dilluns, 23 de setembre de 2013

Ombres



Retornem a Contra tota esperança, que vàrem guardar ben a prop per tenir-la a mà. 
El xàfec que ens cau aquests dies, més intens però el mateix xàfec de sempre, el que hem viscut tantes vegades al llarg de la nostra història, ens ha portat a revisitar aquest llibre d'algú que va viure en un xàfec de terror i humiliació gairebé tota la vida. Per allò de relativitzar...


Allà, darrere filferro espinós,
al cor mateix de la taigà,
porten la meva ombra a interrogar,
... 

Anna Akhmàtova

En la única cosa que es podia confiar era en la pròpia resistència i en la disciplina. Renuncia a l'esperança, espera la mort i no perdis la dignitat humana.

A mi, un cop sola, el que més m'ha sostingut sempre ha estat la frase de l'Óssip: ¿Perquè se t'ha ficat al cap que has de ser feliç? i també les paraules de l'arxiprest Avvakum. A la seva defallida esposa que li preguntava: ¿Fins quan haurem encara de caminar així, arxiprest?, el marit li va contestar: Fins a la tomba, esposa d'un popa, i la dona es va aixecar i va continuar caminant.

Nadejda Mandelstam 


...I per mantenir, ferms, el coratge i l'objectiu.


         "SILENTIUM!"


No ha pas vingut encara al món,
alhora música i paraula,
en cada cosa viva es guarda,
per ella tot es correspon.

El pit del mar, tranquil, respira,
prô el dia es torna boig de llum,
i, lila pàl·lida, s'esmuny
l'escuma al vas d'aiguamarina.

Que la puresa original,
com una nota crital·lina,
toqui els meus llavis algun dia
amb el silenci virginal.

Resta, Afrodita, escuma viva,
que tornin a ser un aire els mots,
i aprèn, oh cor, d'un altre cor,
fos amb l'origen de la vida!

                                       1910, 1935

divendres, 6 de setembre de 2013

L'Onze de les mans esteses



t'khià (no117), de la mà de salsa-ficció (no116), dona la má a El cinquè vagó (no 118) en la cadena de blogs per la independència.



Sabem amb certesa de molts catalans a qui hauria agradat participar en la Via catalana per la independència però no podran. A t'khià us proposem estendre-li la mà a algún d'ells per fer-los simbòlicament presents. En el nostre cas hem pensat en la Maria Àngels Anglada, que de ben segur estaria orgullosa i emocionada de participar-hi. I al pare, que potser hauria perdut la por endèmica dels vençuts.
A la seva memòria.







Quan el nostre poble es retrobarà

Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols
de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síllabes
trescaran com els ràpids isards.
Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques,
a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres
dringaran tot just nades i sé que les mans
que s'hi allarguin mai més no seran decebudes.

No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho
per endavant. Us ho dic amb frisança
i alabastre de vol que m'espolsa
aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.

                                        Maria Àngels Anglada




El poble erra perdut

El poble erra perdut.
L'han esbrancat a còpia de derrotes,
se n’ha aprimat l'alè,
s'ha eixamplat l'esvoranc
que n'afebleix la idea.

Ara aprèn dels seus límits,
escolta el seu batec,
fidel a si mateix,
s'avesa a altres mirades
des del saber
dels dies
i les morts.

L'error és tan antic
com l'aigua.

Escolta,
el poble recomença,
l'esforç és persistent,
no expira la paraula,
respecta el traç de cada veu.

                            Carles Duarte


A t'khià us estenem la mà des d'ara.