Després de cada manifestació catalanista, de veure tot el ventall humà que el comforma, la primera feina és assumir-ne la diversitat. Dificil, perquè hi corre de tot i més, i alguns elements són clarament inassumibles; per exemple els doctrinaris de l'independentisme "revolucionari" ja, malauradament, clàssics (l'onze vaig passar, ràpidament, pel costat de set -els vaig comptar i fugir- que encara criden "visca terra lliure"). Però hem d'assumir la feina de superar el prejudicis, ni que sigui per seguir la festa i la feina en pau. Som diversos com qualsevol col·lectiu, nacional o d'altra mena. A poca gent li suposa un problema la diversitat de tarannàs dintre d'uns marges sensats. Però Catalunya no és un país del tot normal, i assumir, sobretot en les cares més visibles, subjectes com en Joan Tardà d'ERC, per posar un exemple - a servidor, aquests que de seguida se'ls aixeca el puny, el posen molt nerviós-es fa costa amunt.
Aquests liders no ens portaran enlloc, no són els que ens haurien de portar enlloc: O Déu ens en guardi!
Així, per començar per algun lloc.