Fe i biblioteques

La vida es torna matemàtica, sumes, multiplicacions, un remolí de xifres i números, un vòrtex que s’empassa fins a l’últim de les teves possessions en la negror d’un buit insaciable.

Edmund de Waal cita aquest fragment d’ Ebrietat de la transformació d’ Stefan Zweig a La llebre amb ulls d’ambre. Fa referència a la crisi del 1919 , però just aquest fragment, avui que estem pendents de les pàgines d’econòmica que abans ignoràvem, ens ha semblat ben actual.

Treiem-nos el mal gust de boca (digueu-n’hi fugir…), de Waal ens recorda una altra cita, aquest cop de Victor Hugo:

Una biblioteca és un acte de fe.

I a fe que ens convenen ambdues coses; 

(actes de) Fe i biblioteques.

Per aquest món de referències, per aquesta travessia des de l’interior per l’Europa de mitjans XIX fins avui a través de la seva familia; a Paris, a la mitteleuropa, a la presència russa, i pel plugim constant de presències: Rilke, Joseph Roth, Karl Kraus, Schnitzler,... Per l’escriptura d’aquest ceramista i per tantes coses més, La llebre amb ulls d’ambre  s’ha convertit ja en un dels llibres de referència, i ànima, de la nostra biblioteca.

Charles Ephrussi, el que comença la col·lecció 

de Netsukes que fan de fil de la història, 

és el senyor del barret de copa en aquesta 

pintura de Renoir.

Viktor Ephrussi, besavi de l'autor, rellegeix Ovidi en el seu exili anglès, després d'haver escapat del nazis, que li han robat, entre d'altres coses, la seva estimada biblioteca.

                                    L´últim adéu

                                 T'ha tocat un temps dur
                                 d'enemics disfressats,
                                 de ganyotes d'oblit,
                                 d'escanyosos dicteris.
                                 No has pogut, tu no en saps,
                                 abaixar el cap o dir
                                 llagoter tot allò
                                 que et faria amatent
                                 servil ca de la pàtria.
                                 Que cap tímid gemec
                                 ni cap plany llangorós
                                 no t'embruti la veu
                                 ni t'ençati la boca.
                                 Quan s'esborri el camí
                                 de tornada i siguem
                                 només cendra, els teus mots
                                 duraran seculars
                                 com la pedra on seiem
                                 per mirar un últim cop
                                 Roma, cap a l'exili.

  

 

De senyores

A t'khià tenim tirada pels debats, per l'intercanvi d'idees i propostes, pel, diguem-ne, debat viu però a foc lent. Viu, no escleròtic com tants avui entre la tropa indignada. Aquesta tirada topa manta vegades amb el xoc d'egos de patums, d'allò més il·lustrades, això sí. És per això que preferim els debats entre dones o amb dones, que deuen tenir el seu ego, però no en exposició permanent. Aclarim-ho; sense menystenir els debats masculins!

Tot això ve a tomb pel record d'un fragment de somni que vèrem tenir fa poques setmanes, on dues senyores tenien un debat d'aquests sobre temes, diriem, teològics. Les senyores; una Teresa Forcades vestida de capellana o bisba, en interpretació nostre, que no en tenim ni idea, i una rabina, també en interpretació nostre - o hauriem de dir del subconscient?-; la rabina Miraculosa!! Quin nivell!! La primera rabina nostrada!!

   

:-)))

(I ara diu que està espiritualment enfeinada... A veure si tenim somnis telepàtics o  premonitoris...)

Us deixem en bona companyia de senyores.

Flor d’insòlita olor

HAVANERA 

Bonet - Al Tall

       

  L'Ame du Vin

Un soir, l'âme du vin chantait dans les bouteilles:
«Homme, vers toi je pousse, ô cher déshérité,
Sous ma prison de verre et mes cires vermeilles,
Un chant plein de lumière et de fraternité!

Je sais combien il faut, sur la colline en flamme,
De peine, de sueur et de soleil cuisant
Pour engendrer ma vie et pour me donner l'âme;
Mais je ne serai point ingrat ni malfaisant,

Car j'éprouve une joie immense quand je tombe
Dans le gosier d'un homme usé par ses travaux,
Et sa chaude poitrine est une douce tombe
Où je me plais bien mieux que dans mes froids caveaux.

Entends-tu retentir les refrains des dimanches
Et l'espoir qui gazouille en mon sein palpitant?
Les coudes sur la table et retroussant tes manches,
Tu me glorifieras et tu seras content;

J'allumerai les yeux de ta femme ravie;
À ton fils je rendrai sa force et ses couleurs
Et serai pour ce frêle athlète de la vie
L'huile qui raffermit les muscles des lutteurs.

En toi je tomberai, végétale ambroisie,
Grain précieux jeté par l'éternel Semeur,
Pour que de notre amour naisse la poésie
Qui jaillira vers Dieu comme une rare fleur!»

                                  Charles Baudelaire

 

L’ÀNIMA DEL VI

Un vespre, el cor del vi cantà dins la botella:
“Home, és a tu qui adreço, oh amat desheretat,
dins ma presó de vidre i el meu foc de grosella,
un cant ple de llum viva i de fraternitat!

Sobre el tossal en flama, conec prou bé la mida
de pena, de suor i del sol sufocant
que cal per donar-me ànima, per engendrar ma vida:
però no seré gens deslleial ni bergant,

car una joia immensa de tot jo s’apodera
quan gorja avall d’un home que el treball malmeté,
trobo una dolça tomba en sa tèbia pitrera
on més a pler m’hi estic que en el meu fred celler.

¿No sents ressonar encara dominicals tonades
i al meu pit palpitar-hi l’esperança brogent?
Recolzat a la taula, mànegues retrossades,
cantaràs més lloanaces i et sentiràs content;

il.luminaré els ulls de ta muller entendrida;
al teu fill tornaré la força i els colors
i seré pel tant fràgil atleta de la vida
l’oli que vigoritza el cos dels lluitadors.

En tu davallaré, vegetal ambrosia,
àuria llavor plantada per l’etern Sembrador,
perquè del nostre amor neixi la poesia
que brollarà vers Déu: flor d’insòlita olor!”

                                 (Versió de Xavier Benguerel)

Per l'encenedora 

 

D'argila i de paraules

(Un petit apunt entre lectura)

Edmund de Waal és un ceramista que ha escrit un llibre, un gran llibre, fet, diguem-ho així, de memòria i ceràmica.

A La llebre amb ulls d'ambre Una herència oculta De Waal ens porta, Netsukes en mà, per la seva història i la de la seva familia.

The John Tusa Interviews Edmund De Waal

Edmund de Waal estima l'argila i les paraules.

I ara me'n torno al llibre...

It's delightful, it's delicious, it's de-lovely.

Vi encès (esquitx)

Al vespre, capvespre o poqueta nit i nit d'en Vinyoli m'hi falta un cor de grills i un mussol; una mica de vida nocturna més enllà de la vida de la bona companyia. I si refresca massa i hem d'entrar, en Kurt Elling mantindrà el caliu de la bona companyia...

 

L'ànima viva

William Stoner viu amb els seus pares a la granja familiar fins que l’envien a la universitat a estudiar agricultura. Allà, però, un sonet el desvetllarà i capgirarà la seva vida:

       En mi pots contemplar l’estació de l’any
       quan ja ben poques fulles (o cap) pengen encara,
       tremoloses pel fred, de branques sense tany,
       cors on fa poc cantaven ocells amb la veu clara.

       En mi veus el crepuscle d’un dia en què a ponent
       la posta ja s’ha fos i a poc a poc la nit
       (l’altre jo de la mort) arriba lentament
       i, negra, se l’endú la tanca de l’oblit.

       En mi veus el fulgor del foc que es calmarà
       sobre les cendres de la seva galania,
       com un llit d’agonia on haurà d’expiar

       consumit per la flama què abans es nodria.
       Perceps això, que et fa l’amor il·limitat,
       perquè estimes qui hauràs d’abandonar aviat.

Traducció de Salvador Oliva

Els sonets de William Shakespeare

A l’altre banda de l’oceà, l'ànima morta de Meursault, l’ha portat fins al caire de l’abisme per on es deixarà caure. Podria una xarxa de versos evitar la necrosi de l’ànima?

Mentrestant, 
fem un bon glop de vi...

O de vida!

O deixem-nos caure, 

però en bona companyia.

Ser poesia

CAP A LA POESIA

No saps d’on ve aquest camí

que enlloc no et mena.

Però t’importa poc, ja que ha estat ple d’encisos,

de dones, de mirades, d’afanys de llibertat,

vas veure com si haguessin mort un cavall sota un àngel

i l’àngel continués a peu, aquest és el camí de l’oblit d’un/

 mateix:

va ser després que vas conèixer el sofriment humà

i el de Déu, sí, que també busca la felicitat,

ah, Déu, aquest amant no correspost... 

                                                             
                                         
                                                                        Vladimír Holan

                                                    versió de Jaume Creus

                                

            

SER POETA

          La vida m’ensenyà fa temps

que música i poesia

són les més belles coses al món

que ella ens pot donar.

Tret de l’amor, és clar.

En una vella crestomatia,

publicada encara per la impremta imperial i reial

l’any que morí Vrchlický

vaig trobar un tractat sobre poètica

i preceptiva literària.

Llavors vaig posar una rosa en un vas,

vaig encendre una espelma

i em vaig posar a escriure els primers versos.

Sorgeix, flama de les paraules,

I crema,

ni que en surti amb els dits abrusats!

Una metáfora sorprenent val més

que un anell d’or a la mà.

Però ni el diccionari de la Rima de Puchmajer

em  va servir de cap ajuda.

En va aplegava idees jo

i m’entestava a cloure els ulls amb força

per sentir el primer vers miraculós.

En la fosca, però, em comptes de paraules

m’arribà um somriure femení i cabells ondulants

desplegats al vent.

                            Era el meu propi destí.

Tentinejant he anat darrere seu, sense alè,

tota la vida.

                                           Jaroslav Seifert 
              
                              versió de Jaume Creus 

EL POETA / DER DICHTER

De mi t’allunyes, hora. El batec

que fan les teves ales em fereix.

Jo tot sol ¿què puc fer amb la meva boca?

¿Amb el meu dia?¿Amb la meva nit?

No tinc cap estimada ni cap casa,

ni cap indret on viure.

Totes les coses a les quals em lliuro

es tornen riques mentre em consumeixen.

           ________________

Du entfernst dich von mir, du Stunde.

Wunden schlägt mir dein Flügelschlag.

Allein: was soll ich mit meinem Munde?

mit meiner Nacht? mit meinem Tag?

Ich habe keine Geliebte, kein Haus,
keine Stelle auf de rich lebe.

Alle Dinge, an die ich mich gebe,

werden reich und geben mich aus.

                    

                                     Rainer Maria Rilke

 


        versió de Feliu Formosa 
             i Joan Margarit 


 

L'alè de cada nit. Antologia poètica

Vladimír  Holan

La Guineu Edicions

Ser poeta

Jaroslav Seifert

La Guineu Edicions

Cinquanta poemes de "Neue Gedichte"

R.M.Rilke

Quaderns Crema

Associacions atzaroses

Desconeixem els mecanismes mentals que porten a fer certes associacions sense, almenys aparentment, cap sentit. Un dia podem fer una associació simplement per una coincidència temporal, però d’altres semblen fer-se d’una manera aleatòria, com si busquessin simplement un lloc on mantenir-se en la memòria.

Vegem-ne algunes:

 Els interiors de l'eixample (ens) sonen així:

Una certa plenitud,  

quan torno, d'horabaixa,

 girant-me adesiara.

assegut al cap del carrer, 

mirant al sud, les valls i Montserrat al fons,  

Un...

DOMINI MÀGIC

                     

                     Despunten crits de fulles en els arbres,
                     esquinça un vol de grius el capaltard
                     i la muntanya, amb blau recolliment
                     crepuscular, porta a la falda humil
                     un davantal de blats encara tendres.
                     M'allunyo dels embruixos del ponent,
                     esvento les recances i les cendres
                     i de l'antiga troca tallo el fil.
                     Pasturen per la nit roques i cabres,
                     el riu encès es precipita al mar,
                     l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
                     domini màgic, regne sublunar. 

I els cels encapotats i plujosos, aneu a saber per què, ens són com un mantell protector de D"u i un estat habitual de l'ànima.

 Una nova associació:

CONCERT DE BACH
 

                    
                     Mai no he dormit fins molt tard al matí,

                     em despertaven els primers tramvies

                     i sovint els propis versos i tot.

                     Em treien del llit pels cabells,

                     m'arrossegaven fins a la cadira

                     i a penes m'havia refregat els ulls

                     ja m'obligaven a escriure.

                     
                     Unit amb dolça saliva

                     als llavis del moment singular,

                     no pensava

                     en la salvació de la meva ànima

                     i, en comptes de l'eterna felicitat,

                     desitjava l'instant fulgurant

                     del plaer efímer.

                     
                     En va les campanes m'alçaven de la terra,

                     hi estava aferrat amb ungles i dents.

                     Era plena d'olors

                     i de secrets excitants.

                     Quan a la nit aixecava els ulls al cel

                     no era el cel el que buscava.

                     
                     Més aviat m'espantaven els forats negres,

                     en algun lloc a l'extrem de l'univers,

                     que són encara més espantosos

                     que el mateix infern.

                     
                     Vaig sentir, però, els sons d'un clavecí.

                     Era un concert

                     de Johann Sebastian Bach

                     per a oboè, clavecí i cordes.

                     D'on venia la música?... No ho sé.

                     Però no pas de la terra.

                     
                     Malgrat no haver tastat vi,

                     vaig trontollar una mica

                     i em vaig haver d'agafar

                     a la meva pròpia ombra.

                                                       
                                               Jaroslav Seifert

                                           
                                          traducció de Jaume Creus 

 I una altre, Vinyoli estant, amb l'entrada

 Dir o no dir; aquesta és la qüestió 

de cal Xamfrà i el comentari, que compartim, de la Glòria.

CANÇÓ D'AMOR

                              
                              No diré mai, no diré mai l’amor,
                              perquè l’amor no pot ser dit.
                              No intentaré - no gosaré – l’amor,
                              perquè del tot no pot ser assumit.
                              Potser, qui sap si per l’areny dels anys
                              m’acostaré silenciós al riu
                              on pesca absort l’home que no somriu,
                              capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
                              la vida i sent el cant d’un negre ocell.
                              Potser d’amor li parlaré a ell.

      

Vinga tietes!

La Forcades a ca la tieta Barberà.

Hem llegit algun dels llibres de la Teresa Forcades, persona il·lustrada, certament, i de gran cor, sens dubte.

Últimament, però, ens està perdent crèdit. Ara toca criticar el capitalisme. Molt bé, però des d'aquí ens preguntem; Quanta gent sap què és? A on comença i a on acaba? Hem arribat on hem arribat, més bé o més malament,  gràcies al capitalisme o per culpa seva? Més que res per començar a  repartir les culpes i les responsabilitats de debò, amb una mica de criteri.

I també toca, entre altres coses segons ella, una vaga general indefinida! N'acabem de patir una, de fracassada, almenys moralment i no n'ha tingut prou. Ho diu a ca la tieta Barberà, L'esparverada, que li dic jo, que te alguns convidats de toca mar i fuig.

Tinc una proposta pel senyor Barberà; canviar el nom  Singulars per Plurals, que sona molt progre, però la intenció és que en el seu programa hi hagi contrast d'opinions. Sempre!

Anem tan perduts que no parem de buscar gurús amb respostes per tot. I, és clar, els trobem...

.

 Quan les persones deixen de creure en la veritat, no és que no  creguin en res, sinó que s'ho creuen tot. (traducció lliure nostre)

Gilbert K. Chesterton.

Paraules planyívoles