Feliç el que té ales a la sang
i, dintre de la música secreta,
melodia reclosa de la carn,
va per l’íntima nit, amb les estrelles
de les hores més altes governant
el seu vol. I feliç el que s’eleva,
lluny del cau llòbrec de la soledat,
a sentir l’altra música primera:
el que es perd per camins de venes blaves
i troba la celístia d’un nom
que l’espera cantant. Feliç la llum
que llepa l’encegat, felices ales
dels dits i les carícies. Feliç rumb
que va al plaer més fort i no sap com.
Pere Rovira