Associacions atzaroses

Desconeixem els mecanismes mentals que porten a fer certes associacions sense, almenys aparentment, cap sentit. Un dia podem fer una associació simplement per una coincidència temporal, però d’altres semblen fer-se d’una manera aleatòria, com si busquessin simplement un lloc on mantenir-se en la memòria.

Vegem-ne algunes:

 Els interiors de l'eixample (ens) sonen així:

Una certa plenitud,  

quan torno, d'horabaixa,

 girant-me adesiara.

assegut al cap del carrer, 

mirant al sud, les valls i Montserrat al fons,  

Un...

DOMINI MÀGIC

                     

                     Despunten crits de fulles en els arbres,
                     esquinça un vol de grius el capaltard
                     i la muntanya, amb blau recolliment
                     crepuscular, porta a la falda humil
                     un davantal de blats encara tendres.
                     M'allunyo dels embruixos del ponent,
                     esvento les recances i les cendres
                     i de l'antiga troca tallo el fil.
                     Pasturen per la nit roques i cabres,
                     el riu encès es precipita al mar,
                     l'espai vermell s'omple de llamps com sabres;
                     domini màgic, regne sublunar. 

I els cels encapotats i plujosos, aneu a saber per què, ens són com un mantell protector de D"u i un estat habitual de l'ànima.

 Una nova associació:

CONCERT DE BACH
 

                    
                     Mai no he dormit fins molt tard al matí,

                     em despertaven els primers tramvies

                     i sovint els propis versos i tot.

                     Em treien del llit pels cabells,

                     m'arrossegaven fins a la cadira

                     i a penes m'havia refregat els ulls

                     ja m'obligaven a escriure.

                     
                     Unit amb dolça saliva

                     als llavis del moment singular,

                     no pensava

                     en la salvació de la meva ànima

                     i, en comptes de l'eterna felicitat,

                     desitjava l'instant fulgurant

                     del plaer efímer.

                     
                     En va les campanes m'alçaven de la terra,

                     hi estava aferrat amb ungles i dents.

                     Era plena d'olors

                     i de secrets excitants.

                     Quan a la nit aixecava els ulls al cel

                     no era el cel el que buscava.

                     
                     Més aviat m'espantaven els forats negres,

                     en algun lloc a l'extrem de l'univers,

                     que són encara més espantosos

                     que el mateix infern.

                     
                     Vaig sentir, però, els sons d'un clavecí.

                     Era un concert

                     de Johann Sebastian Bach

                     per a oboè, clavecí i cordes.

                     D'on venia la música?... No ho sé.

                     Però no pas de la terra.

                     
                     Malgrat no haver tastat vi,

                     vaig trontollar una mica

                     i em vaig haver d'agafar

                     a la meva pròpia ombra.

                                                       
                                               Jaroslav Seifert

                                           
                                          traducció de Jaume Creus 

 I una altre, Vinyoli estant, amb l'entrada

 Dir o no dir; aquesta és la qüestió 

de cal Xamfrà i el comentari, que compartim, de la Glòria.

CANÇÓ D'AMOR

                              
                              No diré mai, no diré mai l’amor,
                              perquè l’amor no pot ser dit.
                              No intentaré - no gosaré – l’amor,
                              perquè del tot no pot ser assumit.
                              Potser, qui sap si per l’areny dels anys
                              m’acostaré silenciós al riu
                              on pesca absort l’home que no somriu,
                              capblanc, mirant com llisca, sense afanys,
                              la vida i sent el cant d’un negre ocell.
                              Potser d’amor li parlaré a ell.

      

Vinga tietes!

La Forcades a ca la tieta Barberà.

Hem llegit algun dels llibres de la Teresa Forcades, persona il·lustrada, certament, i de gran cor, sens dubte.

Últimament, però, ens està perdent crèdit. Ara toca criticar el capitalisme. Molt bé, però des d'aquí ens preguntem; Quanta gent sap què és? A on comença i a on acaba? Hem arribat on hem arribat, més bé o més malament,  gràcies al capitalisme o per culpa seva? Més que res per començar a  repartir les culpes i les responsabilitats de debò, amb una mica de criteri.

I també toca, entre altres coses segons ella, una vaga general indefinida! N'acabem de patir una, de fracassada, almenys moralment i no n'ha tingut prou. Ho diu a ca la tieta Barberà, L'esparverada, que li dic jo, que te alguns convidats de toca mar i fuig.

Tinc una proposta pel senyor Barberà; canviar el nom  Singulars per Plurals, que sona molt progre, però la intenció és que en el seu programa hi hagi contrast d'opinions. Sempre!

Anem tan perduts que no parem de buscar gurús amb respostes per tot. I, és clar, els trobem...

.

 Quan les persones deixen de creure en la veritat, no és que no  creguin en res, sinó que s'ho creuen tot. (traducció lliure nostre)

Gilbert K. Chesterton.

Paraules planyívoles

Montserrat Roig (perdó pel retard)

Recordo el dia que va morir la Montserrat Roig, ho vaig llegir al diari un matí de sol de tardor a Barcelona. Visc a quatre carrers del seu i em vaig girar cap a Bailen, del kiosk estant, desconcertat. I vaig tenir aquella sensació d'orfandat que sentim quan perdem un referent. Un referent molt proper i elemental. La Simó te raó; estem oblidant la Roig. 

Però jo no; tinc un matí de sol de tardor que va de casa fins a Bailen.

Bé, tot i que jo el que volia era recoradar el seu naixement, el 13 de juny...

Montserrat Roig

 Enric Vila

La meva bibliografia fonamental:

 L'agulla daurada

 Diari d'uns anys (1975-1980)

Un pensament de sal, un pessic de pebre.

Dietari obert 1990-1991 

Els catalans als camps nazis.

La seva veu i la d'un altre referent:

L'amor a ciutat gran

No, no tinc res amb la Nacha. Però va fer seves cançons que jo vaig fer meves; poemes que em van fer, com aquest de José Martí amb música de Pablo Milanés.

Llegiu-la i escolteu-la amb deteniment.

I aquesta és per la Irmixka

 Baci

Amor de ciudad grande

De gorja son y rapidez los tiempos. Corre cual luz la voz; en alta aguja, Cual nave despeñada en sirte horrenda, Húndese el rayo, y en ligera barca El hombre, como alado, el aire hiende. ¡Así el amor, sin pompa ni misterio Muere, apenas nacido, de saciado! ¡Jaula es la villa de palomas muertas Y ávidos cazadores! Si los pechos Se rompen de los hombres, y las carnes Rotas por tierra ruedan, ¡no han de verse Dentro más que frutillas estrujadas! (De borja son y rapidez los tiempos.) Se ama de pie, en las calles, entre el polvo De los salones y las plazas; muere La flor el día en que nace. Aquella virgen Trémula que antes a la muerte daba La mano pura que a ignorado mozo; El goce de temer; aquel salirse Del pecho el corazón; el inefable Placer de merecer; el grato susto De caminar de prisa en derechura Del hogar de la amada, y a sus puertas Como un niño feliz romper en llanto; Y aquel mirar, de nuestro amor al fuego, Irse tiñendo de color las rosas, ¡Ea, que son patrañas! Pues ¿quién tiene Tiempo de ser hidalgo? ¡Bien que se sienta, Cual áureo vaso o lienzo suntuoso, Dama gentil en casa de magnate! O si se tiene sed, se alarga el brazo ¡Y a la copa que pasa se la apura! Luego, la copa turbia al polvo rueda, Y el hábil catador -manchado el pecho De una sangre invisible- sigue alegre Coronado de mirtos, su camino! ¡No son los cuerpos ya sino desechos, Y fosas, y jirones! Y las almas No son como en el árbol fruta rica En cuya blanda piel la almíbar dulce En su sazón de madurez rebosa, ¡Sino fruta de plaza que a brutales Golpes el rudo labrador madura! ¡La edad es ésta de los labios secos! ¡De las noches sin sueño! ¡De la vida Estrujada en agraz! ¿Qué es lo que falta Que la ventura falta? Como liebre Azorada, el espíritu se esconde, Trémulo huyendo al cazador que ríe, Cual en soto selvoso, en nuestro pecho; Y el deseo, de brazo de la fiebre, Cual rico cazador recorre el soto. ¡Me espanta la ciudad! ¡Toda está llena De copas por vaciar, o huecas copas! ¡Tengo miedo ¡ay de mi! de que este vino Tósigo sea, y en mis venas luego Cual duende vengador los dientes clave! ¡Tengo sed; mas de un vino que en la tierra No se sabe beber! ¡No he padecido Bastante aún, para romper el muro Que me aparta ¡oh dolor! de mi viñedo! ¡Tomad vosotros, catadores ruines De vinillos humanos, esos vasos Donde el jugo de lirio a grandes sorbos Sin compasión y sin temor se bebe! ¡Tomad! ¡Yo soy honrado, y tengo miedo! (En cursiva els versos que la Guevara es salta)