Pasolini i Llorente

Pier Paolo Pasolini i la  defensa de la llengua catalana

Aprofitant l'avinentesa, un poeta que, ehem... d'allò... no... 

no corre per la meva biblioteca i potser hauria de fer-ho... 

CANT DARRER
 
                               I
Cau lo sol, ve la fosca, mor lo dia;
vent de neu los meus ossos traspassà.
Fugí el temps del plaer i l’alegria:
          mon arpa, callem ja.
Callem com calla en la joiosa festa,
quan la mort apareix, lo cant festiu;
com calla, quan esclata la tempesta,
          l’aucell dintre el seu niu.
De ciprer funerari coronada,
en l’altar de la pàtria i de la fe,
dels meus amors relíquia consagrada,
          plorant jo et penjaré.
Tal lo noble cabdill l’espasa penja,
lo timó el mariner, lliure d’esculls,
i la verge que fuig del món, la clenxa
          dels cabells fins i rulls.
Callada i muda, baix los arcs del temple,
rendida al peu dels Déus que has celebrat,
romandràs tu, com profitós eixemple
          d’amor i llealtat.
No sentiràs ja més mos dits febrosos
en tes cordes, banyades pels meus plors;
no sonaran a ton compàs gojosos
          mos himnes voladors.
Quan l’entusiasme ardent omplí mes venes,
a tots los vents mon ànima llancí:
vui sols tinc penes, i les meues penes
          les guarde per a mi!
 
 
                              II
Senyor! Senyor! En l’ombra i el misteri,
on mos precs i sospirs no oixca ningú,
lo cor nafrat per arpa i per salteri,
          mon cor alçaré a tu.
Mon cant alçaré a tu, com a tothora,
en trista soledat plorant son dol,
te canta igual la tórtora quan plora
          que el triomfant rossinyol.
Com te canten iguals lo núvol negre
i el que el sol d’or i pórpora ha vestit;
com te canten iguals lo jorn alegre
          i la paurosa nit.
Senyor! Senyor! Mon ànima oprimida
de ta mà, que la prova, sentí el pes:
jo beneïxc i bese ma ferida;
          però, ai!, no puc ja més!
Vora el camí, dubtós, alce els meus braços
i veig lo cel tot fosc i anuvolat;
lo bàcul fort que sostingué mos passos,
          canya és que s’ha trencat.
Com al vindre l’hivern les oronetes,
fugen mes esperances a altres mons;
com boires matinals, volen desfetes
          totes mes il·lusions.
Jo sé que esta és ma sort, i l’he acceptada:
has fet lo sol per a brillar i ardir,
per a tronar la tempestat prenyada,
          l’home per a sofrir!
Per a ofegar los mentidors deliris
del seny altiu en llàgrimes de fel;
per a comprar ab terrenals martiris
          felicitats del cel!
Al decret sobirà baixe la testa,
i a on ta destra m’envie submís vaig;
no fuigc, no, ni provoque la tempesta:
          caiga quan vullga el raig.
 
 
                              III
Com sagrat hoste que a ma casa envies,
obrint-li bé les portes del meu cor,
vullc rebre al que ompli ja tots los meus dies
          purificant dolor.
Son càlzer amargant deixa’m que apure;
no el retires del llavi assedegat:
víctima predilecta me figure
          vent-me tan castigat.
Lo patiment mon esperit exalta,
i una gràcia només demane, oh Déu:
dóna’m, dóna’m la  força que ja em falta
          per a portar ma creu!
 
1884