La bellesa és el present etern.
L’amor és un assumpte entre un reflex i el seu
objecte.
El nostre amor és més gran que nosaltres
[...], a una certa edat, i enfocant-ho d’una manera
determinada, ser correspost en l’amor no és del tot indispensable. L’amor és un
sentiment desinteressat, un carrer d’un sol sentit. És per això que podem
estimar ciutats, l’arquitectura per se,
la música, els poetes morts o, en el cas d’un temperament determinat, una deïtat.
La bellesa és consol, atès que la bellesa és
seguretat.
És una virtut no alimentar-se de la pròpia vida
emocional.
Un objecte és, al cap i a la fi, allò que
converteix l’infinit en íntim.
La crucial lliçó de composició, a saber, que allò
que fa bona una narració no és la història en si, sinó què s’encavalca amb què.
[...], l’hivern
és una estació abstracta: esmorteeix els colors, àdhuc a Itàlia, i acreix els
imperatius del fred i de la claror breu. Aquestes coses ensinistren el teu ull
a l’exterior més intensament que la bombeta elèctrica que al vespre et permet
adonar-te de les teves pròpies faccions. Si l’hivern no t’apaivaga necessàriament
els nervis, tanmateix els subordina als teus instints.
La bellesa a baixes temperatures, és la bellesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada