Caldrà parlar de la mort

Quan, de petit, va arribar la descoberta de la mort, la mare que, ai!  no en quedava pas exempta per més desesperació meva, s'atançà al llit per consolar-me i, d’entre tot el que em va poder dir, només recordo una frase:  

Però, per això, encara falta molt de temps.

De temps n'ha passat un munt, però no n'he tingut prou, i de por n'he tingut de sobres.
Ho explico per vèncer aquesta por, només una mica. No vull que parlar-ne sigui una mena de mal averany.
I no vull no parlar-ne perquè no venci (sempre) la por.

Ma; ja ho veus... O sigui que fes bondat i dona'ns més temps, molt més temps encara.

I Vós, ja sabeu qui, ja sabeu què...

Tot plegat ve a tomb perquè l'Anna Montero te raó:
 

                                Caldrà parlar de la mort.
                                de la meua petita mort,
                                que a poc a poc s'atansa
                                dins les teues pupil·les
                                com pedres d'un riu que s'asseca.
                                caldrà parlar de la meua mort
                                que et creix als ulls com un camí
                                que l'hivern esborra.
                                caldrà dir abans que el silenci
                                em foragite de les teues pupil·les.
                                caldrà dir com si les paraules
                                pogueren res contra la fosca.