al l'article Això de l'estiu... de Víctor Sunyol, a El 9 nou d'aquest divendres, nou d'agost, critica l'actitud dominat a l'estiu respecte la lectura i la cultura en general. Això de guardar-se les lectures que demanen més temps i atenció per l'estiu i quan aquest arriba deixar-les perquè no s'està per pensar.
Es a dir: quan no és estiu, com que la feina ens ocupa molt de temps i ens atabala, no podem dedicar-nos a allò que ens enriqueix, forma i fa pensar. I quan és estiu, com que estem de vacances, tampoc. Fantàstic.
Si no volem morir, potser que repenséssim això de "lectures d'estiu" o "activitats light estiuenques". Si no, estarem distrets, sí, però morts per dins.
Doncs bé, a t'khià ens ho prenem al peu de la lletra i proposem treballar-nos multidisciplinàriament. De la mà de Fragmenta, Lluís Duch i Josep Barcons per un costat, amb aquesta edició del libretto Moisès i Aaron d'Arnold Schönberg amb una extensa i documentada introducció i de l'altra amb una versió de l'òpera dirigida per Willy Decker.
Tingueu a mà la BCI
Un fragment:
UN SACERDOT
El teu bastó ens obliga,
¡però no obliga el faraó
a donar-nos la llibertat!
AARON
El vostre coratge s'ha fracturat,
ha desaparescut el vostre orgull:
serviu sense cap esperança,
i no creieu ni en vosaltres mateixos
ni tampoc en Déu.
¡El vostre cor està malat!
¡Així no obligareu pas el faraó!
COR
¡El faraó és fort!
¡Nosaltres som febles!
AARON
Mireu la mà de Moisès:
és sana i forta.
Però el cor de Moisès és ara semblant al vostre,
perquè sap que sou febles i descoratjats.
Si porta la seva mà cap aquest cor,
que està malalt com el vostre,
¡mireu!
COR
¡Lepra! ¡Fugiu!
¡Eviteu-lo!
¡No el toqueu!
¡Emmalaltireu!
¡Lepra!
AARON
Reconeixeu-vos en això:
¡descoratjats, malalts, menyspreats,
esclavitzats, turmentats!
Però ara, en el pit de Moisès, hi habita
l'esperit del Déu fort,
que obligarà el faraó
a abolir el vostre esclavatge.
¡Mireu!
6 VEUS SOLISTES
¡Mireu!
AARON
Si ara Moisès porta aquest cor fort
la mà malalta i amb lepra...
COR
¡Miracle!¡Vegeu!¡Miracle!
¡La mà està sana i forta!
AARON
Reconeixeu-vos també en això:
¡el vostre coratge vencerà el faraó!
Costerut, eh? Alleugerim-ho, però sense rebaixes!
amb La Maria Farantouri.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)