Guarda-me'n, Senyor!

Estem vivint aquests dies, en la nostra pell i la del país, una altra onada de banalització; del mal, de la paraula; de la democràcia. Un apunt-recordatori, doncs, per una d'aquestes banalitzacions que, de fet, les implica totes.

Dos poemes de Paul Celan, del llibre De llindar en llindar, i un de Narcís Comadira del seu poemari Lent. I una tannka de Carles Riba.

ELS VEREMADORS

                                                    A Nani Klaus Demus

Veremen el vi dels seus ulls,

trepitgen tot el que han plorat, també això:

així ho vol la nit,

la nit contra la qual es recolzen, el mur,

així ho exigeix la pedra,

la pedra per damunt de la qual la seva crossa va parlant

cap al silenci de la resposta—

la seva crossa que, un cop,

un cop a la tardor,

quan s’infla l’any cap a la mort, com a raïm,

un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,

pel pou de l’imaginat.

Veremen, trepitgen el vi,

premsen el temps com el seu ull,

estotgen tot el que han traspuat i plorat

dins la tomba solar que preparen

amb mà forta com la nit:

perquè una boca n’estigui assedegada, més tard—

una boca tardana, semblant a la seva:

corbada cap al que és cec, i tolida—

una boca cap a la qual pugi escumant, de les profunditats, el glop

            de vi.

mentre el cel davalla cap a un mar de cera

per fer llum, des de més lluny, com resta d’espelma,

en el moment en què el llavi es mulla.

                                                   P.C.

ET VEIEM

Et veiem, cel, et veiem.

Bòfega rere bòfega,

tu les vas fent brotar,

pústula rere pústula.

Així fas créixer l’eternitat.

Et veiem, terra, et veiem.

Ànima rere ànima,

tu les vas abandonant,

ombra rere ombra.

Així respiren els incendis dels temps. 


                                                  P.C.

ALLEMANDE

Plou sobre Mauthausen, la terra

s’amara tendrament, grogueja

l’herba molla, molls

els bedolls ja tots d’or, molls

els avets espessos, els roures corpulents.

Aquest turó tan plàcid

té entranyes de granit, granit gris, de granit

són els murs dalt del turó, de granit

les torres que vigilen, de granit els camins,

l’escala, de granit, l’escala de la Mort.

Plou sobre Mauthausen, plou

dins les muralles, dins els barracots

de fusta on es maldorm,

malmenja, malviu, malmor.

Plou sobre Mauthausen i encara, espectrals,

baixen per l’escala cadàvers, arranquen

blocs de granit, escairen, esmicolen,

i ells avall amb els blocs, ells amunt

amb els blocs, ells, granit esmicolat,

ossos esmicolats.

Al poble encantador,

segur que noies rosses canten dolces

cançons de prínceps i princeses –primaveres

llargues, corones de flors boscanes,

estius d’olor de blat-, riuen,

no en saben res, diuen, no en saben res

d’aquella olor que el vent

els porta de vegades, olor

de carn cremada –primaveres llargues,

estius d’olor de blat-, mai olor de sospita.

Homo homini lupus? No,

pobres llops. Els homes som, per als homes,

homes senzillament. Encara

Da Capo

                                                    N. C.




A la memòria
t'acostes com la lluna.
¿Ets viva? Ets morta?
mai no podré saber-ho:
tu ja no véns amb l'alba.


                                                    C.R.