ALBA DEL VESPRE
Carles Duarte i Montserrat
Alba del Vespre
Poesia 3i4
Cada dia, arribada una edat, una era gosaria dir, la mort es fa present amb recordatoris al llarg de la jornada. De la nostra, quan toqui, o de la dels que ja els ha tocat. D'aquesta presència, d'aquests recordatoris, Carles Duarte en fa poesia a Alba al vespre. I comença per la mort de la mare.
LA TEVA MORT, LA MEVA
La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant l’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.
La teva mort es va eixamplant dins nostre,
Com un hivern.
Escric un nom a les parets de l’aire.
La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.
L’alba del vespre alena solitud.
TENSHO
I
Respirar el món,
sentir que els dies lentament ens travessen,
intuir la fatiga dels astres,
saber que el temps que hem conegut s’adorm.
VII
La sang de l’aire, la pluja de llum d’aquest crepuscle,
la rosa, el roig tenyint-nos la mirada de passat,
la solitud llunyana dels camps encesos de tardor;
des de les ombres veus el futur que s’esdevé.
XIV
El cel, l’espiral incansable dels blaus,
els ulls badats a l’infinit,
el rostre que somriu i el seu misteri.
Respirar el món, renéixer.
TEMPLES
Hem anat a veure els déus
als antics temples,
però no hi eren.
Cansats de la infidelitat dels homes,
se n’han anat a viure als cims,
enmig dels oceans d’estrelles.
Amb els seus murs esfondrats,
els temples ja no acullen els déus,
parlen dels nostres somnis,
diuen els nostres límits.
ALBA AL VESPRE III
Aquesta alba del vespre
és una galeria de retrats d’absents,
una capsa pintada
d’on vas traient fotografies
de tots els qui vas ser.
Quin d’aquests tu que eres
és més a prop dels pètals?,
quin del mar?
En quin dels teus records vas ser més tu?
Sovint un lloc, un nom desvetlla una ombra
on persisties,
però l’onada de la llum s’allunya
i els ulls pressenten l’exhausta plenitud
on el silenci esquinça els límits
entre aquest jo menor tan esquifit
que ja és refugi
i el jo major, immens,
cap a on la vida
incessantment retorna.
El títol de l'apunt són els dos últims versos del poema DE NOU EL MAR
Carles Duarte té seguisors al facebook, pels que en tinguin:
El títol de l'apunt són els dos últims versos del poema DE NOU EL MAR
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada