Aquests
dies se'ns esta enrarint l'aire del país, una barreja d'esperança i neguit
fruit del darrer onze i les reaccions perverses de l'ingerència espanyola en el
nostre camí i la nostra voluntat. Davant d'això, recordar el valor i el sentit
de la (nostra) cultura i l'educació, en el sentit més ampli, em semblen un bon antídot,
tot i que no sigui l'únic, per asserenar l'esperit, a voltes inquiet, a voltes
exaltat.
El meu
sentit de la cultura, el meu perquè, és molt fàcil de resumir:
Per viure, per saber-te viu i on vius.
No em
falten més raons, tampoc en rebutjo d'altres.
Per
saber-ne el valor:
Per
saber alguna cosa, almenys, sobre les experiències, el coneixement i els valors
que la humanitat ja ha creat -per no perdre terreny, per no lliscar més avall
d'aquest nivell. Sí, diguem-ho clar: l'educació és, en aquest sentit,
conservació. [...] La cultura representa, primer de tot, la coherència de tota
activitat humana fins ara; no ha de perdre això. [...] Defensar-ho és una
lluita tan seriosa com atacar noves posicions per assalt i conquerir-les.
L'esperit humà seria un mal soldat si només se sentís qualificat anant a
l'avantguarda [...] sense ser capaç de defensar el que ja ha conquerit.
Karel Čapek citat
per Ivan Klíma a l'esperit de Praga.
I torno a
Yves Bonnefoy:
Si aquesta
nit és altra que la nit,
Renaix,
llunyana veu benèfica, desperta
L’argila
més feixuga on el gra haja dormit.
Parla: jo
no era més que terra delerosa,
Heus ací els mots, per fi, de l’alba i de la pluja.
Però parla i jo siga la terra favorable,
Parla si açò és encara un dia soterrat.
Traducció
d’Eduard J. Verger
Bé, tot plegat intentava asserenar-me jo mateix.