dilluns, 21 de gener de 2013

Vine com estàs
Mercè Ibarz



Hi han llibres -la novel·la potser s'hi presta més- amb inicis d'antologia. El que teniu aquí sota,  sigui quina sigui la continuació de l'obra, n'és un.

[Ja tinc el llibre a les mans, i aquest tast imantat és l'inici del capítol 5, pàgina 111]

La conversa amb les amistats és sàvia. L’amistat coneix els gestos i el moviment del cos, en sap més que l’amor i fins que el sexe. Quan un gest brusc, una mirada freda, una rancúnia apareix no és cap moviment de l’ànima que el cos que rep l’embranzida pugui alleugerir gaire, no hi ha carícies ni gestos amorosos que puguin evitar la ferida, només hi ha paraules, i les paraules són més exigents que les besades, molt més. Les paraules són un patrimoni, un cabdal que garantirà la companyia o farà solitària la vellesa, els anys del retorn a la terra; per donar-les, per rebre-les, per a qualsevol transacció entre elles les paraules demanen, com les plantes, adob i reg. Si n’hi ha massa, si adob i reg són massa forts, les paraules maten, com moren si no hi ha ni reg ni adob. Moren també les paraules si el jardí on haurien de fructificar no té la terra necessària, quan sota la terra que semblava amorosa, bona de teballar, apareix una pedra dura. No s’hi valen aleshores ni la llum ni el reg ni l’adob.
 






Extracte de la revista Núvol







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada