diumenge, 16 de desembre de 2012

Fuga















Feliç el que té ales a la sang
i, dintre de la música secreta,
melodia reclosa de la carn,
va per l’íntima nit, amb les estrelles

de les hores més altes governant
el seu vol. I feliç el que s’eleva,
lluny del cau llòbrec de la soledat,
a sentir l’altra música primera:

el que es perd per camins de venes blaves
i troba la celístia d’un nom
que l’espera cantant. Feliç la llum

que llepa l’encegat, felices ales
dels dits i les carícies. Feliç rumb
que va al plaer més fort i no sap com.


                                                 Pere Rovira

2 comentaris:

  1. Poema carregat de ressonàncies pitagòriques i neoplatòniques. Molt inspirador. Salut!

    ResponElimina
  2. M'havien passat per alt aquestes ressonàncies. Necessitava entonar-me per començar la setmana i vaig tirar de farmaciola, amb en Rovira, que no és el millor lloc on fer-ho, vaig aconseguir-ho. Em sap greu ser tan prosaic.
    Has vist el bloc de l'Àlex Monfort?
    L'altre dia vaig pensar en tu mentre feia les pilotilles de tofu :-))) . Que, mal m'està dir-ho, em van quedar collonudes :-d...

    ResponElimina