Fomento; avui com ahir.

Catalunya, si mai és lliure, ho serà gràcies a la determinació dels treballadors, de la gent menuda, honesta i neta de cor.

Fomento mou fitxa, amb d'altres organitzacions empresarials, contra la democràcia. Que no els agradi la independència, callo, però que no acceptin que el poble parli i decideixi, no. Esquitxo d'UCRONIES les paraules de Salvador Seguí d'aquest apunt:  Salvador Seguí tenia raó

“Nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional.” (Salvador Seguí, secretari general de la CNT de Catalunya, Ateneo de Madrid, octubre de 1919.)

És clar que, avui, els amics madrilenys, qui sap on són, qui sap on paren...

I la lliga regionalista té una certa i  diversificada presència al Parlament. 

Una perla d'ironia

...després que Geli ha demanat un procés a Catalunya igual que a Escòcia, (Ernest) Maragall ha respost un altre cop: “Si vols "Escòcia" votem ara el nostre "dret a decidir" i anem junts a Madrid a veure quants "anglesos" trobem?”, li acabava preguntant amb ironia.

Doncs això, Navarro i companyia.
Però ni amb lletres de colors...

Font: El Singular Digital.

Vine com estàsMercè Ibarz

Hi han llibres -la novel·la potser s'hi presta més- amb inicis d'antologia. El que teniu aquí sota,  sigui quina sigui la continuació de l'obra, n'és un.

[Ja tinc el llibre a les mans, i aquest tast imantat és l'inici del capítol 5, pàgina 111]

La conversa amb les amistats és sàvia. L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe. Quan un gest brusc, una mirada freda, una rancúnia apareix no és cap moviment de l’ànima que el cos que rep l’embranzida pugui alleugerir gaire, no hi ha carícies ni gestos amorosos que puguin evitar la ferida, només hi ha paraules, i les paraules són més exigents que les besades, molt més. Les paraules són un patrimoni, un cabdal que garantirà la companyia o farà solitària la vellesa, els anys del retorn a la terra; per donar-les, per rebre-les, per a qualsevol transacció entre elles les paraules demanen, com les plantes, adob i reg. Si n’hi ha massa, si adob i reg són massa forts, les paraules maten, com moren si no hi ha ni reg ni adob. Moren també les paraules si el jardí on haurien de fructificar no té la terra necessària, quan sota la terra que semblava amorosa, bona de teballar, apareix una pedra dura. No s’hi valen aleshores ni la llum ni el reg ni l’adob.

 

Vine com estàs

Extracte de la revista Núvol

Algunes floretes. 

José Ángel Valente

De tant en tant necessito fer les paus amb la llengua castellana.
Rebem tantes agressions expresades en aquesta llengua que, si
no hi faig net regularment, se m'associa la llengua als agressors. 

Tiro molt sovint d'en José Ángel Valente, que te un efecte instantani
i força durador. Alguns ciutadans ni són dignes ni es mereixen
tenir una llengua com l'espanyola. És clar que d'altres tampoc no es
mereixen la catalana. De fet, hi ha ciutadans que no

són dignes ni de tenir llengua.
La que sigui.

El fulgor

XXXVI

Y todo lo que existe en esta hora

de absoluto fulgor

se abrasa, arde

contigo,cuerpo,

en la incendiada boca de la noche.

Sólo el amor

Cuando el amor es gesto del amor y queda
vacío un signo sólo.
Cuando está el leño en el hogar,
mas no la llama viva.
Cuando es el rito más que el hombre.
Cuando acaso empezamos
a repetir palabras que no pueden
conjurar lo perdido.

Cuando tú y yo estamos frente a frente
y una extensión desierta nos separa.
Cuando la noche cae.
Cuando nos damos
desesperadamente a la esperanza
de que sólo el amor
abra tus labios a la luz del día.



Toda la noche me alumbres...

(La il·lustració que acompanya aquí)

Toda la noche me alumbres
redonda en el silencio.
Toda la noche, luna,
alúmbresme en el cielo.

Toda la noche me alumbres,
escudo de mi pecho,
escudo de verdad
firme en el cielo negro.

Toda la noche me alumbres
desnudo contra el sueño:
con la luz que reluces
hazme más verdadero.
Con la luz que reluces
toda la noche me alumbres.

Apaixonado

Difusió

Parlen els morts

L'editorial Llibres del Segle és una de les que tenen a bé, com LaBreu edicions, que va publicar De llindar en llindar de Paul Celan, de qui ja vàrem parlar per aquí, de permetre la publicació, sense fins comercials naturalment, de les seves edicions, cosa que em fa vessar llàgrimes d'agraïment. No com d'altres que ni tan sols responen les peticions que demanen per fer-ho.

Per aquest poemari hi ronden els habitants del cementiri d'Spoon River que,  a través dels seus epitafis, ens expliquen les seves vides, les reals, les viscudes. Les sentides. Un passeig per la vida, doncs, al cementiri d'Spoon River.

Entendreu que m'hagi semblat especialment adient posar-vos l'epitafi de Richard Bone.

Richard Bone

Acabat d’arribar a Spoon River

jo no sabia pas si el que em deien

era veritat o no.

Em portaven l’epitafi

i s’estaven pel taller mentre jo treballava

i deien “Era tan amable,” “Era meravellós,”

“La més dolça de les dones,” “Era un veritable cristià.”

I jo els gravava el que volien,

sense saber si era veritat o no.

Amb el temps, ja més fet a viure entre la gent d’aquí,

sabia fins a quin punt l’epitafi que m’encarregaven

responia a la vida del mort.

Però jo seguia gravant el que em pagaven que gravés,

i així em vaig fer còmplice de les cròniques falses

de les làpides,

com fa l’historiador que escriu

sense saber la veritat

o perquè el forcen a amagar-la.

           
              _____________



When I first came to Spoon River
I did not know Whether what they told me
Was true or false.
They would bring me the epitath
And stand arround the shop while I worked
And say "He was so kind," "He was so wonderful,"
"She was the sweetest woman," "He was a consistent Christian."
And I chiseled for them whatever they wished,
All in ignorance of its truth.
But later, as I lived among the people here,
I knew how near to the life
Were the epitaths that were ordered for them as they died.
But still I chiseled whatever they paid me to chisel
And made myself party to the false chronicles
Of the stones,
Even as the historian does who writes
Whithout knowing the truth,
Or because he is influenced to hide it.

Antologia de Spoon River

Edgar Lee Masters

Traducció de Jaume Bosquet i Miquel Àngel Llauger

Llibres del Segle

poesia sèrie CULIP 


      

Comedian Harmonists

Ein Bisschen Leichtsinn Kann Nicht Schaden

Primer apunt de l'any de la reconstrucció.

Doncs, com qui no vol la cosa, aquest és l'apunt 100 (ho diu el comptador del bloc, jo no m'hi he dedicat pas), que coincideix amb el primer de l'any.
[Al final m'he posat a comptar apunts i el comptador hi suma els esborranys que encara no he publicat; Per això el canvi de títol de l'apunt. Quedo en deute amb vosaltres, doncs.]

Tot va començar amb un bloc fallit -no és que aquest sigui gaire reeixit...- , El Ressò del Grau, un bloc col·lectiu, del que en conservem el nom, i va tornar a la vida, aquesta vegada com a bloc personal, amb uns gots eròtics, per l'il·lustradíssim i indispensable Enric H. Marc. 

Aquest és un any de reconstrucció nacional, que sabem més que en d'altres anys com voldriem que acabés, però menys com acabarà; sigui com sigui, el país ja hi està treballant. Sigui com sigui, que passi ràpid! Aquest és el meu primer desig. D'aquí a un any veurem una mica millor que ens hauran portat els reis pel 2014.

Que els que hi vam ser hi continuem sent. I amb més colla encara!

Un altre desig: que seguim creixent en lloc d'encongir-nos mentre ens fem grans. Personalment i nacionalment.

I per fer-ho que continuï, entre d'altres coses, la pluja de llibres que cau dels blocs amics, encara que ben sovint no els atrapem. Ja sabem de qui estem parlant...

Que poguem mantenir el cau, el recer. També per gaudir-los. 

I amb el nostre referent, avui més que mai, ben present!

I com va dir Jordi Carbonell,  
Que la prudència no ens faci traïdors.


Us deixo en la bona companyia de Francesc Parcerisas

ACCIÓ DE GRÀCIES

CEMENTIRI NEVAT

 I d'en Joan-Elies Adell

¿No veus que vull comprendre els fonaments

del meu silenci? ¿Saber quines són

les causes que em fan vulnerable el cor?

Un intent tardà de justificar-me.

Ja sé que escric amb línies torçades.

Que t'empaito com si fosses el ritme

d'una música que saps que és fugaç.

Poca cosa t'haurà ensenyat la terra

neta d'aquests versos: la poesia

com a ficció de la veritat.