dissabte, 31 d’agost del 2013

ANC ISRAEL


ANC ISRAEL
BENVIGUTS!!
!!ברוך הבא








(ens comprometem repetir la foto amb les banderes planxades...
Ho hem provat i no ens en sortim, i por de cremar-les)


dilluns, 26 d’agost del 2013

També la teva por





De la cua oscilant de lectures pendents finalment li ha arribat el torn a Victus, de l'Albert Sanchez Piñol. Ens sap greu haver-la fet esperar tant, perquè de seguida ens ha enganxat. Si en parlem, però, no és per qüestions literàries, que ja ho han fet d'altres infinitament millor del que ho fariem aquí, sinó per aquest fragment:

Al món no hi ha res que distorsioni tant la realitat com el pànic. Si no era conscient de la meva por, la por hi veuria en lloc meu. O, com diuen els Ducroix: "La por li pujarà fins als ulls i hi veurà enlloc seu".

Doncs això.



dijous, 22 d’agost del 2013

REMORS

 petita geografia vital






La remor de l’aigua de la font de l’avi, de plaça (avui amb purins). Les remors vegetals al nostre pas. La remor dels àlbers acaronats pel vents que t’acompanyaven pel camí i, des d’aleshores, tots els àlbers i les seves remors i les seves fulles tremoloses. I més remors de més arbres, pins, alzines potser i d’altres dels que no en sabem el nom. Lleus remors als carrers buits de les tardes al cor de l’estiu. Remors de grills. Remors domèstiques. Entre tantes altres remors.




Per estirar les cames i airejar-nos, res de senderisme, refem un vell camí i ens retrobem amb aquesta petita geografia vital, parcial i total alhora, i ho pensem, ho sentim, ho constatem i, ara aquí ho documentem i ho deixem negre sobre blanc -i amb il·lustracions-, com un d'aquests patrimonis (gairebé) intangibles que, juntament amb el dels afectes, són els únics patrimonis que, malgrat no ens els endurem, tampoc no ens els podran prendre.






EL FULLAM DE L’ÀLBER

El riu brillant, la Prada repintada
Contemplen, àlber, ton fullam joliu.
-És verd –ha dit la teva mare Prada.
-Oh, no, d’argent –ha dit ton pare Riu.

                             Josep Carner

Me l’ha trobat la mare. Gràcies!


Com que l'estirada de cames l'hem feta, gràcies a la nostra vocació excursionista, en xancletes i calça curta, a la font de la teula hi anirem un altre dia... Aquest n'és el camí vist des de la font de plaça.



Une floretes que ens hem trobat pel camí, no ens en demaneu el nom, per la Miraculosa.






 I aquestes pel Capità |-)




Altres remors que ens hem trobat pel camí: 

                        





I aquesta per la col·lecció. No és el meu pols, és la lluna que vibra...




Buscant àlbers per la xarxa hem trobat aquest superlatiu blog, que és el més important que heu de treure d'aquest apunt. No us en perdeu cap racó.








dilluns, 19 d’agost del 2013

No trobem títol per aquest apunt

Ni estem segurs que el negre sigui el color més adequat.




Sionismo, separatismo catalán y la Associació Catalana d'Amics d'Israel

Aquest enllaç ja no és actiu. L'autor del bòmit ha retirat l'escampall. O li han fet retirar... Però als comentaris el trobareu gràcies al documentat Capità.

Exabrupte, potser? Degradant? Deposició?


 

dd

divendres, 16 d’agost del 2013

Ah! Riiic de veure'm tan bella en aquest miraaaaaall




És el setanta-cinquè aniversari de Bianca Castafiore, La Gran Diva i devota admiradora del Capità Haddock, com nosaltres. Admiradors, no dives... Per molts anys, Bravissima!

 






 

Volem aprofitar l'ocasió per despertar el Capità de la seva letargia, tot recordant-li que al país hi van passant coses i necessitem referents com el seu, que trobem a faltar.




dimecres, 14 d’agost del 2013

Bignònies, Pessarrodona, ...




Desconeixia les bignònies fins que les vaig descobrir en aquest poema de la Marta Pessarrodona i que avui he recordat al trobar-les en el bodegó del blog d'en Llorens Ferri que il·lustra  aquest apunt.

BIGNÒNIES A MIRA-SOL ALT

Som prop i tan lluny.
Les bignònies, potser fugaces,
em sorprenen a cada passa.

No t’he oblidat,
a desgrat que han passat tants
i tants anys que ni vull comptar-los.

El meu no oblit, la meva recança,
sempre tindrà el color d’elles:
el groc esquitxat de vermell, indefinible.
En un temps, però, ho vas ser tot.

Males passades cardinals,
befa de colors, de les flors,
geografia inútil altra vegada.

             D' Animals i plantes
                            Ed. Meteora

I de la mà de la Pessarrodona a la de Brel en una associació floral 




Aquest capvespre de casa estant




divendres, 9 d’agost del 2013

Moisès i Aaron
¿Qui sóc jo per oposar-me
al poder de la ceguesa?



Al l'article Això de l'estiu... de Víctor Sunyol, a El 9 nou d'aquest divendres, nou d'agost, critica l'actitud dominat a l'estiu respecte la lectura i la cultura en general. Això de guardar-se les lectures que demanen més temps i atenció per l'estiu i quan aquest arriba deixar-les perquè no s'està per pensar.
Es a dir: quan no és estiu, com que la feina ens ocupa molt de temps i ens atabala, no podem dedicar-nos a allò que ens enriqueix, forma i fa pensar. I quan és estiu, com que estem de vacances, tampoc. Fantàstic.
Si no volem morir, potser que repenséssim això de "lectures d'estiu" o "activitats light estiuenques". Si no, estarem distrets, sí, però morts per dins.

Doncs bé, a t'khià ens ho prenem al peu de la lletra i proposem treballar-nos multidisciplinàriament. De la mà de Fragmenta, Lluís Duch i Josep Barcons per un costat, amb aquesta edició del libretto  Moisès i Aaron d'Arnold Schönberg amb una extensa i documentada introducció i de l'altra amb una versió de l'òpera dirigida per Willy Decker.
Tingueu a mà la BCI





Un fragment:

UN SACERDOT
     El teu bastó ens obliga,
     ¡però no obliga el faraó
     a donar-nos la llibertat!
AARON
      El vostre coratge s'ha fracturat,
      ha desaparescut el vostre orgull:
      serviu sense cap esperança,
      i no creieu ni en vosaltres mateixos
      ni tampoc en Déu.
      ¡El vostre cor està malat!
      ¡Així no obligareu pas el faraó!
COR
      ¡El faraó és fort!
      ¡Nosaltres som febles!
AARON
      Mireu la mà de Moisès:
      és sana i forta.
      Però el cor de Moisès és ara semblant al vostre,
      perquè sap que sou febles i descoratjats.
      Si porta la seva mà cap aquest cor,
      que està malalt com el vostre,
      ¡mireu!
COR
      ¡Lepra! ¡Fugiu!
      ¡Eviteu-lo!
      ¡No el toqueu!
      ¡Emmalaltireu!
      ¡Lepra!
AARON
      Reconeixeu-vos en això:
      ¡descoratjats, malalts, menyspreats,
      esclavitzats, turmentats!
      Però ara, en el pit de Moisès, hi habita
      l'esperit del Déu fort,
      que obligarà el faraó
      a abolir el vostre esclavatge.
      ¡Mireu!
6 VEUS SOLISTES
      ¡Mireu!
AARON
      Si ara Moisès porta aquest cor fort
      la mà malalta i amb lepra...
COR
       ¡Miracle!¡Vegeu!¡Miracle!
       ¡La mà està sana i forta!
AARON
        Reconeixeu-vos també en això: 
        ¡el vostre coratge vencerà el faraó!


Costerut, eh? Alleugerim-ho, però sense rebaixes!
amb La Maria Farantouri.








dilluns, 5 d’agost del 2013

Fent via tram a tram






El país l'any passat es va mobilitzar a Barcelona, ara demanem que Barcelona es desplaci i demostrem que som un país. Estem contents, però hem de ser molts més.
Carme Forcadell 





A un servidor la cadena li passa per davant de casa a Barcelona, però se'n va a un tram de Caldes de Malavella.

Trams que us necessiten AQUÍ 



divendres, 2 d’agost del 2013

Senyores senyeres



Acabo de recordar una anècdota, no sé si mite urbà o real, que em sembla que us abellirà. La recordo una mica vagament explicada per l'amiga Irmixka, que ja me la corregirà si m'erro i si era mite o no. Això era un sopar d'aquests que ara s'en diuen multiculturals on bona part dels comensals venien de països que havien patit règims totalitaris de diferents signes. En un moment de la conversa surten a col·lació la repressió que podien provocar autèntiques nimietats. En aquest punt un català explica que al seu pare el van tancar per penjar una senyera, però, en mig de l'alleugiment general, doncs van ser només unes hores, una nouvinguda que encara no dominava els matisos de la llengua pregunta astorada: 
-Ah! La senyora no murió?-
En fi, se non è vero, è ben trobato, oi?

Us deixo amb una altra senyora, que no és la senyora de la foto que fa cara d'acabar de sentir les últimes  males excuses (i van...) d'en Rajoy, però que s'hi podria assemblar molt...