diumenge, 28 d’abril del 2013

Immens Jordi Graupera


Article imprescindible. Agafeu paper i llapis.
L'Albert Rivera hi queda ben retratat, sí. I el país, també...
Regeu-lo amb una til·la o alguna cosa més forta. 
No tinc més paraules, encara l'estic païnt.

dijous, 25 d’abril del 2013

...
E morte
m'aspetta.

Soledat en companyia

En A manera de Tascó estant, Vicent Alonso cita aquests versos d'Il Canzoniere d'Umberto Saba que són com aquest cel encapotat que avui ens acompanya tot el dia. La traducció deu ser del mateix Alonso.

Forme,
colori
altri ho creati, rimanendo io stesso,
solo con il mio duro
patire. E morte
m'aspetta.

Formes,
colors
diversos he creat,
essent jo mateix,
a soles amb el meu dur patir. I la mort
m'espera.
  

La pintura ve a tomb pel seu següent article, però ens (a la atenció d'en David...) sembla que Hopper i Saba s'haurien entès.

Non nobis, Domine

Non nobis, Domine, non nobis sed nomini tuo da gloriam
No a nosaltres, Senyor, sinó al teu nom dóna la glòria




diumenge, 21 d’abril del 2013

PLA RENOVE
ESTELADES



Diuen alguns que hi ha un cert defalliment. No sé si és una interpretació/filtració interessada del CNI o d'algú altre. El que si sé és que hem de mantenir l'optimisme; no creure activament i decidida en allò que volem, segur que no ens durà enlloc. Així doncs, a t'khià ens apuntem al pla renove d'estelades i a tot allò que mantingui l'esperit i l'objectiu de l'onze viu. Les estelades han passat més de sis mesos, hivern inclòs, a la intempèrie i algunes amb uns amos ben poc considerats. Ara que s'acosta l'estiu,  |-b , i encara les podrem conservar, demanen un relleu digne.  
Renovem l'esperit i el compromís tot renovant les estelades!!





Estaria bé trobar testimonis de ciutadans de les repúbliques bàltiques i d'altres països que s'hagin independitzat en les últimes décades, perquè ens expliquessin les seves experiències i escampar-les. 


Una finca vigatana exemplar
I una altra encara: Quina és la cançó, la banda sonora, de la marxa cap a la independència? No em digueu l'himne nacional, que és una altra cosa. No ha de ser necessàriament una cançó patriòtica.  

Una jota valenciana és d'allò més escaient, no trobeu?



                            El silenci d'estimar

                            Vol eixir la meua veu
                            i cantar
                            que és el fet el que pregona
                            no el parlar.
                            Si estimem el vent que ens porta
                            la paraula
                            el silenci d' estimar
                            mai se' n va.
                            Jo no sé quan dius t' estime
                            si és veritat
                            però que bé ho sap el meu cos
                            quan hi sent la teu mà.
                            I amb aquesta jota vull cantar
                            i vull ser la veu que el vent
                            et durà
                            el meu crit d' amor serà
                            un abraç. 

I per allò de De espanha nem bom vento nem  bom casamento: un fado, encara que no sigui aquest.



Ara si: Desfado

Desfado


Quer o destino que eu não creia no destino
E o meu fado é nem ter fado nenhum
Cantá-lo bem sem sequer o ter sentido
Senti-lo como ninguém, mas não ter sentido algum

Ai que tristeza, esta minha alegria
Ai que alegria, esta tão grande tristeza
Esperar que um dia eu não espere mais um dia
Por aquele que nunca vem e que aqui esteve presente

Ai que saudade
Que eu tenho de ter saudade
Saudades de ter alguém
Que aqui está e não existe
Sentir-me triste
Só por me sentir tão bem
E alegre sentir-me bem
Só por eu andar tão triste

Ai se eu pudesse não cantar "ai se eu pudesse"
E lamentasse não ter mais nenhum lamento
Talvez ouvisse no silêncio que fizesse
Uma voz que fosse minha cantar alguém cá dentro

Ai que desgraça esta sorte que me assiste
Ai mas que sorte eu viver tão desgraçada
Na incerteza que nada mais certo existe
Além da grande incerteza de não estar certa de nada


Ara que ja tenim felputs amb l'estelada -feia falta una estelada per aixugar-se els peus?- i tangues (ídem) i tota la martingala, que algú li regali un pin estelat al Capità! I una copa, que fa lletjot beure a morro... i més en públic!


dimarts, 16 d’abril del 2013

ESCOLTA ISRAEL,




Et voldria al costat d'aquest país que, lentament, es va despertant. Voldria el teu recer i el teu guiatge; el teu mestratge. Si féssim cada pas sabent-te company de camí, d'avui en endevant, s'esvairien pors i dubtes. 
No vull cap mena de república chavista europea, sota la tutela de predicadors amics de revolucions totalitàries i, per tant, enemics vostres -cosa que els defineix moralment- i nostres, sinó el país tal com és, per bé i per mal.
Voldria  Provar d'alçar en la sorra /el palau perillós dels nostres somnis  en llibertat; com si no?

Ah, i per molts, moltíssims anys. Per sempre! Com diuen a cal Capità: Que els teus dies no s'acabin mai, que el teu futur sigui venturós, que siguem capaços de veure en tu un exemple.  



  

                La pell de brau

                  


[XXXVIII]
 
No convé que diguem el nom
del qui ens pensa enllà de la nostra por.
Si topem a les palpentes
amb aquest estrany cec,
on sinó en el buit i en el no-res
fonamentarem la nostra vida?
Provarem d'alçar en la sorra
el palau perillós dels nostres somnis
i aprendrem aquesta lliçó humil
al llarg de tot el temps del cansament,
car sols així som lliures de combatre
per l'última victòria damunt l'esglai.
Escolta, Sepharad: els homes no poden ser
si no són lliures.
Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser
si no som lliures.
I cridi la veu de tot el poble: "Amén."



                                    Salvador  Espriu
                    


dissabte, 13 d’abril del 2013

La poesia que salva vides





Vitalisme, ambició literària desmesurada acomplerta, fe desbordant en la poesia, farcit de literatura. Amb aquestes paraules parlà  Sam Abrams  de Joseph Brodsky arran de la publicació de POEMES ESCOLLITS, editat per Edicions de 1984 / POESIA en traducció de Judit Díaz Barneda.
Déu els / la cobreixi de merescudíssima glòria.



                     

                   CANÇÓ D’AMOR

Si t’estiguessis ofegant, et rescataria,
t’embolicaria amb una manta i et donaria te.
Si jo fos un xèrif, t’arrestaria
i et tancaria en una cel·la amb pany i clau.

Si fossis un ocell, et gravaria en un disc
i escoltaria el teu refilet tota la nit.
Si jo fos un sergent, tu series el meu recluta
i, noi, t’asseguro que t’encantaria la instrucció.

Si fossis una xinesa, aprendria la teva llengua,
cremaria piles d‘encens, em vestiria estrambòtic.
Si fossis un mirall, assaltaria el servei de senyores,
et donaria el meu pintallavis vermell i t’empolsaria el nas.

Si t’agradessin els volcans, jo seria lava
que brolla implacable des de la seva font oculta.
I si fossis la meva dona, jo seria el teu amant,
perquè l’Esgésia s’oposa fermament al divorci.

                                                                                1995

  


                       IN MEMORIAM

El teu record s’allunya com una serventa acomiadada,
no!, com una andana amb rètol Viritza o Tarta.
Però s’acosten cares que no es coneixen entre elles,
punts tot just col·locats ahir en el mapa,
i omplen la buidor. Sembla evident que a cap de nosaltres
ens erigiran un monument. Sembla evident que per les nostres venes
no corre prou calç.  «A la nostra família ―afirmaries
inquieta−no hi ha hagut ni militars
ni grans pensadors. »  Correcte: el corrent del Neva
ja no pot assumir el reflex d’un altre objecte.
On queda una mare i tots els seus pots i olles
en la perspectiva del fill que s’allunya?
És per això que aquesta neu, marbre dels pobre, es fon,
per la impotència del cos, culpant la ineptitud de les cèl·lules
−és a dir, dels replecs!− que no et recordaran com tu hauries desitjat,
amb pólvores a les galtes, que fos el teu aspecte definitiu.
Em queda amagar-me la cara rere les mans,
mormolar mentre camino: «És morta, és morta»,
mentre les ciutats estripen la retina humida de teixit bast,
dringant, com ampolles buides que s’han de retornar.

                                                                                    1985

La mare de l’autor, Maria Moseievna Volpert, va morir sense tornar a veure el seu fill, exiliat des del 1972




                         *   *   *

Pel que fa a les estrelles, sempre hi són.
És a dir, quan en veus una, apareixen les altres,
Només com ho fan elles es pot mirar cap aquí;
De nit, passades les vuit, picant l’ullet.
El cel té millor aspecte sense elles. Tot i que
la conquesta de l’univers és més fàcil
si hi són. Però sense moure’s de lloc,
al porxo, assegut a la gandula.
Com va dir el pilot d’una nau, amagant mitja cara
En la foscor, la vida no es veu per enlloc,
i en cap d’elles hi pots fixar la mirada. 



 
                      A LA MEVA FILLA






Dóna’m una altra vida i cantaré
al Caffe Rafaella. O senzillament m’hi estaré
assegut. O dret, com un moble en un racó,
en el cas que aquella vida es prodigui menys que l’anterior.

Però en part perquè cap segle, d’ara en endavant,
se’n sortirà sense cafeïna ni jazz, suportaré aquest mal,
i a través de porus i clivelles, vernís i pols per sobre,
t’observaré, d’aquí a vint anys, en tota la teva esplendor.

En general, tingues en compte que seré a prop,
que un objecte inanimat podria ser el teu pare,
sobretot si els objectes són més vells que tu, o més grans.
Per tant, vigila’ls sempre, perquè sens dubte et jutjaran.

Estima’t aquestes coses, tant si te les trobes com si no.
A més, potser encara recordaràs una silueta, un contorn,
mentre que jo ho perdré juntament amb  la resta de l’equipatge.
Per això aquests versos de fusta en el nostre llenguatge comú.

                                                                                              1994

 
Isola di San Michele, Venecia

dijous, 11 d’abril del 2013

La Utopia raonable i l'esquerra irraonable





No he estat capaç de trobar aquest article de Vicent Alonso, recollit a A manera de tascó, per poder-lo enllaçar com una resposta, si se'm permet, a l'apunt IC-V ha perdut els papers. De "l'esquerra" a "l'eskerra", del blog de  la Carme-Laura Gil, perquè m'ha semblat que toca el moll de l'os de la qüestió. De les actituds (i politiques) totalitàries, integristes, reaccionàries, perverses, etc. de l' esquerra més esquerranosa. Hi han adjectius en les cites d'Innerarity que semblen  -són, diria- fetes a mida d'aquesta esquerra. La transcripció, parcial, és meva; l'he fet a correcuita, el cap de setmana la reviso. Perdoneu-me'n qualsevol error de transcripció.



 Pensar la utopia encara

Les controvèrsies sobre què és realitat i sobre si aquesta pot o no ser percebuda objectivament no vénen de quatre diez. La distinció entre realitat i aparença, nuclear en áqueta mena de disquisicions, té segurament tants anys com el pensament i torna a la palestra una vegada i una altra com una mostra inequívoca que no hem estat capaços de resoldre els problemes que delata. Potser per això la literatura –la poesía sobretot- ha fet de la qüestió un d’aquells assumptes, volgudament repetits i insistentment plantejats, que constitueixen el nus sobre el qual giren els interessos dels escriptors i lectors. […]
Acabe de llegir La sociedad invisible (Espasa, 2004), de Daniel Innerarity, un llibre que fa d’aquestes inquietuds un dels eixos centrals de les seues argumentacions i que, a més, parteix de la hipòtesi que, a pesar de l’aparent visibilitat –sinceritat, autenticitat, immediatesa o tansparència- de la societat contemporània, los poderes que  de  verdad nos determinan son cada vez más invisibles, menos identificables. Saber en aquesta societat  invisible s’assembla més a sospitar que a concloure categòricament o a mostrar inequívocament. Així, el quefer del filòsof s’assembla al de l’espionatge perquè la inteligència és una tasca interpretativa contra les aparences enganyoses, contra una visibilitat que només els ingenus poden confondre amb  la realitat.
Innerarity encara va més enllà perquè la invisibilitat de què  parla també té a veure amb el futur, que ara precisament, i a pesar de tots els avanços científics i socials, ens és més desconegut que mai i demana a crits intents de concreció i de coneixement. Un futur que ha de veure’s, en primer lloc i sobretot, des de la superació de la idea del progrés automàtic, de la idea del progres universal com a conseqüència lògica i racional de la historia. Aquesta mena de “postprogressisme”, que Innerarity descriu amb lucidesa i precisió, no cree en un porvenir que estuviera escrito en el orden racional de las conexiones casuales o en el orden mágico de los destinos. Lo que pretende es que la exigencia del progreso pase del reino de la necesidad o del autoritarismo al reino de la voluntad o de la libertad. Tot plegat una manera de desfatalitzar la història com també de salvar la idea del progres al bell mig del seu descrèdit més gran.
    Per això té tant de sentit que Innerarity acabe la seua reflexió amb un altre salvament, el que deriva de voler pensar la utopía des d’alternatives que n’eliminen moralitats ingènues o miopies clamoroses. Aquestes sobretot perquè s’han mostrat capaces de negar fins a quin punt els toalitarsmes han esdevingut la impugnació més notòria de les bondats del pensament utòpic. És posible pensar encara la utopia perquè és possible entendre que frente a la utopía clásica concebida según el modelo reglamentado de la máquina, del sistema cerrado, compacto y simple, que no deja nada al azar, la utopía contemporánea debería ser sensible a la complejidad, debería estimar la indeterminación y estar orientada la búsqueda de procedimientos alternativos. Ara que, com denunciaba Habermas, no paren d’assecar-se els oasis utòpics, intents de salvaments com els d’Innearity haurien de rebre’s amb bombo i platerets, amb l’esperança que renoven els afanys d’una societat més justa.
Si la intel·ligència ha de lluitar contra les falses aparences, tambés ho ha de fer contra actituds que no accepten la possibilitat de les alternatives. El pensament utopic que cal reivindicar és precisament aquell que reclama la considearació permanent d’altres possibilitats i alhora es nega a aceptar la perfecció absoluta, el dibuix concloent d’una realitat definitiva. […]
Utopía razonable (segons Innearity): lo limitado frente a lo definitivo, lo abierto frente a lo perfecto, la incertidumbre frente a la reptición, lo incalculable frente a lo previsto.   

(no he llegit el llibre de Innerarity, queda pendent, doncs)


dimarts, 9 d’abril del 2013

Amb Jordi Sebastià







Conec Jordi Sebastià (no personalment) d'El parany cosmopolita, llibre que ja vaig comentar en el seu moment. Potser hi hauré de tornar, ara que tants espanyols, disfressats de cosmopolites (cap novetat), tornen a córrer pels media intentant adoctrinar-nos, menyspreant-nos, per la nostra voluntat de ser lliures (almenys d'espanya...). Llibre referencial, malgrat no compartir una certa òptica de l'autor, serà de molta utilitat per qui es vulgui carregar de raons contra aquesta colla d'assetjadors carrinclons.

Força, Jordi!!!!

divendres, 5 d’abril del 2013

Habitar-se





Retorno a A manera de tascó, de Vicent Alonso, per continuar fent-ne els deures pendents. A Els moviments del pensar ens parla del poemari d'Antoni Marí  Han vingut uns amics  (de l'editorial Tusquets, de qui no trobo pàgina web en català...).

Un vol  atribuir a la biologia, potser per fugir de la certesa de l’absència, de la mort i del no-res, que el dolor i la pena no poden perpetuar-se. Instint de supervivència. Sigui com sigui, Antoni Marí s'observa, es deixa portar pels moviments del pensar; s'habita amb els sentits amatents. I escriu.

Mentre m’estic al llit hi ha un alliberament,
una lluentor immediata, total i deliciosa,
que em dona l’estranya sensació de felicitat;
un coneixement de mi mateix, crec, i del món,
que l’experiència positiva mai no m’havia donat
i no podrà mai donar-me.
Aquests moments fan possible que el passat,
que és absent, es faci present i mostri el seu valor originari;
el que s’havia perdut entre els plecs de la memòria
i els hàbits de la vida i que es recupera, ara, per l’atzar o la
            sort.
Allò que és mort i oblidat per sempre
−el tro, l’experiència del forat de la clavícula de meu pare,
la tebior dels llençols, el somriure de la meva mare−
no només es fa sentir en tota la seva immediatesa,
sinó que em fa reconèixer en aquell que jo era abans,
i torno a ser el nen agafat al coll del seu pare,
en una nit de trons i llamps.
Però en aquesta lleugera felicitat hi ha, closa,
la certesa de l’absència, de la mort i del no-res;
l’esvaniment de l’aparença i la substància
de tots aquells amb qui havia compartit l’existència
i el temps que transcorria a dintre seu.
El record es manté, però ells no hi són,
i l’èxtasi de la felicitat es transforma en infelicitat i desventura.
Ara l’espai i el temps esdevenen l’espai de la indiferència
i el temps de la desafecció i de l’allunyament;
perquè el dolor i la pena no poden perpetuar-se,
ni mantenir-se per sempre; i quan el dolor cessa,
quan la pena s’ha mesclat amb el costum de viure,
amb l’hàbit inconscient de l’existència, la pena
és un record oblidat a qualsevol cantonada,
caigut al fons d’un no res on res no ressona.
‹‹El gènere humà no pot suportar massa realitat››,
havia dit el poeta. ‹‹Too much reality.››
Massa realitat per a tan pocs recursos.
Massa limitacions per a tants desitjos.
Massa sofriment per a tan poc consol.
Massa de tot per a tan poca cosa.
Perquè res no pot recuperar-se,
ni tornar a ser el que va ser, quan era,
ni el desig pot fer tornar la realitat;
per això fingim no veure-la quan se’ns apropa
i l’amaguem sota el temps i rere la memòria,
i l’ocultem entre l’hàbit de viure
i mirem a un altre lloc quan ens topem amb ella.
I, encara que alguna vegada torna al costat nostre,
i pot mostrar-nos el mirall de la felicitat
i fer-nos oblidar el que em perdut,
res no podem recuperar, ni mantenir, ni deturar;
per això no volem recordar i fingim.
L’oblit ens queda; l’única esperança
per arribar a ser el que fórem,
o el que podriem ser,
abans que l’ànima conegués el turment de la culpa,
la pesantor de la terra, la finitud de tot.


Dona Vicent Alonso una, diguem-ne, pauta, per no dir consell:
...i deixeu-vos portar per la música del poema. No us pareu a entendre res, seguiu simplement, un vers darrere de l'altre, tot fent perquè el ritme i els mots constituïsquen un tot indissoluble que us ressone en les profunditats de l'ànima.
Gairebé hauria de ser un manament. I la confiança en el ressò de l'ànima, també.


Sobre deixar-se -i no deixar-se- portar per les paraules, és el tema d'un apunt-proposta que tinc ballant pel cap -i pel word.

I, parlant de deures, se'ns ha girat feina, i ara sense escuses, doncs tenim Els poemes escollits de Joseph Brodsky traduïts al català per la Judit Díaz Barneda i editats per1984.






ESTROFES VENECIANES I

A Susan Sontag

                                              I
Pilones mullades de l'embarcador. Acotant el cap,
un rossí sacseja la crinera al capvespre, resistint-se a la son,
Els trasts grinyoladors de les góndoles es balancegen, oferint
un silenci desacompassat.
Com més refiat és el moro, més s'enfosqueix el paper amb paraules,
i la mà, massa curta per agafar el coll,
prem contra el rostre els brodats d'un mocador de pedra
rebregat pels dits de Iago.


                                               III

Aquí de nit no hi ha res per fer. Ni la dolça Duse ni àries.
Un tacó solitari repica el granit.
Sota el fanal, la vostra ombra, com un carbonari tremolós,
fa un pas enrere
i exhala vapor. De nit conversem
amb el nostre eco; aquest emet certa calor
a l'aquari de marbre, buit, ressonador
i entelat. 

                                                VII

Així callen les orquestres. La ciutat fa com l'aire
quan intenta retenir una nota per evitar que caigui en el silenci,
i els palaus s'alcen com faristols desendreçats
i mal il·luminats.
Només queda el falset d'un estel entre els cables
del telègraf, sobre el lloc on el ciutadà de Perm dorm profundament.
Però el moll aplaudeix i el moll sembla el gebre
que penja d'un do-re-mi.