( I )
 | |
| Ima Pérez-Albert |
Si censuràvem fa uns dies l’actitud racista d'Andreu Barnils, avui hem de dir que globalment estem (glubs...) d’acord amb la seva tesi: Quan siguem un país normalitzat, això és amb estat, ens podrem barallar els uns amb els altres sense tants miraments.
Efectivament, ara toca unitat i per tant toca callar, per exemple, davant del desmanegament d’algun dels artistes del Concert per la Llibertat –concert que s’hauria d’haver dit Marató per la Independència atesa la durada i el clamor general-. Toca callar davant d'un Titot que abans de sortir a l'escenari a deixar anar una de les seves perorates CUPaires, corria pel darrere amb una samarreta de la DDR (Deutsche Demokratische Republik) !! Sí, una república dominada pel terror totalitari com aquella es podia dir democràtica... Algú es va passejar amb tramvia pel Berlin est abans de la caiguda del mur? N'hi ha que poden correr pel món amb samarretes d'estats totalitaris i cares dels seus dictadors sense que se'ls mogui una cella ni se'ns pugui moure als altres, però ai d'aquells que portin la bandera d'una democràcia a la samarreta, posem pel cas aquesta:
I toca batallar colze amb colze amb aquesta gent. En fi, de Joans Joseps Mohameds i ases n'hi ha a totes les cases. I a tots els concerts. Podem dir que som com són tots els països, no ens falta res. Tret de l'estat propi, és a dir el veritable pal de paller. Haurem d'aguantar les esCUPinades sense fer gaires escarafalls una estona més.
I toca batallar colze amb colze amb aquesta gent. En fi, de Joans Joseps Mohameds i ases n'hi ha a totes les cases. I a tots els concerts. Podem dir que som com són tots els països, no ens falta res. Tret de l'estat propi, és a dir el veritable pal de paller. Haurem d'aguantar les esCUPinades sense fer gaires escarafalls una estona més.
( II )
Té raó la Marta Rojals. No era el tema d'aquest apunt el concert, però com que hi ha caigut i no voldriem semblar desagraïts, des d'aquest raconet felicitem fervorosament i sincera l'organització del concert: Un èxit esclatant. Això no en treu els peròs (també té raó la Bel Zaballa ). Peròs dirigits a les actituds d'alguns sectors tan del públic com dels "artistes". Si juguem junts, com toca, en aquest camp, bé hem de tenir un mínim reglament -es pot tocar la pilota amb les mans o no, què és penalti i què no, per entendre'ns-, i aquest és primer respectar l'objectiu comú: La independència. Els colors i les tonalitats del procés i del final els podem debatre en els àmbits que pertoquin, no en un concert unitari. Que en aquest concert s'hi vegin tots aquests colors està bé... a les grades i amb una certa urbanitat: no es xiulen els convidats, per exemple. Que des de l'escenari et clavin sermons no ho està. Proveu a fer un sermó sionista al mateix lloc i veureu els sectors batasunos treient foc pels queixals. Doncs cap discurs tret de l'unitari. El de la Casals i l'organització. No deu ser una demanda tan retrògrada ni tan posh, ens sembla.
(Ja hem proposat en un comentari d'aquí a sota el tipus de concert-marató que fariem; ho hem dit mig de broma, però mig de debò també.)
Si es feia una arrossada, una castanyada, una cursa o un concert, l'objectiu, el que comptava al capdavall, era fer acte de presència, de suport a una causa.
Article Catalunya Oberta
Si es feia una arrossada, una castanyada, una cursa o un concert, l'objectiu, el que comptava al capdavall, era fer acte de presència, de suport a una causa.
Article Catalunya Oberta
