Remenant els llibres de poesia de la mare, m'he trobat amb un punt de llibre en aquest poema de la Carme Guasch.
Casa
No són pas els
tres fills
els que poblen la
casa
amb cants de
joventut
i banderes
intactes.
No són pas els
amics
els que ocupen la
casa
i fulminen la nit
amb paraules,
paraules.
No són Bach o
Chopin
els que habiten la
casa,
fent més lúcid l’insomni,
fent més lenta la
tarda.
No és la rosa en
el vas
la que aroma la
casa
i l’enjoia amb el
goig
efímer del
miracle.
No és el sol i el
vent
ni és la pluja de
nacre.
És tan sols el seu
buit
que omple tota la
casa.
Un cert trasbals. I tantes banderes esfilagarsades i descolorides i paraules mudes que ni Bach ni Chopin poden fer callar.
VESTIGIS
Cerqueu arreu vestigis
d’altres vides,
dels somnis que les feien
bategar,
dels déus que en mitigaven la
temença,
dels mots que n’explicaven les
mirades,
dels gestos esculpits on
preservaven
allò que creien que era digne
de sobreviure el temps.
Cerques vestigis de tu
salvats en el paissatge,
però ja saps que et vencerà
aquesta ona infatigable
que sens, ja serè, com va
desfent-te
mentre els teus ulls somriuen
a la llum
i amb els llavis celebres
el raïm i la pell.
Carles Duarte i Montserrat
El
meu temps
Un cabirol lleuger
el meu temps
camí avall.
Un bleix d’aire
suau
el meu temps
somni enllà.
Mai com ara, el
meu temps:
Foteta, fugisser,
fa passes de
gegant
o xiula tot
passant.
Pilar Cabot
trànsit
transites de la
nit a l’alba
i dius que el matí
serà clar,
que el vespre és
un viatge
sense nom. i dius
que el vent
a penes travessa
les hores,
que un cercle
s’inicia a cada final.
i et preguntes com
podràs dur
el pes de tanta
llum
a través de
l’ombra.
un a un es tanquen
els cercles.
Anna Montero