dimarts, 28 de maig de 2013

Pasolini i Llorente

Pier Paolo Pasolini i la  defensa de la llengua catalana







Aprofitant l'avinentesa, un poeta que, ehem... d'allò... no... 
no corre per la meva biblioteca i potser hauria de fer-ho... 










CANT DARRER
 

                               I
Cau lo sol, ve la fosca, mor lo dia;
vent de neu los meus ossos traspassà.
Fugí el temps del plaer i l’alegria:
          mon arpa, callem ja.

Callem com calla en la joiosa festa,
quan la mort apareix, lo cant festiu;
com calla, quan esclata la tempesta,
          l’aucell dintre el seu niu.

De ciprer funerari coronada,
en l’altar de la pàtria i de la fe,
dels meus amors relíquia consagrada,
          plorant jo et penjaré.

Tal lo noble cabdill l’espasa penja,
lo timó el mariner, lliure d’esculls,
i la verge que fuig del món, la clenxa
          dels cabells fins i rulls.

Callada i muda, baix los arcs del temple,
rendida al peu dels Déus que has celebrat,
romandràs tu, com profitós eixemple
          d’amor i llealtat.

No sentiràs ja més mos dits febrosos
en tes cordes, banyades pels meus plors;
no sonaran a ton compàs gojosos
          mos himnes voladors.

Quan l’entusiasme ardent omplí mes venes,
a tots los vents mon ànima llancí:
vui sols tinc penes, i les meues penes
          les guarde per a mi!
 
 

                              II
Senyor! Senyor! En l’ombra i el misteri,
on mos precs i sospirs no oixca ningú,
lo cor nafrat per arpa i per salteri,
          mon cor alçaré a tu.

Mon cant alçaré a tu, com a tothora,
en trista soledat plorant son dol,
te canta igual la tórtora quan plora
          que el triomfant rossinyol.

Com te canten iguals lo núvol negre
i el que el sol d’or i pórpora ha vestit;
com te canten iguals lo jorn alegre
          i la paurosa nit.

Senyor! Senyor! Mon ànima oprimida
de ta mà, que la prova, sentí el pes:
jo beneïxc i bese ma ferida;
          però, ai!, no puc ja més!

Vora el camí, dubtós, alce els meus braços
i veig lo cel tot fosc i anuvolat;
lo bàcul fort que sostingué mos passos,
          canya és que s’ha trencat.

Com al vindre l’hivern les oronetes,
fugen mes esperances a altres mons;
com boires matinals, volen desfetes
          totes mes il·lusions.

Jo sé que esta és ma sort, i l’he acceptada:
has fet lo sol per a brillar i ardir,
per a tronar la tempestat prenyada,
          l’home per a sofrir!

Per a ofegar los mentidors deliris
del seny altiu en llàgrimes de fel;
per a comprar ab terrenals martiris
          felicitats del cel!

Al decret sobirà baixe la testa,
i a on ta destra m’envie submís vaig;
no fuigc, no, ni provoque la tempesta:
          caiga quan vullga el raig.
 
 

                              III
Com sagrat hoste que a ma casa envies,
obrint-li bé les portes del meu cor,
vullc rebre al que ompli ja tots los meus dies
          purificant dolor.

Son càlzer amargant deixa’m que apure;
no el retires del llavi assedegat:
víctima predilecta me figure
          vent-me tan castigat.

Lo patiment mon esperit exalta,
i una gràcia només demane, oh Déu:
dóna’m, dóna’m la  força que ja em falta
          per a portar ma creu!
 

1884

Tan clar que sembla...

 Apunt del bloc d'en Bienve Moya (que vull tenir present) en resposta a això:

Lo siento señor, Vd. no es un Charnego, VD es un español residente en Cataluña, a la vista de sus opiniones. Charnego lo es un ciudadano catalán de origen no local, pero en fin ciudadano catalán por voluntad y derecho. No hay nada extraño ni anómalo en ser un ciudadano español residente en Cataluña, es una situación normal, como muchos ciudadanos franceses residen en Alemania, pero se guardan mucho de aconsejar a los alemanes sobre sus voluntades nacionales y culturales. Vaya, es mi opinión personal. De nada, señor.

dijous, 23 de maig de 2013

El verb és alè



[...] i ell  s'havia inventat un joc per als matins de diumenge, entràvem de puntetes a l'estudi del meu pare, [...] després l'avi posava un disc d'un que tocava el trombó i s'esverava tot, es cargolava el bigoti blanc tot seguint el ritme, escolta aquest, deia, escolta com fa bategar la vida al seu instrument, la vida és vent, vailet, al principi era el verb, i els capellans vés a saber què es devien creure, però el verb és alè, vailet, respiració i prou... a la vida cal estimar la vida, i a tu la vida ja cal que t'agradi sempre, no te n'oblidis, la mort els agrada als feixistes... [...]

[...] La vida no va per ordre alfabètic com us penseu vosaltres. Sorgeix... ara aquí ara allà, com li sembla, són engrunes, el problema és recollir-les després, és un piulonet de sorra, i ¿quin és el  granet que en sosté un altre? [...]


Fragments de Tristano es mor d'Antonio Tabucchi, edicions 62

(Aquest és el video que volia penjar, però no me'n surto)

divendres, 17 de maig de 2013

Si la música amança les feres i la por n'és una


                                           Salm del recull de David.

                                           El Senyor és el meu pastor:
                                           no em manca res.
                                           Em fa descansar en prats deliciosos,
                                           em mena al repòs vora l'aigua,
                                           i allí em retorna.
                                           Em guia per camins segurs,
                                           per amor del seu nom;
                                           ni que passi per la vall tenebrosa,
                                           no tinc por de cap mal.
                                           Tu, Senyor, ets vora meu:
                                           la teva vara i el teu bastó
                                           em donen confiança.
                                           Davant meu pares taula tu mateix
                                           enfront dels enemics;
                                           m'has ungit el cap amb perfums,
                                           omples a vessar la meva copa.
                                           Ben cert, tota la vida m'acompanyen
                                           la teva bondat i el teu amor.
                                           I viuré anys i més anys
                                           a la casa del Senyor.















dijous, 16 de maig de 2013

El CNI i la Mary Poppins



A mig camí entre el somni i el malson, no recordo haver patit gaire. Això és que en una trobada de caire, suposo, catalanista, es veu que més o menys secreta, en un espai natural d'aspecte Garrotxí i amb una mena de call amb castell tirant cap a laberintic, ens empaiten agents del CNI per frustrar la reunió i nosaltres, per despistar-los, els fem rondar amunt i avall per aquest entorn per tal de poder trobar-nos tranquils sense la seva presència. En mig d'aquesta cursa d'obstacles em trobo un riu i desplego, amb tota naturalitat, un paraigua per atravessar-lo volant talment la Mary Poppins, vol gallinaci però amb èxit, doncs l'agent queda enrrere tot  mirant-me sardònic amb cara de Ya te pillaré.
Bé, ara que ja tinc el CNI al programari del subconcient, espero que la propera vegada que aquests tornin a interferir en els meus somnis, el subconcient, enlloc de fer-me sortir volant amb el paraigua, em planti davant de l'agent i recordi aquella dita jiddisch que fa: Així t'empassis un paraigua i se t'obri a dintre.


dimarts, 14 de maig de 2013

Lapao del PP

El ninotàire Lluís Capdevila, del bisetmanari El 9 nou, té alguna vinyeta desmarxada, que diria la Miraculosa. Ètica i estèticament. El d'aquesta setmana, però, és reeixidíssim i, si ha d'ofendre algú, serà gent poc o gens sensible, com la retratada en la vinyeta d'aquest dilluns. En una Missa oficiada (es diu així?) per Rouco Varela a Saragossa, el cardenal diu acabant l'ofici:
-Que Lapao del PP sigui amb vosaltres.
-I amb el vostre esperit nacional!
Responen els parroquians.

dissabte, 11 de maig de 2013

El camí és nostre




 niezależność



L'Estat espanyol fa servir la Constitució de presó, no com un marc de convivència de forma lliure i justa. Això legitima el procés sobiranista català, fins i tot la seva unilateralitat si cal. Les constitucions no serveixen de murs en la història, el camí és nostre, ara cal fer-lo.

Article de Jordi Casals, sencer AQUÍ

divendres, 3 de maig de 2013

No es pot fugir del mirall...


Enrique Grau
Woman in front of mirror

Llegir-sentir Recorda, cos... avui, de fer-ho el 1982 quan la Rossell la va cantar, i a alguns descobrir, en el seu LP Cos meu recorda, i posar-se davant el mirall irreductible...

 

  RECORDA, COS...

Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos. 


                        Konstantinos Kavafis