De la cua oscilant de lectures pendents finalment li ha arribat el torn a Victus, de l'Albert Sanchez Piñol. Ens sap greu haver-la fet esperar tant, perquè de seguida ens ha enganxat. Si en parlem, però, no és per qüestions literàries, que ja ho han fet d'altres infinitament millor del que ho fariem aquí, sinó per aquest fragment:
Al món no hi ha res que distorsioni tant la realitat com el pànic. Si no era conscient de la meva por, la por hi veuria en lloc meu. O, com diuen els Ducroix: "La por li pujarà fins als ulls i hi veurà enlloc seu".
La remor de
l’aigua de la font de l’avi,
de plaça (avui amb purins). Les remors vegetals al nostre
pas. La remor dels àlbers acaronats pel vents que t’acompanyaven pel
camí i,
des d’aleshores, tots els àlbers i les seves remors i les seves fulles
tremoloses. I més remors de més arbres, pins, alzines potser i d’altres
dels que no en sabem el nom. Lleus remors als carrers buits de les
tardes al cor de l’estiu. Remors de grills. Remors domèstiques. Entre
tantes altres
remors.
Per
estirar les
cames i airejar-nos, res de senderisme, refem un vell camí i ens
retrobem amb aquesta petita geografia
vital, parcial i total alhora, i ho pensem, ho sentim, ho constatem i,
ara aquí
ho documentem i ho deixem negre sobre blanc -i amb il·lustracions-, com
un d'aquests patrimonis (gairebé) intangibles que, juntament
amb el dels afectes, són els únics patrimonis que, malgrat no ens els
endurem,
tampoc no ens els podran prendre.
EL FULLAM DE
L’ÀLBER
El riu brillant, la Prada repintada
Contemplen, àlber,
ton fullam joliu.
-És verd –ha dit
la teva mare Prada.
-Oh, no, d’argent
–ha dit ton pare Riu.
Josep Carner
Me l’ha trobat la
mare. Gràcies!
Com
que l'estirada de cames l'hem feta, gràcies a la nostra vocació
excursionista, en xancletes i calça curta, a la font de la teula hi
anirem un altre dia... Aquest n'és el camí vist des de la font de plaça.
Une floretes que ens hem trobat pel camí, no ens en demaneu el nom, per la Miraculosa.
I aquestes pel Capità |-)
Altres remors que ens hem trobat pel camí:
I aquesta per la col·lecció. No és el meu pols, és la lluna que vibra...
Buscant àlbers per la xarxa hem trobat aquest superlatiu blog, que és el més important que heu de treure d'aquest apunt. No us en perdeu cap racó.
Aquest enllaç ja no és actiu. L'autor del bòmit ha retirat l'escampall. O li han fet retirar... Però als comentaris el trobareu gràcies al documentat Capità.
És el setanta-cinquè aniversari de Bianca Castafiore, La Gran Diva i devota admiradora del Capità Haddock, com nosaltres. Admiradors, no dives... Per molts anys, Bravissima!
Volem aprofitar l'ocasió per despertar el Capità de la seva letargia, tot recordant-li que al país hi van passant coses i necessitem referents com el seu, que trobem a faltar.
Desconeixia les
bignònies fins que les vaig descobrir en aquest poema de la Marta Pessarrodona i que avui he
recordat al trobar-les en el bodegó del blog d'en Llorens Ferri que il·lustra aquest apunt.
Al l'article Això de l'estiu... de Víctor Sunyol, a El 9 nou d'aquest divendres, nou d'agost, critica l'actitud dominat a l'estiu respecte la lectura i la cultura en general. Això de guardar-se les lectures que demanen més temps i atenció per l'estiu i quan aquest arriba deixar-les perquè no s'està per pensar.
Es a dir: quan no és estiu, com que la feina ens ocupa molt de temps i ens atabala, no podem dedicar-nos a allò que ens enriqueix, forma i fa pensar. I quan és estiu, com que estem de vacances, tampoc. Fantàstic.
Si no volem morir, potser que repenséssim això de "lectures d'estiu" o "activitats light estiuenques". Si no, estarem distrets, sí, però morts per dins.
Doncsbé, a t'khià ens ho prenem al peu de la lletra i proposem treballar-nosmultidisciplinàriament. De la mà de Fragmenta, Lluís Duch i Josep Barcons per un costat, amb aquesta ediciódel libretto Moisès i Aarond'Arnold Schönbergamb una extensa i documentada introducció i de l'altra amb una versió de l'òpera dirigida per Willy Decker.
El país l'any passat es va mobilitzar a Barcelona, ara demanem que
Barcelona es desplaci i demostrem que som un país. Estem contents,
però hem de ser molts més.
Carme Forcadell
A un servidor la cadena li passa per davant de casa a Barcelona, però se'n va a un tram de Caldes de Malavella.
Acabo de recordar una anècdota, no sé si mite urbà o real, que em sembla que us abellirà. La recordo una mica vagament explicada per l'amiga Irmixka, que ja me la corregirà si m'erro i si era mite o no. Això era un sopar d'aquests que ara s'en diuen multiculturals on bona part dels comensals venien de països que havien patit règims totalitaris de diferents signes. En un moment de la conversa surten a col·lació la repressió que podien provocar autèntiques nimietats. En aquest punt un català explica que al seu pare el van tancar per penjar una senyera, però, en mig de l'alleugiment general, doncs van ser només unes hores, una nouvinguda que encara no dominava els matisos de la llengua pregunta astorada:
-Ah! La senyora no murió?-
En fi, se non è vero, è ben trobato, oi?
Us deixo amb una altra senyora, que no és la senyora de la foto que fa cara d'acabar de sentir les últimes males excuses (i van...) d'en Rajoy, però que s'hi podria assemblar molt...