Article imprescindible. Agafeu paper i llapis. L'Albert Rivera hi queda ben retratat, sí. I el país, també... Regeu-lo amb una til·la o alguna cosa més forta. No tinc més paraules, encara l'estic païnt.
En A manera de Tascó estant, Vicent Alonso cita aquests versos d'Il Canzoniere d'Umberto Saba que són com aquest cel encapotat que avui ens acompanya tot el dia. La traducció deu ser del mateix Alonso.
Forme,
colori
altri ho creati, rimanendo io stesso,
solo con il mio duro
patire. E morte
m'aspetta.
Formes,
colors
diversos he creat,
essent jo mateix,
a soles amb el meu dur patir. I la mort
m'espera.
La pintura ve a tomb pel seu següent article, però ens (a la atenció d'en David...) sembla que Hopper i Saba s'haurien entès.
Diuen alguns que hi ha un cert defalliment. No sé si és una interpretació/filtració interessada del CNI o d'algú altre. El que si sé és que hem de mantenir l'optimisme; no creure activament i decidida en allò que volem, segur que no ens durà enlloc. Així doncs, at'khià ens apuntem al pla renove d'estelades i a tot allò que mantingui l'esperit i l'objectiu de l'onze viu.Les estelades han passat més de sis mesos, hivern inclòs, a la intempèrie i algunes amb uns amos ben poc considerats. Ara que s'acosta l'estiu, |-b , i encara les podrem conservar, demanen un relleu digne.
Renovem l'esperit i el compromís tot renovant les estelades!!
Estaria bé trobar testimonis de ciutadans de les repúbliques bàltiques i d'altres països que s'hagin independitzat en les últimes décades, perquè ens expliquessin les seves experiènciesi escampar-les.
Una finca vigatana exemplar
I una altra encara: Quina és la cançó, la banda sonora, de la marxa cap a la independència? No em digueu l'himne nacional, que és una altra cosa.No ha de ser necessàriament una cançó patriòtica.
Una jota valenciana és d'allò més escaient, no trobeu?
El silenci d'estimar
Vol eixir la meua veu i cantar que és el fet el que pregona no el parlar. Si estimem el vent que ens porta la paraula el silenci d' estimar mai se' n va. Jo no sé quan dius t' estime si és veritat però que bé ho sap el meu cos quan hi sent la teu mà. I amb aquesta jota vull cantar i vull ser la veu que el vent et durà el meu crit d' amor serà un abraç.
I per allò de De espanha nem bom vento nem bom casamento: un fado, encara que no sigui aquest.
Ara si: Desfado
Desfado
Quer o destino que eu não creia no destino E o meu fado é nem ter fado nenhum Cantá-lo bem sem sequer o ter sentido Senti-lo como ninguém, mas não ter sentido algum
Ai que tristeza, esta minha alegria Ai que alegria, esta tão grande tristeza Esperar que um dia eu não espere mais um dia Por aquele que nunca vem e que aqui esteve presente
Ai que saudade Que eu tenho de ter saudade Saudades de ter alguém Que aqui está e não existe Sentir-me triste Só por me sentir tão bem E alegre sentir-me bem Só por eu andar tão triste
Ai se eu pudesse não cantar "ai se eu pudesse" E lamentasse não ter mais nenhum lamento Talvez ouvisse no silêncio que fizesse Uma voz que fosse minha cantar alguém cá dentro
Ai que desgraça esta sorte que me assiste Ai mas que sorte eu viver tão desgraçada Na incerteza que nada mais certo existe Além da grande incerteza de não estar certa de nada
Ara que ja tenim felputs amb l'estelada -feia falta una estelada per aixugar-se els peus?- i tangues (ídem) i tota la martingala, que algú li regali un pin estelat al Capità! I una copa, que fa lletjot beure a morro...i més en públic!
Et voldria al costat d'aquest país que, lentament, es va despertant. Voldria el teu recer i el teu guiatge; el teu mestratge. Si féssim cada pas sabent-te company de camí, d'avui en endevant, s'esvairien pors i dubtes.
No vull cap mena de república chavista europea, sota la tutela de predicadors amics de revolucions totalitàries i, per tant, enemics vostres -cosa que els defineix moralment- i nostres, sinó el país tal com és, per bé i per mal.
Voldria Provar d'alçar en la sorra /el palau perillós dels nostres somnis en llibertat; com si no?
Vitalisme, ambició
literària desmesurada acomplerta, fe desbordant en la poesia, farcit de
literatura. Amb aquestes paraules parlàSam Abramsde Joseph Brodsky arran
de la publicació de POEMES ESCOLLITS,
editat per Edicions de 1984 / POESIA
en traducció de Judit Díaz Barneda.
Déu els / la
cobreixi de merescudíssima glòria.
CANÇÓ D’AMOR
Si t’estiguessis
ofegant, et rescataria,
t’embolicaria amb
una manta i et donaria te.
Si jo fos un
xèrif, t’arrestaria
i et tancaria en
una cel·la amb pany i clau.
Si fossis un
ocell, et gravaria en un disc
i escoltaria el
teu refilet tota la nit.
Si jo fos un
sergent, tu series el meu recluta
i, noi, t’asseguro
que t’encantaria la instrucció.
Si fossis una
xinesa, aprendria la teva llengua,
cremaria piles
d‘encens, em vestiria estrambòtic.
Si fossis un
mirall, assaltaria el servei de senyores,
et donaria el meu
pintallavis vermell i t’empolsaria el nas.
Si t’agradessin
els volcans, jo seria lava
que brolla
implacable des de la seva font oculta.
I si fossis la
meva dona, jo seria el teu amant,
perquè l’Esgésia
s’oposa fermament al divorci.
1995
IN MEMORIAM
El teu record
s’allunya com una serventa acomiadada,
no!, com una
andana amb rètol Viritza o Tarta.
Però s’acosten
cares que no es coneixen entre elles,
punts tot just
col·locats ahir en el mapa,
i omplen la
buidor. Sembla evident que a cap de nosaltres
ens erigiran un
monument. Sembla evident que per les nostres venes
no corre prou
calç. «A la nostra família ―afirmaries
inquieta−no hi ha
hagut ni militars
ni grans
pensadors. »Correcte: el corrent del
Neva
ja no pot assumir
el reflex d’un altre objecte.
On queda una mare
i tots els seus pots i olles
en la perspectiva
del fill que s’allunya?
És per això que
aquesta neu, marbre dels pobre, es fon,
per la impotència
del cos, culpant la ineptitud de les cèl·lules
−és a dir, dels
replecs!− que no et recordaran com tu hauries desitjat,
amb pólvores a les
galtes, que fos el teu aspecte definitiu.
Em queda amagar-me
la cara rere les mans,
mormolar mentre
camino: «És morta, és morta»,
mentre les ciutats
estripen la retina humida de teixit bast,
dringant, com
ampolles buides que s’han de retornar.
1985
La mare de l’autor,
Maria Moseievna Volpert, va morir sense tornar a veure el seu fill, exiliat des
del 1972
***
Pel que fa a les
estrelles, sempre hi són.
És a dir, quan en
veus una, apareixen les altres,
Només com ho fan
elles es pot mirar cap aquí;
De nit, passades
les vuit, picant l’ullet.
El cel té millor
aspecte sense elles. Tot i que
la conquesta de
l’univers és més fàcil
si hi són. Però sense
moure’s de lloc,
al porxo, assegut
a la gandula.
Com va dir el
pilot d’una nau, amagant mitja cara
En la foscor, la
vida no es veu per enlloc,
i en cap d’elles
hi pots fixar la mirada.
A LA
MEVA FILLA
Dóna’m una altra
vida i cantaré
al Caffe Rafaella.
O senzillament m’hi estaré
assegut. O dret,
com un moble en un racó,
en el cas que
aquella vida es prodigui menys que l’anterior.
Però en part
perquè cap segle, d’ara en endavant,
se’n sortirà sense
cafeïna ni jazz, suportaré aquest mal,
i a través de
porus i clivelles, vernís i pols per sobre,
t’observaré, d’aquí
a vint anys, en tota la teva esplendor.
En general, tingues
en compte que seré a prop,
que un objecte
inanimat podria ser el teu pare,
sobretot si els
objectes són més vells que tu, o més grans.
Per tant, vigila’ls
sempre, perquè sens dubte et jutjaran.
Estima’t aquestes
coses, tant si te les trobes com si no.
A més, potser
encara recordaràs una silueta, un contorn,
mentre que jo ho
perdré juntament amb la resta de l’equipatge.
Per això aquests
versos de fusta en el nostre llenguatge comú.
No he estat capaç de trobar aquest article de Vicent Alonso, recollit a A manera de tascó, per poder-lo enllaçar com una resposta, si se'm permet, a l'apunt IC-V ha perdut els papers. De "l'esquerra" a "l'eskerra", del blog de la Carme-Laura Gil, perquè m'ha semblat que toca el moll de l'os de la qüestió. De les actituds (i politiques) totalitàries, integristes, reaccionàries, perverses, etc. de l' esquerra més esquerranosa. Hi han adjectius en les cites d'Innerarity que semblen -són, diria- fetes a mida d'aquesta esquerra. La transcripció, parcial, és meva; l'he fet a correcuita, el cap de setmana la reviso. Perdoneu-me'n qualsevol error de transcripció.
Pensar la utopia encara
Les
controvèrsies sobre què és realitat i sobre si aquesta pot o no ser percebuda
objectivament no vénen de quatre diez. La distinció entre realitat i aparença,
nuclear en áqueta mena de disquisicions, té segurament tants anys com el
pensament i torna a la palestra una vegada i una altra com una mostra
inequívoca que no hem estat capaços de resoldre els problemes que delata.
Potser per això la literatura –la poesía sobretot- ha fet de la qüestió un d’aquells
assumptes, volgudament repetits i insistentment plantejats, que constitueixen
el nus sobre el qual giren els interessos dels escriptors i lectors. […]
Acabe
de llegir La sociedad invisible (Espasa, 2004), de Daniel Innerarity, un llibre
que fa d’aquestes inquietuds un dels eixos centrals de les seues argumentacions
i que, a més, parteix de la hipòtesi que, a pesar de l’aparent visibilitat –sinceritat,
autenticitat, immediatesa o tansparència- de la societat contemporània, los poderes que de verdad nos determinan son cada vez más
invisibles, menos identificables. Saber en aquesta societat invisible s’assembla més a sospitar que a
concloure categòricament o a mostrar inequívocament. Així, el quefer del
filòsof s’assembla al de l’espionatge perquè la inteligència és una tasca
interpretativa contra les aparences enganyoses, contra una visibilitat que
només els ingenus poden confondre ambla
realitat.
Innerarity
encara va més enllà perquè la invisibilitat de què parla també té a veure amb el futur, que ara
precisament, i a pesar de tots els avanços científics i socials, ens és més
desconegut que mai i demana a crits intents de concreció i de coneixement. Un
futur que ha de veure’s, en primer lloc i sobretot, des de la superació de la
idea del progrés automàtic, de la idea del progres universal com a conseqüència
lògica i racional de la historia. Aquesta mena de “postprogressisme”, que Innerarity
descriu amb lucidesa i precisió, no cree
en un porvenir que estuviera escrito en el orden racional de las conexiones
casuales o en el orden mágico de los destinos. Lo que pretende es que la exigencia del progreso pase del reino de la
necesidad o del autoritarismo al reino de la voluntad o de la libertad. Tot
plegat una manera de desfatalitzar la història com també de salvar la idea del progres
al bell mig del seu descrèdit més gran.
Per això té tant de sentit que Innerarity
acabe la seua reflexió amb un altre salvament, el que deriva de voler pensar la
utopía des d’alternatives que n’eliminen moralitats ingènues o miopies
clamoroses. Aquestes sobretot perquè s’han mostrat capaces de negar fins a quin
punt els toalitarsmes han esdevingut la impugnació més notòria de les bondats
del pensament utòpic. És posible pensar encara la utopia perquè és possible entendre
que frente a la utopía clásica concebida
según el modelo reglamentado de la máquina, del sistema cerrado, compacto y
simple, que no deja nada al azar, la utopía contemporánea debería ser sensible
a la complejidad, debería estimar la indeterminación y estar orientada la
búsqueda de procedimientos alternativos. Ara que, com denunciaba Habermas,
no paren d’assecar-se els oasis utòpics, intents
de salvaments com els d’Innearity haurien de rebre’s amb bombo i platerets, amb
l’esperança que renoven els afanys d’una societat més justa.
Si
la intel·ligència ha de lluitar contra les falses aparences, tambés ho ha de
fer contra actituds que no accepten la possibilitat de les alternatives. El
pensament utopic que cal reivindicar és precisament aquell que reclama la
considearació permanent d’altres possibilitats i alhora es nega a aceptar la
perfecció absoluta, el dibuix concloent d’una realitat definitiva. […]
Utopía razonable (segons Innearity): lo limitado frente a lo
definitivo, lo abierto frente a lo perfecto, la incertidumbre frente a la
reptición, lo incalculable frente a lo previsto.
(no he llegit el llibre de Innerarity, queda pendent, doncs)
Conec Jordi Sebastià (no personalment) d'El parany cosmopolita, llibre que ja vaig comentar en el seu moment. Potser hi hauré de tornar, ara que tants espanyols, disfressats de cosmopolites (cap novetat), tornen a córrer pels media intentant adoctrinar-nos, menyspreant-nos, per la nostra voluntat de ser lliures (almenys d'espanya...). Llibre referencial, malgrat no compartir una certa òptica de l'autor, serà de molta utilitat per qui es vulgui carregar de raons contra aquesta colla d'assetjadors carrinclons.
Retorno a A manera de tascó, de
Vicent Alonso, per continuar fent-ne els deures pendents. A Els moviments
del pensar ens parla del poemari d'Antoni MaríHan vingut uns amics (de l'editorial
Tusquets, de qui no trobo pàgina web en català...).
Un vol atribuir a la biologia, potser per fugir de la
certesa de l’absència, de la mort i del no-res, que el dolor i la pena
no poden perpetuar-se. Instint de supervivència. Sigui com sigui, Antoni
Marí s'observa, es deixa portar pels moviments del pensar; s'habita amb
els sentits amatents. I escriu.
Mentre
m’estic al llit hi ha un alliberament, una lluentor
immediata, total i deliciosa, que em dona
l’estranya sensació de felicitat; un
coneixement de mi mateix, crec, i del món, que
l’experiència positiva mai no m’havia donat i no podrà
mai donar-me. Aquests
moments fan possible que el passat, que és
absent, es faci present i mostri el seu valor originari; el que
s’havia perdut entre els plecs de la memòria i els hàbits
de la vida i que es recupera, ara, per l’atzar o la
sort. Allò que és
mort i oblidat per sempre −el tro,
l’experiència del forat de la clavícula de meu pare, la tebior
dels llençols, el somriure de la meva mare− no només es
fa sentir en tota la seva immediatesa, sinó que em
fa reconèixer en aquell que jo era abans, i torno a ser
el nen agafat al coll del seu pare, en una nit de
trons i llamps. Però en
aquesta lleugera felicitat hi ha, closa, la certesa de
l’absència, de la mort i del no-res; l’esvaniment
de l’aparença i la substància de tots
aquells amb qui havia compartit l’existència i el temps
que transcorria a dintre seu. El record es
manté, però ells no hi són, i l’èxtasi de
la felicitat es transforma en infelicitat i desventura. Ara l’espai i
el temps esdevenen l’espai de la indiferència i el temps de
la desafecció i de l’allunyament; perquè el
dolor i la pena no poden perpetuar-se, ni
mantenir-se per sempre; i quan el dolor cessa, quan la pena
s’ha mesclat amb el costum de viure, amb l’hàbit
inconscient de l’existència, la pena és un record
oblidat a qualsevol cantonada, caigut al
fons d’un no res on res no ressona. ‹‹El gènere
humà no pot suportar massa realitat››, havia dit el
poeta. ‹‹Too much reality.›› Massa
realitat per a tan pocs recursos. Massa
limitacions per a tants desitjos. Massa
sofriment per a tan poc consol. Massa de tot
per a tan poca cosa. Perquè res no
pot recuperar-se, ni tornar a
ser el que va ser, quan era, ni el desig
pot fer tornar la realitat; per això
fingim no veure-la quan se’ns apropa i l’amaguem
sota el temps i rere la memòria, i l’ocultem
entre l’hàbit de viure i mirem a un
altre lloc quan ens topem amb ella. I, encara que
alguna vegada torna al costat nostre, i pot
mostrar-nos el mirall de la felicitat i fer-nos
oblidar el que em perdut, res no podem
recuperar, ni mantenir, ni deturar; per això no
volem recordar i fingim. L’oblit ens
queda; l’única esperança per arribar a
ser el que fórem, o el que
podriem ser, abans que
l’ànima conegués el turment de la culpa, la pesantor
de la terra, la finitud de tot.
Dona Vicent Alonso una, diguem-ne, pauta, per no dir
consell:
...i deixeu-vos portar per la música del poema. No us
pareu a entendre res, seguiu simplement, un vers darrere de l'altre, tot fent
perquè el ritme i els mots constituïsquen un tot indissoluble que us ressone en
les profunditats de l'ànima.
Gairebé hauria de ser un manament. I la confiança en
el ressò de l'ànima, també.
Sobre deixar-se -i no deixar-se- portar per les paraules,
és el tema d'un apunt-proposta que tinc ballant pel cap -i pel word.
I, parlant de deures, se'ns ha girat feina, i ara sense
escuses, doncs tenimEls poemes escollitsde Joseph
Brodsky traduïts al català per la Judit Díaz Barneda i editats per1984.
ESTROFES VENECIANES I
A Susan Sontag
I
Pilones mullades de l'embarcador. Acotant el cap,
un rossí sacseja la crinera al capvespre, resistint-se a la son,
Els trasts grinyoladors de les góndoles es balancegen, oferint
un silenci desacompassat.
Com més refiat és el moro, més s'enfosqueix el paper amb paraules,
i la mà, massa curta per agafar el coll,
prem contra el rostre els brodats d'un mocador de pedra