Estem vivint aquests dies, en la nostra pell i la del país, una altra onada de banalització; del mal, de la paraula; de la democràcia. Un apunt-recordatori, doncs, per una d'aquestes banalitzacions que, de fet, les implica totes.
Dos poemes de Paul Celan, del llibre De llindar en llindar, i un de Narcís Comadira del seu poemari Lent. I una tannka de Carles Riba.
ELS VEREMADORS
A Nani Klaus Demus
Veremen el vi dels seus ulls,
trepitgen tot el que han plorat, també això:
així ho vol la nit,
la nit contra la qual es recolzen, el mur,
així ho exigeix la pedra,
la pedra per damunt de la qual la seva crossa va
parlant
cap al silenci de la resposta—
la seva crossa que, un cop,
un cop a la tardor,
quan s’infla l’any cap a la mort, com a raïm,
un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,
pel pou de l’imaginat.
Veremen, trepitgen el vi,
premsen el temps com el seu ull,
estotgen tot el que han traspuat i plorat
dins la tomba solar que preparen
amb mà forta com la nit:
perquè una boca n’estigui assedegada, més tard—
una boca tardana, semblant a la seva:
corbada cap al que és cec, i tolida—
una boca cap a la qual pugi escumant, de les
profunditats, el glop
de vi.
mentre el cel davalla cap a un mar de cera
per fer llum, des de més lluny, com resta d’espelma,
en el moment en què el llavi es mulla.
P.C.
ET VEIEM
Et veiem, cel, et veiem.
Bòfega rere bòfega,
tu les vas fent brotar,
pústula rere pústula.
Així fas créixer l’eternitat.
Et veiem, terra, et veiem.
Ànima rere ànima,
tu les vas abandonant,
ombra rere ombra.
Així respiren els incendis dels temps.
P.C.
ALLEMANDE
Plou sobre Mauthausen, la terra
s’amara tendrament, grogueja
l’herba molla, molls
els bedolls ja tots d’or, molls
els avets espessos, els roures
corpulents.
Aquest turó tan plàcid
té entranyes de granit, granit
gris, de granit
són els murs dalt del turó, de
granit
les torres que vigilen, de granit
els camins,
l’escala, de granit, l’escala de la Mort.
Plou sobre Mauthausen, plou
dins les muralles, dins els
barracots
de fusta on es maldorm,
malmenja, malviu, malmor.
Plou sobre Mauthausen i encara,
espectrals,
baixen per l’escala cadàvers,
arranquen
blocs de granit, escairen,
esmicolen,
i ells avall amb els blocs, ells
amunt
amb els blocs, ells, granit
esmicolat,
ossos esmicolats.
Al poble encantador,
segur que noies rosses canten
dolces
cançons de prínceps i princeses
–primaveres
llargues, corones de flors
boscanes,
estius d’olor de blat-, riuen,
no en saben res, diuen, no en saben
res
d’aquella olor que el vent
els porta de vegades, olor
de carn cremada –primaveres
llargues,
estius d’olor de blat-, mai olor de
sospita.
Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per
als homes,
homes senzillament. Encara
Da Capo
N. C.
A la memòria
t'acostes com la lluna.
¿Ets viva? Ets morta?
mai no podré saber-ho:
tu ja no véns amb l'alba.
C.R.