Invocació

Ara que  diuen que sembla que alguna cosa caurà, és el moment de fer una invocació "que funcioni". Provem-ho...

 

 
















 

 

AIGO

Aigo, vos demanam, aigo

i vós, senyor, mos dau vent

i mos girau ses espatlles

i fais com qui no mos sent.

A s'hort sa terra és eixuta,

s'ha mort tot el que hem sembrat,

es tarongers s'han 'secat,

es blat és mort i no és nat.

Abans, senyor, éreu flors,

ara, senyor, sols sou cards.

Abans, senyor, éreu amor,

ara s'amor s'ha assecat.

Abans, senyor, éreu horts,

ara, senyor, pols i vent.

Abans, senyor, éreu gent,

i ara, on és, on és sa gent?

Cançó popular mallorquina. M. Mar Bonet

  

PLUJA FINA 

Ara que està emplujat,

va bé d’estar-se a casa,

escoltar música, parlar

de coses i més coses.

Demà encara és molt lluny.

No en sabem res.

Si els dies que vindran

fossin com ara que,

sota el llum baix,

les cares dels amics

mantenen

un diàleg tranquil!

Mentre passem l’estona,

quan alço els ulls puc veure,

pel vidres entelats,

caure una pluja fina.

Narcís Comadira

CANÇÓ DE PLUJA

No sents, cor meu, quina pluja més fina ?

Dorm, que la pluja ja vetlla el teu son...

Hi ha dues perles a la teranyina,

quina conversa la pluja i la font!

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

Canten les gotes damunt la teulada,

ploren les gotes damunt del replà...

Gotes de pluja, gardènia que es bada...

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

¿No sents, cor meu, quina pau més divina,

amb la música dels núvols desfets?

Pluja de nit, delicada veïna,

dentetes d'aigua en els vidres quiets...

No sents, cor meu, quina pau més divina?

¿No sents, cor meu, que la pena se'n va,

dintre aquest plor de la pluja nocturna,

i les estrelles somriuen enllà?

Enllà somriu un mantell tot espurna...

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

No sents, cor meu, quin plorar i quin cantar?

No sents, cor meu, quina pau més divina?

No sents, cor meu, que la pena se'n va?

No sents, cor meu, quina pluja més fina?

Josep Maria de Sagarra

Ulls que conflueixen en cada fet, cada passa, cada empremta deixada.

(Callao 253 (4) )

El viatge Rothià d'Andreu Gomila 
o el viatge / desplaçament interior.

Prèvia. Transcripció d' un fragment del pròleg de Marta Pessarrodona.
  [...] Gertrude Stein  [...] considerava que la poesia era "noms" i la prosa "verbs". Cosa a la qual jo hi afegiria "adjectius" i em mostraria totalment eclèctica. Tant per dir que viatgem - o seria millor dir ens desplacem?- per adquirir adjectius,  [...]





Callao 253 (6)

Carrer Callao, on s'hostatjà Andreu Gomila en la seva estada a Buenos Aires.

Visc i no visc enlloc,

físicament almenys.

Potser dins qualque ànima

que no sabia on es ficava

quan m’hi va deixar entrar.

Testimoni de vida-vida expressa,

en el camí de la senzillesa,

a la recerca de sentit dels mots,

no de les frases

o discursos susceptibles

d’interpretacions vanes,
Vida-vista per explorar

sense indrets precisos,

perduda a qualsevol

cap de cantó sense xamfrà.

Callao 253 (7)





T'agradaria fer-te fonedís
en la munió, per esvair-te
com un fantasma sense llançol,
a qui ningú no espera, ningú no pretén.
Desaparèixer sota llums 
de neó, de penombres
marcades. Fugir sense
fer renou, sabent que ningú
no et trobarà a faltar,
no se'n recordarà de la teva 
anterior presència, discreta
i closa, com si no hi fossis,
no hi haguessis estat mai.


 

Plaza Lavalle

Has copsat el què,

travessant Lavalle, emblanquinat

pel fred, la son i el coratge baix;

el Pern del món.

Has mirat de nou els ombús

reflexius, el teatre profund,

el teatre de ficció (l’altre),

però te l’has topat mentre

perdies el sol, enlluernat.

Temps distret, poc clar.

Els indrets queden.

Els homes se’n van.

(enllaç amb transcripció d'un fragment d'un gran llibre...)



Us deixo sense el Callao 253 (9) 
i tots els altres perquè caigueu, 
de cap i de cor, en la temptació.

ET IN ARCADIA EGO

 Giovanni Francesco Guercino, Et in Arcadia Ego (1621)



VESTIGIS

Cerqueu arreu vestigis d’altres vides,

dels somnis que les feien bategar,

dels déus que en mitigaven la temença,

dels mots que n’explicaven les mirades,

dels gestos esculpits on preservaven

allò que creien que era digne

de sobreviure el temps.

Cerques vestigis de tu

salvats en el paisatge,

però ja saps que et vencerà

aquesta ona infatigable

que sents, ja serè, com va desfent-te

mentre els teus ulls somriuen a la llum

i amb els llavis celebres

el raïm i la pell.

Carles Duarte i Montserrat

(Ja ens disculpareu, associació nostra no del tot atzarosa)

Lleus empremtes

   Aleksandr S. Puixkin

 

   

                    

                    
En un àlbum

Passarà l’amor, moriran els desitjos;
ens separarà una freda llum;
qui recordarà les secretes cites,
els somnis, els entusiasmes dels anys passats…?
Permet-los en els fulls del record
deixar la teva lleu empremta.

Traducció d’A.Estopà 

En un àlbum o en un blog, això és el que deixem;

Lleus empremtes

                         
I, Puixkin estant, recuperem aquesta lleu delícia:


  “TU” I “VOS”
      
 Un “tu” d’afecte, per error,
 m’ha dit en comptes d’un sec “vós”,
 i tots els somnis m’han tornat
 de sobte al cor enamorat.
 Al seu davant resto retut,
 ni força tinc d’acalar els ulls;
 llavors li dic: ”Sou molt gentil!”,
 però pensant: ”Ah,com t’estimo!”
                                
          Traducció de Jaume Creus