dissabte, 20 d’octubre del 2012

Guarda-me'n, Senyor!

Estem vivint aquests dies, en la nostra pell i la del país, una altra onada de banalització; del mal, de la paraula; de la democràcia. Un apunt-recordatori, doncs, per una d'aquestes banalitzacions que, de fet, les implica totes.
Dos poemes de Paul Celan, del llibre De llindar en llindar, i un de Narcís Comadira del seu poemari Lent. I una tannka de Carles Riba.




ELS VEREMADORS

                                                    A Nani Klaus Demus


Veremen el vi dels seus ulls,
trepitgen tot el que han plorat, també això:
així ho vol la nit,
la nit contra la qual es recolzen, el mur,
així ho exigeix la pedra,
la pedra per damunt de la qual la seva crossa va parlant
cap al silenci de la resposta—
la seva crossa que, un cop,
un cop a la tardor,
quan s’infla l’any cap a la mort, com a raïm,
un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,
pel pou de l’imaginat.


Veremen, trepitgen el vi,
premsen el temps com el seu ull,
estotgen tot el que han traspuat i plorat
dins la tomba solar que preparen
amb mà forta com la nit:
perquè una boca n’estigui assedegada, més tard—
una boca tardana, semblant a la seva:
corbada cap al que és cec, i tolida—
una boca cap a la qual pugi escumant, de les profunditats, el glop
            de vi.
mentre el cel davalla cap a un mar de cera
per fer llum, des de més lluny, com resta d’espelma,
en el moment en què el llavi es mulla.


                                                   P.C.

ET VEIEM


Et veiem, cel, et veiem.
Bòfega rere bòfega,
tu les vas fent brotar,
pústula rere pústula.
Així fas créixer l’eternitat.

Et veiem, terra, et veiem.
Ànima rere ànima,
tu les vas abandonant,
ombra rere ombra.
Així respiren els incendis dels temps. 


                                                  P.C.




ALLEMANDE


Plou sobre Mauthausen, la terra
s’amara tendrament, grogueja
l’herba molla, molls
els bedolls ja tots d’or, molls
els avets espessos, els roures corpulents.
Aquest turó tan plàcid
té entranyes de granit, granit gris, de granit
són els murs dalt del turó, de granit
les torres que vigilen, de granit els camins,
l’escala, de granit, l’escala de la Mort.

Plou sobre Mauthausen, plou
dins les muralles, dins els barracots
de fusta on es maldorm,
malmenja, malviu, malmor.
Plou sobre Mauthausen i encara, espectrals,
baixen per l’escala cadàvers, arranquen
blocs de granit, escairen, esmicolen,
i ells avall amb els blocs, ells amunt
amb els blocs, ells, granit esmicolat,
ossos esmicolats.


Al poble encantador,
segur que noies rosses canten dolces
cançons de prínceps i princeses –primaveres
llargues, corones de flors boscanes,
estius d’olor de blat-, riuen,
no en saben res, diuen, no en saben res
d’aquella olor que el vent
els porta de vegades, olor
de carn cremada –primaveres llargues,
estius d’olor de blat-, mai olor de sospita.

Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes senzillament. Encara

Da Capo


                                                    N. C.




A la memòria
t'acostes com la lluna.
¿Ets viva? Ets morta?
mai no podré saber-ho:
tu ja no véns amb l'alba.



                                                    C.R.


 



2 comentaris:

  1. I per l'esperit i pels altres sentits!
    Sembla un contrasentit; un lloc de culte ha de portar a l'introspecció, al recolliment; hi han espais, com aquest, que semblen portar, ben al revés, a l'extroversió -i de fet ho fan-, però alhora també a aquesta introspecció; no et venen ganes de, d'una manera o una altra, posar-te a pregar?
    És com un cel estrellat; tanta immensitat t'acaba menant cap endins.
    Gràcies!!

    ResponElimina