No sé mai què s'ha de fer el vuit de març. Sé, això sí, què no s'ha de fer: anar a la mani feminista, si n'hi ha, si sou de gènere masculí.
Perquè consti que me’n
recordo -del 8 de març, no del perquè no s'ha d'anar a la mani feminista, que també me'n recordo...-, aquí us deixo una de les veus de referència del feminisme nostrat, que tant me fa de què parli mentre parli, perquè sempre m'agrada sentir-la:
Na Marta Pessarrodona.
Ah! I bon vuit! O el que s’hagi
de dir…
Amb la prèvia que, en literatura, no és el què sinó el com, com diu la mateixa Pessarrodona, i posats a fer prèvies, aquí una altre, un llibre, el d'aquí sota:
Gracias. Al menos a mi ya me vale.
ResponElimina
ResponEliminaDoncs... Jo faig com si no.
Un retalla i enganxa de la Gencat pel blog de l'escola i llestos.
Enguany vaig anar al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Un ambient diferent. D'aquell de feministes mal vestides i mal pentinades. Pocs homens. El meu home, un amic i jo desfregàvem.
Bé per la Pessarrodona!
A mi em sap greu, perquè queda tanta feina per fer i, en el fons, ens venç la forma, les formes.
EliminaHauriem de muntar alguna organització feminista "chic", sofisticada, per no desfregar més; que desfreguin els altres que ens els mirarem per sobre l'espatlla amb desdeny :-)))
I, en aquest ambient despentinat i malvestit del premi Maria Aurèlia Campmany (La Campmany, "chic" pròpiament, tampoc no ho era...), van donar el premi al Weizmann Institute of Science!! No devien saber que era, glubs, israelià!!